El cinema d’Isaki Lacuesta ressona al Pompidou

ParísA Isaki Lacuesta li hauria agradat filmar Cravan vs. Cravan, el seu primer film, al Centre Pompidou de París, però es va quedar amb les ganes perquè era massa car. Ara, setze anys més tard, aquest mastodont de l’art modern i contemporani ret homenatge a les creacions de Lacuesta en una retrospectiva compartida amb la japonesa Naomi Kawase.

Des d’aquest dilluns fins al 6 de gener, el Pompidou projectarà 30 films del gironí en el marc de l’exposició Cineastes en correspondència, en la qual Lacuesta també interacciona amb Kawase a través de set cartes filmades. Una experiència epistolar que el realitzador defineix com “una correspondència decimonònica però per internet” que va començar el 2006 en una exposició al CCCB en què també participaven, entre d’altres, Kiarostami i Erice.

Entre Duchamp i Dan Graham

La projecció d’ Entre dos aguas, que divendres arriba al cinema després d’haver guanyat la Concha d’Or de l’últim Festival de Sant Sebastià, va inaugurar dilluns la retrospectiva. “França és un país que sempre ha format part del meu imaginari artístic. El d’altres col·legues és Nova York, però per a mi sempre ha sigut París -va explicar un il·lusionat Lacuesta a l’ARA-. La primera vegada que vaig anar al Pompidou devia tenir 15 anys. Aquí vaig aprendre que Dan Graham o Marcel Duchamp eren, literalment, grans cineastes. Tots dos m’han ajudat molt a pensar el cinema”, va explicar. Lacuesta espera que la retrospectiva sigui un trampolí “per entrar a França” i “aconseguir finançament sense haver de marxar de casa”. Acompanyat del seu binomi creatiu, Isa Campos, el cineasta va voler agrair i celebrar amb part del seu equip aquesta fita en la seva carrera.

“La setmana passada encara estava muntant Les pel·lícules dobles ”, confessa Lacuesta. És una de les dues instal·lacions que a partir del 2019 també es veuran al Bòlit de Girona i a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. L’obra recull 14 vídeos de la producció cinematogràfica del gironí que emmiralla per evidenciar la seva metodologia. També és una manera d’introduir el seu treball al visitant abans de passar a Les imatges eco, la imponent instal·lació de set pantalles gegants on es van intercalant imatges de països com Rússia, Cuba i Sud-àfrica. “Són imatges de llocs que he vist i que també ens permeten imaginar llocs que no he vist. Com si les imatges poguessin ser mèdiums”, puntualitza, abans d’afegir que “el cinema sempre ens permet estar en dos llocs i en dos temps diferents”.

Amb tot, les dues instal·lacions estan concebudes a partir d’aquesta idea de dualitat tan arrelada en la creació de Lacuesta. “Quan poses dues imatges en contacte, tinc la sensació que al públic li passen coses pel cap. Les imatges, per si soles, tenen un sentit inicial, però quan les poses al costat d’altres es transformen -explica-. L’espectador no pot evitar veure les imatges per separat i intentar pensar quin significat tenien separades -continua-. Aquest canvi de significat de les imatges m’agrada perquè interpel·la l’espectador. Convida més a sentir i pensar que no pas a donar respostes”, conclou el cineasta. És una altra manera d’adonar-se que el cinema que aborda Lacuesta és un mitjà d’experimentacions infinites en què el gènere ha quedat obsolet.