La cirurgia plàstica moderna va començar a les trinxeres de la Gran Guerra

BarcelonaAcabar en una trinxera amb el rostre desfet durant la sanguinària Primera Guerra Mundial podia ser un destí pitjor que la mort. Encara era present el record de les guerres napoleòniques (1803-1815), quan els soldats amb el rostre desfigurat eren rematats pels seus companys, perquè creien que així els salvaven d'una vida miserable. A principis del segle XX les armes eren molt més potents que al segle XIX i les ferides, molt pitjors. Es calcula que durant la Primera Guerra Mundial, 280.000 homes de França, Alemanya i Anglaterra van acabar amb el rostre desfigurat. "Si un soldat perdia una cama, rebia simpatia i respecte, però els que tornaven amb el rostre desfigurat eren rebutjats i se'ls condemnava a l'aïllament", diu la historiadora Lindsey Fitzharris, que explica l'odissea d'alguns d'aquests soldats i de Harold Gillies, el cirurgià que els va reconstruir els rostres, a El reconstructor de caras (Capitán Swing).

"Els soldats desfigurats havien de seure en un lloc especial a l'hospital perquè la resta de pacients i els seus familiars no els haguessin de mirar. Les vides els quedaven tan destrossades com les cares", assegura Fitzharris. Les promeses els abandonaven i els fills marxaven corrents quan els veien. A França se'ls anomenava gueules cassées (rostres destrossats), a Alemanya van rebre el nom de Menschen ohne Gesicht (cares torçades) i a la Gran Bretanya se'ls coneixia com els loneliest of Tommies (els més sols dels soldats). Al principi de la guerra poca cosa es podia fer i, fins i tot, com que se'ls considerava els menys recuperables, eren els últims a qui es rescatava de les trinxeres. L'arribada del cirurgià Harold Gillies va canviar força les coses.

Acompanyant Charles Valadier, que havia adaptat el seu Rolls-Royce per encabir-hi una cadira de dentista i tots els utensilis necessaris per atendre els soldats, Gillies va conèixer com de mortíferes i destructives podien ser les noves armes. "Van treballar junts i, a primera línia de front, Gillies va ser conscient de la desesperació d'aquests soldats i com necessitaven que se'ls reconstruís el rostre", assenyala Fitzharris. Aquesta, però, no era una prioritat dels governs. Quan Gillies va deixar França i va arribar a la Gran Bretanya, el primer que va fer va ser anar al ministeri de Guerra i suggerir que als soldats amb lesions al rostre se'ls indiqués que podien anar a la unitat que havia aconseguit crear a l'Hospital Militar de Cambridge. A les oficines del ministeri no li van fer gaire cas. "No havien presenciat de primera mà els horrors del front i Gillies va resoldre-ho anant a una papereria, comprant ell mateix les etiquetes, escrivint l'adreça a totes i deixant-ho tot a les oficines. En poc temps, i sorprenentment, van començar a arribar homes ferits amb les seves etiquetes manuscrites enganxades a Cambridge", explica Fitzharris.

Reconstrucció d'ànimes

Aviat hi havia tants homes demanant que els ajudés, que la unitat va quedar petita, i Gillies va demanar obrir l'Hospital Queen a Sidcup, el primer dedicat només a la cirurgia plàstica. El procés per reconstruir el rostre d'un soldat podia ser molt llarg; alguns requerien quinze o més intervencions, i el cirurgià i els pacients van arribar a establir relacions molt profundes. Fins i tot, alguns dels soldats més tard van treballar amb ell. "Harold Gillies no només els va reconstruir els rostres desfigurats, sinó també les ànimes. I crec que això és el que el motivava a continuar treballant", reflexiona Fitzharris.

Hi va haver altres intents d'ajuda a aquests soldats que no tenien a veure amb la cirurgia. Artistes com la nord-americana Anna Coleman Ladd es van dedicar a construir màscares per ocultar les terribles ferides facials. "Encara que semblin molt realistes a les fotografies, no eren com una cara, eren incòmodes, no envellien, eren fràgils… i no eren per a ells mateixos sinó per als altres, perquè no veiessin com era la seva cara real", afirma la historiadora. Per a Gillies les màscares eren un recordatori de les limitacions de la cirurgia plàstica. "Quan arribava un soldat, Gillies els mostrava diferents possibilitats perquè escollissin quin rostre volien tenir. Els va tornar la dignitat, i això no es pot menystenir", conclou Fitzharris.

La cirurgia plàstica ja havia fet un recorregut important abans de la Primera Guerra Mundial. De fet, el concepte de cirurgia plàstica es va utilitzar per primera vegada el 1798, però només s'havia aconseguit reconstruir petites parts del rostre com el nas. Després de la Primera Guerra Mundial, la cirurgia plàstica va entrar en una nova era. La gran quantitat de rostres desfigurats de soldats va permetre provar nous mètodes en una escala fins aleshores inimaginable i avançar a passos de gegant.