Miguel Gomes: “Fer cinema és un pretext per sortir de casa”

BarcelonaEl dia abans de casar-se amb la seva dona, el director Miguel Gomes (Lisboa, 1972) va llegir-li un passatge del llibre de viatges de Somerset Maugham The gentleman in the parlour (1930), en què l’autor descriu la trobada a Birmània amb un home anglès que està fent una famosa ruta del Sud-est Asiàtic (l’anomenat Grand Tour) per fugir de la seva promesa i del matrimoni pròsper que representa. Que aquesta història sobre un nuvi a la fuga s’hagi acabat convertint en la nova pel·lícula del director de Tabú i Les mil i una nits diu molt del seu sentit de l’humor i d’una concepció fabuladora i absolutament lliure del cinema. “La ficció existeix precisament per crear vides paral·leles que siguin menys avorrides que la meva”, diu Gomes, que a la pel·lícula Grand tour –premi a la millor direcció de Canes– segueix primer el viatge a través del Sud-est Asiàtic del melancòlic Edward i després canvia el punt de vista per narrar com la Molly el busca a Rangun, Bangkok, Saigon, les Filipines...

Filmada en estudi i ambientada el 1917, aquesta història d’amor és només un element de Grand tour, ja als cinemes, que intercala els viatges de l’Edward i la Molly amb segments documentals contemporanis enregistrats a les mateixes ciutats del Grand Tour: espectacles de titelles ancestrals, una sínia propulsada per homes que s’hi juguen el coll, un senyor que canta My way en un karaoke... Són imatges d’una força vibrant, una puresa que recorda la d’aquells films dels operadors de càmera dels Lumière que recorrien el món a finals del segle XIX.

Gomes i el seu equip van capturar aquestes imatges al llarg d’un accidentat grand tour que, per culpa de la pandèmia, es va completar sense la presència física del director. “Sentia que per fer la pel·lícula abans havíem de fer la mateixa ruta que els personatges –explica Gomes–. De fet, el guió de la història del 1917 el vam escriure després, em semblava important reaccionar al que estava succeint en el món contemporani”. Que la pel·lícula obligués el director a embarcar-se en un viatge per Àsia era un regal benvingut. “Per a mi fer cinema és un pretext per viure, per sortir de casa –admet–. No m’interessa capturar la meva quotidianitat. Jo vull filmar la vida, però no la meva vida. Necessito estar fascinat per alguna cosa i tenir ganes de filmar-la. I a partir d’aquesta fascinació inventar una història”.

Associacions violentes

A Grand tour hi abunden els elements antagònics: passat i present, ficció i documental, fotografia en color i en blanc i negre... La lògica que hi ha al darrere sorgeix de l’interès de Gomes per crear relacions inesperades en el públic. “Posar dos elements contraris a la pantalla crea al cap de l’espectador un xoc, una violència que produirà una tercera cosa en funció de la seva mirada i les seves idees –explica–. En el fons, la meva feina és organitzar la pel·lícula com si fos un espai arquitectònic on l’espectador es pot passejar i fer-hi coses diferents, de manera que la pel·lícula sigui també diferent per a cada espectador”.

El director atribueix el risc i la llibertat del seu cinema a l'absència d'una indústria del cinema forta a Portugal: "Es fan tan poques pel·lícules que no hi ha diners, així que aprofitem la falta de pressió industrial per fer un cinema més personal amb una identitat molt cinèfil". Un cineasta amb qui comparteix cinefília i a qui Gomes admira molt és Albert Serra, amb qui coincidirà aquest cap de setmana a la cartellera, ja que Grand tour i Tardes de soledad s'estrenen el mateix dia. "Per a mi l'Albert és un exemple de cinema personal en el context contemporani", assegura el portuguès.

Paolo Sorrentino busca la bellesa i Miguel Gomes la troba