Els cinc directors que es veuran les cares als Gaudí

BarcelonaPer a la nova junta de l'Acadèmia del Cinema Català presidida per Judith Colell la consigna dels Gaudí que s'entreguen aquest diumenge és clara: celebrar la diversitat. S'ha subratllat en l'espot promocional de la gala i en la tria dels lliuradors de premis, però la diversitat ja està present en la fotografia del cinema català que s'extreu de les nominacions. Només cal fixar-se en els cinc directors que es reparteixen les categories de millor direcció i guió: Neus Ballús, Agustí Villaronga, Juanjo Giménez, Clara Roquet i Daniel Monzón representen la riquesa i la varietat del cinema català.

En la selecció hi ha tres cineastes catalans, un valencià i un mallorquí, tres homes i dues dones, nascuts a partir dels 80 (Ballús i Roquet) i abans dels 70 (Giménez, Villaronga i Monzón). Hi ha qui utilitza actors no professionals, com Ballús a Sis dies corrents, qui filma persecucions i tirotejos, com Monzón a Las leyes de la frontera, qui flirteja amb la ciència-ficció, com Giménez a Tres, i qui, com Villaronga a El ventre del mar, s'acosta al registre al·legòric per parlar dels naufragis de refugiats al Mediterrani. Però el que els uneix és una altra cosa. “Compartim la necessitat d'expressar-nos a través del cinema –apunta Monzón–. Fem un cinema personal i les nostres pel·lícules són projectes acariciats durant anys, no encàrrecs que ens arriben”.

Una generació que roda entre amics

Dins de la diversitat també hi ha afinitats, esclar. Ballús i Roquet representen la nova generació que ha feminitzat el cinema català i l'ha empès cap al naturalisme i les històries més íntimes i familiars. Elles comparteixen també una manera especial de fer i d'estar al rodatge. “Treballem amb equips molt familiars de gent propera i molt implicada en el projecte, en què les relacions són molt horitzontals –diu Ballús–. Estem experimentant maneres de gestionar l'equip i d'entendre el lideratge diferents, segurament perquè vam créixer sense referents de dones directores, en entorns encara molt masculins, i quan no et sents legitimada per defensar a ultrança la teva visió t'envoltes de gent que ja saps que està de part teva i a qui no has de convèncer”.

Roquet, per exemple, es va envoltar d'amics per rodar el seu debut Libertad, començant per la directora de fotografia Gris Jordana o la script, que va ser la també directora Belén Funes, la triomfadora dels Gaudí 2020 amb La hija de un ladrón. “Jo abans de dirigir havia treballat de meritòria en rodatges i tenia una idea equivocada de la direcció, pensava que era una figura d'autoritat, que era una manera de fer que no feia per a mi –explica Roquet–. Per això, al dirigir un curt, vaig buscar la meva pròpia manera de fer-ho, que passava per envoltar-me d'amigues i persones que hi entenen de cinema i que si m'equivoco m'ho diran”. Roquet, de fet, els demana l'opinió tota l'estona i creu en “la creació que ve més de la comunitat que de l'individu”. En la seva generació, afegeix, “hi ha molt poc ego i competència”.

'Alcarràs', un triomf col·lectiu

No és sorprenent, per tant, que fa unes setmanes Roquet i Ballús veiessin amb llàgrimes als ulls el triomf de Clara Simón a la Berlinale. “La imatge de la Carla a Berlín, com la de Julia Ducournau a Canes, ens diu que el futur ja és aquí –diu Ballús–. Han esborrat massa dones de la història del cinema, però aquestes ja no poden. I si vaig plorar és perquè sé que les noves generacions ja no es qüestionaran si poden fer cinema o si han de defensar la seva visió davant els altres”. També es va alegrar molt del triomf d'Alcarràs Agustí Villaronga. “És molt bo que passi una cosa així amb una pel·lícula en català en un moment com el d'ara –diu el mallorquí–. I si es gestiona bé, pot ser útil per al cinema en català i el cinema català”.

Villaronga també se sent a prop de la resta de nominats. “Som tots gent que s'estima el cinema i que l'aborda des de les coses que el mou, estem en el mateix vaixell”, diu el director d'El ventre del mar, que tanmateix veu diferències clares entre el cinema que fan ell i Monzón i el de Ballús i Roquet. “Elles dues, i fins i tot Juanjo Giménez, fan pel·lícules amb pressupostos limitats i centrades en conflictes íntims o familiars, un cinema que per cert està agradant molt i que connecta amb la gent, però a mi em surt més fer Madame Bovary o La llista de Schindler, m'agrada l'enrenou i l'espectacle”. Villaronga reconeix sentir-se confús quan li diuen que la seva nova pel·lícula, de la qual està “molt orgullós”, va “contra el públic” d'ara. “De vegades em crea dubtes no saber si estic treballant bé en relació al moment social actual o el que el públic vol veure –comenta–. Però ara no em puc inventar una altra cosa, no em puc tornar de sobte un director sensible amb la família o la parella, seria fals per part meva”.

Per a Monzón, les diferències entre els nominats són menys importants que l'amor pel cinema que comparteixen. A ell li passa des que als vuit anys la seva àvia el va portar a veure King Kong. “Va ser una epifania, vaig entrar tan endins de l'Illa de la Calavera que em sembla que encara no n'he pogut sortir”, confessa. Amb poc més de 20 anys ja codirigia el programa Días de cine amb Antonio Gasset i escrivia a Fotogramas, però l'obsessió per dirigir li va fer abandonar un dia totes les feines com a periodista. “Podria haver-me passat tota la vida fent això i no hauria sigut una mala vida: anar a rodatge, entrevistar Woody Allen, Roman Polanski, William Friedkin... Però als 30 vaig recordar que jo el que volia era fer cinema”.

El fals debutant

De tots els nominats, a qui més costa encasellar és a Juanjo Giménez. Per generació està més a prop de Monzón i Villaronga, però en esperit i manera d'entendre els rodatges i la figura del director connecta molt amb Ballús i Roquet. A més, tot i que Tres és la seva segona pel·lícula (tercera si afegim el documental Esquiva y vencerás), Giménez ha perdut el compte de la gent que es pensava que era la seva opera prima. “És sorprenent, perquè la meva primera pel·lícula, Tilt, va estrenar-se comercialment i va passar per 40 festivals, però és cert que he tingut una llarga carrera al curtmetratge i persisteix la idea que un cop saltes del curt al llarg ja no hi tornes”, apunta el director, que el 2016 va aconseguir la Palma d'Or i una nominació a l'Oscar amb el curt Timecode. Després de Tres, de fet, ha tornat a dirigir un curt. “I per què no? –diu–. De vegades em sento un outsider, un marginal del món del cinema, però després parles amb gent com Carla Simón i t'adones que tothom se sent igual. I si tots som als marges, on és el centre?”