Bertrand Bonello: "El zombi és una figura fascinant"

BarcelonaDesprés de la seva estilosa incursió en el gènere biogràfic (Saint Laurent) i d'una fascinant però incompresa aproximació al terrorisme (Nocturama, que va arribar poc després dels atemptats de París del 2016), Bertrand Bonello (Niça, 1968) torna a la càrrega amb un film misteriós i hipnòtic com l'Haití dels rituals vudú i els zombis que vaguen pels camps, un món que el director francès entrelliga amb un internat parisenc exclusiu per a les descendents dels guanyadors de la Legió d'Honor. Saltant de l'Haití dels 60 al París d'avui dia, Zombi child, que divendres arriba als cinemes, explora l'amistat d'un grup de noies i la connexió directa d'una d'elles amb la màgia i el folklore haitià. Així, entre cançons rap francès i càntics rituals Bonello, firma un film de zombis polític, sensual i, sí, també terrorífic.

Què el va fer interessar-se per Haití?

Per raons personals he llegit molts llibres sobre el país i, per poc que investiguis, acabes llegint sobre el vudú i del vudú arribes ràpidament al zombi. Així vaig descobrir la història de Clairvius Narcisse, que és una història real que va inspirar un llibre i un film dels 80 [La serp i l'arc de Sant Martí, de Wes Craven]. I pensant en com fer una pel·lícula una mica diferent i ambientada en un altre país, vaig recordar la història i vaig revisar les notes que havia pres. Més que la idea del zombi, el que em va fascinar és la imatge d'un home vagant per aquells camps, perdut, amb el cap cot. Allò era suficient per fer una pel·lícula.

I com lliga Haití amb un internat femení parisenc?

Necessitava trobar un bon punt de vista per explicar la història, perquè, com a home blanc i francès, em resulta difícil explicar simplement una història de zombis. Així que vaig inventar el personatge de la neta, que va perdre els pares en el terratrèmol d'Haití i pot anar a estudiar a aquesta escola de París, on coneix tot de noies franceses. Tot el que passa a França és ficció pura, però quan les dues històries es troben s'obren moltes portes, idees i qüestions polítiques.

I és real l'escola que veiem? ¿Realment va ser fundada per Napoleó?

Sí, així és. Jo no n'havia sentit a parlar abans d'escriure el guió, però vaig fer una cerca sobre internats femenins a Google i va ser un dels primers resultats. I que Napoleó la fundés ens proporciona una connexió amb Haití, perquè ell va ser qui va voler reinstaurar l'esclavitud a l'illa, cosa que va provocar una revolució que va portar Haití a convertir-se en el primer país negre lliure. Però, més enllà d'això, l'escola és extraordinària, sembla fora del temps i l'espai, és difícil d'imaginar que és al París actual. I no hem hagut d'inventar res: els uniformes, la decoració... És exactament igual, ho hem respectat tot. Tret dels meus personatges, la resta és un documental.

No es pot fer una pel·lícula sobre zombis i vudú sense tenir present el cinema de Jacques Tourneur. De quina manera l'ha influenciat?

Vaig caminar amb un zombi és una obra mestra, un clàssic, i l'única pel·lícula que vaig tornar a veure abans de rodar Zombi child, a part d'alguns documentals. I em va servir d'inspiració visual per coses com la manera com el zombi camina per les plantacions de canya de sucre.

I què en pensa de les pel·lícules modernes de zombis?

Soc fan de les de George A. Romero perquè és un cinema molt polític amb un discurs molt directe. Després, el gènere es va decantar per l'entreteniment i la comèdia i ja no m'interessa tant, però últimament he vist algun títol que m'ha agradat com Train to Busan. El zombi és una figura fascinant que pot dir tantes coses de nosaltres en moments històrics molt diferents... En el fons, el zombi és una manera de parlar sobre la humanitat perduda.

A Zombi child

És cert que tant a Casa de tolerància com aquí la càmera es recrea en observar les noies, però sempre des d'una certa posició, que és la meva. Això és perquè jo no soc una d'elles, així que no m'hi barrejo. Cal trobar la distància adequada que et permeti estar a prop i sentir el que diuen. Però l'interès no és eròtic, jo el que vull és entendre-les.

Un dels temes del film és la responsabilitat de França amb la seva història. ¿França està preparada per abordar els seus pecats de la mateixa manera que ho ha fet Alemanya?

La comparació que fas és clau: els fets d'Alemanya són tan enormes i horribles que no van tenir més remei que enfrontar-s'hi. Per a nosaltres no és tan fàcil. Una de les millors escenes del film, i ho puc dir perquè és l'única que no vaig escriure, és la lliçó d'història que dona un historiador francès molt famós [Patrick Boucheron, autor d'Història mundial de França], que explica que sí, és cert, França va fer la Revolució Francesa i va inventar els drets humans, però no estem lliures de pecat ni molt menys. I què en fem, d'això? D'Algèria se'n parla una mica, però del colonialisme no tant. Això està canviant en els últims mesos gràcies al moviment Black Lives Matter. Molta gent està començant a discutir sobre això. És un procés molt lent, però és millor que res.