La cineasta Maria Elorza reivindica el pes de la literatura a la vida de les dones

PalmaDiu la cineasta Maria Elorza (Vitoria-Gasteiz, 1988) que li fa vergonya parlar de la seva biblioteca perquè en comparació amb les protagonistes del documental que ha presentat a la cinquena edició de MajorDocs, A los libros y a las mujeres canto, és una biblioteca pobra. “No hi ha edicions valuoses, vaja”, afirma, “i està plena de llibres de butxaca i llibres subratllats. I m’agrada especialment reivindicar la presència de diccionaris, un tipus de llibre que sembla anacrònic, però que és molt útil. I són llibres d’autors que normalment no coneixem, gent que ha estimat la llengua i ha fet la feina com una formigueta, en un segon pla. Com les protagonistes del documental”. 

A los libros y a las mujeres canto és el seu primer llargmetratge, una pel·lícula que arrenca amb un fet inesperat que la du a reflexionar sobre el pes dels llibres, literalment, a la vida de les dones que l’envolten. I és que un dia, mentre netejava la biblioteca, a sa mare li van caure grapats de llibres a damunt que, per sort, li van deixar poc més que un dit romput. “La pel·lícula comença amb l’accident que té ma mare i a poc a poc vaig començar a filmar-la a ella, els seus llibres, i les seves reflexions sobre la literatura. I de sobte em vaig enganxar al tema i vaig tenir ganes de sortir de la casa familiar i filmar altres dones que conviuen amb llibres, i no només a un nivell material, sinó, sobretot, vital i existencial”. A través de les converses amb totes elles, Elorza teixeix una reivindicació de la literatura com una forma de vida, una reivindicació que les quatre protagonistes li han inculcat des de ben petita. “Les quatre són persones que han volgut sortir de la seva realitat immediata i han volgut somiar, i en la situació que tenia cadascuna d’elles, la lectura era l’única eina per a fer-ho. En el cas de la meva mare, perquè va créixer en un ambient rural molt tancat. En el cas de Wal, parlam d’una refugiada amb una realitat molt dura, i Vicky i Loreto havien crescut durant la dictadura, amb un desig d’obrir-se i escapar d’aquest univers tan sofocant. Totes troben en la lectura una manera de respirar i trascendir la seva realitat”, assegura, i afegeix que “per a les dones, que sovint estaven tancades dins ca seva, els llibres han estat una eina per poder créixer”. 

I és que aquesta relació entre els llibres i les dones s’ha demostrat, també, amb la primera projecció del documental, que va tenir lloc anit a CineCiutat. Hi assistiren més d’una trentena de dones que participen habitualment en clubs de lectura, integrats, entre d'altes, per mestres jubilades. “Hi ha una cosa que està clara”, relata la cineasta, “i és que les lectores són majoritàriament dones, com ho són les espectadores que van al cinema. Supòs que hi ha moltes explicacions d’aquest major interès per la cultura però m’imagín que té a veure amb el fet que per molt que hagi canviat la societat, encara ens sentim atrapades en l’àmbit domèstic. Pot ser també hi ha més curiositat, entre les dones, tot i que no et sabria dir per què”. Del que no té cap dubte és que sempre hi ha un aspecte polític a qualsevol representació artística, cosa que també queda recollit a la pel·lícula. “L’art sempre té una faceta política perquè, quan prens una decisió, sigui estètica o formal, això implica una manera d’entendre el món i la relació amb els altres, una definició de la societat i la convivència. Sempre hi ha una part política i per a mi és interessant explorar-la, sense limitar-se a la militància i sense caure en una idea de cinema que sigui propaganda. Però quan et planteges fer una pel·lícula amb la teva mirada proposes un tipus de futur o de món desitjat. I les protagonistes d’aquest documental, que són dones crítiques, que llegeixen i viuen a la seva manera, duen a terme un cert tipus de resistència amb això”. Tanmateix, però, reconeix que li costa fer una anàlisi precisa de la situació política actual. “Tenc certa miopia per saber què succeeix en realitat perquè tenc la sensació que vivim en una societat que du dues velocitats diferents: per una banda estam molt avançats sobre certes coses, com la igualtat o la llibertat intel·lectual, però en paral·lel sents a diari notícies molt alarmants sobre la proliferació del feixisme i les idees totalitàries… Em costa saber si anam cap endavant o cap enrere, però tenc clar que la memòria és molt important per poder-te mirar al mirall i saber què t’ha passat abans”. 

I precisament aquest és l’exercici que ha fet amb A los mujeres y a los libros canto, recuperar la memòria de quatre dones a través dels llibres que han llegit, que no deixen de ser, també, les històries que han viscut.