El circ pica l’ullet al festival Sismògraf

OlotCom una brisa suau i discreta, el circ ha penetrat subtilment en l’edició d’enguany del Sismògraf, la fira estratègica dedicada a la dansa que té lloc fins avui a la capital de la Garrotxa. La seva presència es podia intuir fent una ullada a la programació, de la qual sobresortien noms com el de l’acròbata Marta Torrents, el de l’artista Paula Quintas i el prometedor espectacle de dansa aèria Fosques de les companyies Las Lo Las, El Paller i Art Estudi. Divendres a la nit, de fet, l’impacte del circ al festival de dansa d’Olot ja era indefugible. Al Teatre Principal, una ballarina s’enfilava fins al capdamunt d’una corda en un brillant exercici d’acrobàcia i dansa emmarcat en el Cuculand souvenir de la companyia de Roberto Olivan, una festa desenfrenada de moviments enèrgics i fugaços que destil·lava el to amarg de la crítica cap a una societat aïllada i egoista. El muntatge denotava l’habilitat d’Olivan per coreografiar el risc amb imatges poderoses com la d’una hipnòtica mitja lluna que era alhora un balancí i un tobogan des d’on els intèrprets saltaven per abraçar el cel.

En aquesta edició, el Sismògraf ha demostrat que l’espectacularitat i el circ no són indissociables i que la bellesa del moviment també es troba en peces menys ambicioses, com els Cinc minuts de dansa de les alumnes del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre, dirigides per Joan Català. Amb una desena de cordes lligades a un altaveu mòbil, les ballarines van transformar ahir la plaça del Mercat en el refugi d’uns cossos que es persegueixen i es fusionen creant simbiosis sorprenents a partir de l’acrobàcia. En un context diferent, Magí Serra jugava amb les cordes per construir una fràgil teranyina a La mesura del detall. A través de moviments minuciosos i equilibris delicats, l’intèrpret va parlar de la pèrdua i va elaborar una sòlida defensa de desfer-se de qualsevol cadena social.

La dansa, allunyada ja del circ, va deixar-se veure al Sismògraf amb propostes que estripen les costures de la disciplina i n’eliminen les cotilles. Un bon exemple és La llista,de Quim Bigas, una peça carregada de poesia en què l’intèrpret no ballava música, sinó paraules. En concret, una llista infinita d’objectes, situacions, impressions i records a través dels quals dibuixava un univers íntim deambulant entremig del públic i ballant-los a tocar del nas. Un fil vermell guiava l’espectacle que, amb un text constant i visceral, va plantar un cant preciós a la diferència i a la llibertat.

En la línia de crear peces que beuen de les preocupacions més properes, la companyia de Vero Cendoya va posar el focus en els refugiats amb C.O.S. El muntatge expressava el rebuig incoherent d’una Europa incapaç de fer front a la crisi humanitària i retratava totes les actituds davant els refugiats, des d’aquells que els giren l’esquena fins als que volen ajudar però la pressió social els atura. La crítica a la passivitat va derivar en un clam col·lectiu. “Sortim al carrer i plorem, paralitzem-ho tot!”, bramava Cendoya.