La dissidència del cinema ‘queer’ a Barcelona
L'última mostra de cinema de la diversitat sexual a la ciutat és ‘La amiga de mi amiga’ de Zaida Carmona
GironaEl 1987 Éric Rohmer va filmar L’amic de la meva amiga, una comèdia romàntica sobre dues amigues a qui els agrada el mateix noi. Ara, aquest divendres, la cineasta barcelonina Zaida Carmona estrena La amiga de mi amiga, una revisió explícita d’aquest argument, que s’inspira en l’humor, la naturalitat i la frescor del director francès, però canvia les parelles heterosexuals del film original per un grup de dones lesbianes. I el canvi de gènere de les protagonistes no és circumstancial, sinó que, davant la falta de referents lèsbics a la ficció catalana, respon a la voluntat expressa de representar a la pantalla les sexualitats dissidents queer i LGTBIQ+.
Així ho reconeix la directora, que també ha escrit el guió i protagonitza la pel·lícula. “Aquest és un projecte molt personal que parla del meu desig i com que quasi totes les amigues del meu entorn són lesbianes, no podia representar la meva realitat d’una altra manera”, explica. I continua: “Per a mi era important reivindicar que tots els personatges fossin obertament bolleres i que, com a tals, poguessin ocupar un gènere tan mainstream com la comèdia romàntica, passant-s’ho bé sense demanar permís”.
A La amiga de mi amiga Carmona ha treballat amb un equip d’artistes amb qui comparteix plenament aquestes idees, sentiments, referents i inquietuds. El guió l’ha escrit a quatre mans amb el director queer Marc Ferrer: “Ens agrada Rohmer, però teníem clar que volíem capgirar-lo per portar-lo al nostre terreny i al nostre públic”, afirma Ferrer. També participa en la pel·lícula Alba Cros, fent parella d’actriu amb Carmona i com a directora de fotografia. Actualment, Cros està preparant amb Nora Haddad un documental sobre les dones lesbianes a Catalunya, titulat Alteritats, que s’estrenarà a la primavera. “És rellevant que mariques i bolleres comencem a parlar de les nostres vides i a autorepresentar-nos tal com ens agradaria veure’ns, en comptes d’esperar que ens vinguin a filmar de fora”, diu Cros, que també ha treballat com a directora de fotografia de l’últim curt de David Moragas, Demà ho deixem (2022), que narra la ruptura d’una parella homosexual: “El cinema ha de ser un espai de diversitat d’identitats perquè tothom es vegi reflectit i acompanyat”, defensa Moragas. Tot aquest grup de creadors formen junts una xarxa de complicitats artístiques que situa a Barcelona un epicentre creatiu de cinema de la diversitat sexual.
Rodatges al marge de la indústria
En les pel·lícules d'aquests cineastes, la dissidència no només es troba en la trama i el contingut de les històries que expliquen, sinó també en la manera de fer les pel·lícules. A La amiga de mi amiga, per exemple, el 99% dels membres de la producció eren dones lesbianes: "El rodatge va ser com el campament que totes havíem somiat d'adolescents i això va crear un ambient de confiança col·laborativa i horitzontal ideal per crear", recorda Cros. Exemplifica aquest clima de seguretat i cures una anècdota que recupera Carmona: "Una tècnica d'art ens va dir que per fi treballava en un rodatge en què cap home superior li deia com havia de fer les coses".
La directora també assenyala que "de la mateixa manera que la pel·lícula representa sexualitats no normatives, la producció de l'obra també està feta dels marges més punkies, fora de la indústria dominant". I, per a Marc Ferrer, aquest és l'element que fa la diferència. Per això no vol parlar de cinema LGTBIQ+, que només fa referència a l'orientació sexual dels protagonistes, sinó de cinema queer,"que és el que atempta contra la manera institucional del sistema". David Moragas, però, tot i compartir aquestes idees, prefereix esquivar etiquetes, perquè creu que "responen a la necessitat de la societat neoliberal de reafirmar-nos com a excepció de la norma". I conclou: "Em sento més pròxim a projectes independents, com la sèrie de les noies d'Autodefensa, que a una superproducció de Netflix amb protagonistes gais".
L'aposta del Festival D'A
A Barcelona, pràcticament totes les propostes d'aquests cineastes s'han estrenat al Festival D'A, que, tot i no tenir cap categoria especialitzada en cinema queer,impulsa la creació d'autor local. Allà Moragas, Carmona, Cros i companyia s'hi troben cada any i creen xarxa. També al festival Fire!!, centrat exclusivament en mostres LGTBIQ+, o en les projeccions del Zumzeig, que abans de la pandèmia organitzava cinefòrums els dilluns. També a la sala del cinema ocupat La Cinètica, a Sant Andreu, o en bars i locals comuns entre els membres del col·lectiu com la llibreria La Carbonera o l'espai Me Siento Extraña.