La cinquena de Mahler i la consciència

“La simfonia ha de semblar un univers. Ho ha d’incloure tot”. Són paraules de Mahler, el de la cinquena i moltes més. L’home que “trastorna la simfonia devasta aquest territori massa ordenat i assetja amb els seus fantasmes el Sancta Santorum de la lògica”. Aquestes són de Pierre Boulez. Podríem trobar moltes més cites referides al compositor que avui figura en lletres de motlle a l’Olimp de la música. Moltes, les que es varen escriure tot just sentir-les per primer cop, foren negatives fins a dir basta. Mahler va ser el primer gran i rigorós transgressor de les normes. Ell va ser qui, d’alguna manera, va enterrar el romanticisme. Ell fou el primer que, quan tot semblava rocós i inamovible, va conrear la subversió. Les seves partitures són càrregues de profunditat als models establerts. Ho va pagar amb cinquanta anys d’ostracisme. Una sobredosi de talent que hauria pogut quedar dins el replec més amagat de la memòria, però les seves qualitats són tantes, tan variades i eclèctiques que fins i tot fa que un pugui arribar a pensar que hi ha justícia al món.

En el primer concert de la fornada que tingué lloc a l’Auditòrium del passeig Marítim i el cinquè que s’interpreta a l’Auditori de Manacor, l’Orquestra Simfònica Illes Balears va haver d’incrementar el nombre de components, fins a arribar als vuitanta-nou necessaris, uns trenta provinents de l’Acadèmia Simfònica, per poder interpretar l’única peça del programa, la cinquena de Mahler. Tan sols esmentar-la és fàcil començar a rememorar els seus trets més característics, ja que es tracta d’una composició marcada a sang i foc dins la llista de les predilectes de qualsevol melòman. Fins i tot, gosaria a dir que poca gent no reconeix de seguida la melodia del famós Adagietto, el quart dels cinc moviments que vertebren una composició que des de les primeres quatre notes de la trompeta, una més que probable clucada d’ull a les quatre que obren la cinquena de Beethoven, dibuixen amb precisió el seu tarannà. A la batuta Guillermo García Calvo i al primer faristol Ori Wissner-Levy, com a concertino convidat. Era una vetllada per gaudir i a Manacor difícilment podia sortir millor. Michel Herment, a la trompeta, va encimbellar el poderós metall des de la Marxa Fúnebre; José Francisco Fortea va lluir les millors gales en la seva intervenció com a trompa solista a l’Scherzo, que inclou un impecable i deliciós pizzicato, entre el concertino i el primer violoncel, s’hi afegeix el fagot, la primera viola, l’oboè…. Després de tan eclèctica i heterogènia torrentada musical arribà aquest recés de pau que és l’Adagietto, com un miratge, amb tota la corda i una “arpa obligada”, com un nirvana suggestiu i fascinant, la bellesa infinita d’un pentagrama, que va sonar com cal, temperada, lleugera i suau. I així podríem continuar fins a l’infinit. García Calvo va portar la batuta amb precisió i una mà esquerra farcida d’abundants i rigoroses indicacions, precises per descomptat, que varen ser guardonades amb una altra sincera i calorosa mamballetada que li arribava també des del prosceni. Una altra immensa demostració del que tenim a l’abast i potser el que no tenim és suficient consciència.