Ciutadà March
Fa un segle el magnat a qui han llevat l’avinguda a Palma es ficà en política, s’enfrontà al Govern i creà un diari per servir els seus interessos
PalmaEls que han negat que Joan March Ordinas (1880-1962) fou franquista –ara que li han llevat, per la Llei de memòria democràtica, l’avinguda que duia el seu nom a Palma– tenen una part de raó; perquè, probablement, March no cregué mai en res que no fos ell mateix, i a guanyar doblers. Si bé és cert que finançà el cop d’estat del 1936, a més de l’avió, el Dragon Rapide, que transportà Franco per posar-se al front de la insurrecció. I aquells que s’entesten a mantenir-li el títol de Fill Il·lustre de Santa Margalida, en canvi, tal vegada desconeixen que no volgué saber res de la seva vila natal. Fa un segle, entre el final de la I Guerra Mundial (1918) i el cop d’estat de Primo de Rivera (1923), en Verga –el seu malnom– es ficà en política, creà un diari –El Día– per servir els seus interessos –com el protagonista de Ciutadà Kane– i s’enfrontà als governs successius, tant els darrers de la monarquia –Francesc Cambó, aleshores ministre d’Hisenda, el volia dur a presó– com la incipient Dictadura.
El professor Honorat Bauçà, a partir de testimonis, conta que Joan March, de família benestant, va ser expulsat de dos col·legis i des de petit cridà l’atenció per la seva habilitat per al càlcul mental i per fer negocis: als seus companys d’escola, ja els cobrava a tant la pipada dels “cigarrets que robava a son pare”. Es conta que, en casar-se amb Elionor Servera, el vell March li regalà una casa –construïda als antics dominis del llegendari Comte Mal– per valor de prop de 30.000 pessetes, molts de doblers a l’època. El jove March assegurà al sogre que el valor era el doble –60.000–, així que li tocava aportar la mateixa quantitat com a dot, tal com va fer. Aleshores, tornà al seu pare i li’n va treure 30.000 més per quedar a la par amb el regal de Servera.
Com és sabut, en Verga –malnom de casa seva que, segons el periodista Antoni Janer, “al·ludia al bastó amb què la seva família de tractants de porcs menava els animals”– va iniciar la seva fortuna gràcies al contraban. Segons Bauçà, ho feia amb un carretó amb el qual portava pastilles de tabac de Santanyí a Santa Margalida, fins que va decidir botar-se els intermediaris i es va proveir directament des d’Orà. A Felanitx, els contrabandistes “havien conviscut de manera més o menys pacífica” fins que “a poc a poc, misteriosament (...), les forces de l’ordre varen anar llevant-los a tots del mig”, deixant March com a amo del territori. Estan documentats els seus suborns del 1902, com 150 pessetes “per pagament sergent”, 540 “carrabiners segon destacament” i 11,25 “guàrdia civil”. “Anava sempre armat”, apunta Bauçà, i fou a punta de pistola com, el 1929, a una carretera del sud de França, se’n varen sortir la seva amant –Matilde Reig–, el xofer i ell mateix, d’una emboscada. Però els seus negocis eren molt més extensos: la parcel·lació i venda de finques, les companyies de transports com la Transmediterránea o la Banca March, fundada el 1926.
El sexe i la política
Pel seu biògraf Pere Ferrer, March era un personatge “solitari i frugal”, i també “ambiciós i brillant, sense cap altra aspiració vital que no fos guanyar diners, i incapaç de ser lleial més que a si mateix”. “L’home més misteriós del món”, va dir d’ell la revista Time. Segons Bauçà, “sempre es feia acompanyar en públic (...) per dones d’una bellesa i voluptuositat fora mida”, i sembla que feia servir el sexe com a manera de relaxar-se, fent un parèntesi a les reunions de negocis. La llegenda urbana assegura que, com que no va ser admès com a soci al selecte Cercle Mallorquí –ara seu del Parlament balear–, es va fer construir el seu palau just al costat, perquè l’haguessin de tenir per sempre com a veí. En canvi, a la pensió d’Alger on s’allotjava, recull Bauçà, dormia “al passadís, damunt una estora, i amb una manta per tapar-se”, o bé perquè aleshores encara no era ric, o bé per estalviar-se el preu de l’habitació.
A Santa Margalida, on als nostres temps l’Ajuntament s’ha obstinat a mantenir-lo com a Fill Il·lustre –fins i tot, modificant la seva declaració franquista–, no va voler tornar-hi més des del 1916, ni tan sols pel funeral del seu pare. Es diu que perquè no va poder complir el seu jurament de no posar-hi els peus fins que fos l’home més ric del món –només va arribar a ser el tercer–. És més probable que fos pel tèrbol assassinat del fill del seu soci i suposat amant de la seva dona. Segons Janer, March no va voler rebre el batle de Santa Margalida quan el va anar a veure per comunicar-li el nomenament, “ni volgué fer cap inversió al seu poble com a mostra d’agraïment”. En obrir-se a la vila una sucursal de la Banca March, el 1973, apunta Bauçà, encara “entre els dirigents de l’entitat hi va haver un intens debat sobre la conveniència o no d’obrir-la, ja que tenien molta por d’un boicot”. Finalment, es va instal·lar sense problemes.
March donà suport el 1914 a un Partit Conservador que, juntament amb el Partit Liberal, des del 1876 practicaven el “torn pacífic”. Sustentat amb el caciquisme i la falsificació, s’anava descomponent a ulls vista: les forces hegemòniques es dividien en faccions oposades entre si i, fins i tot, el cinc vegades primer ministre, el mallorquí Antoni Maura, creà el seu propi grup: els mauristes. El 1917, March es passà als liberals; el mateix camí que havia fet Maura, però a la inversa.
Per descomptat, en Verga no tenia ideologia: anys més tard, asseguraria que no necessitava ficar-se en política, perquè ja manava els polítics. Ni li interessava res que no fos evitar que les lleis o decrets poguessin perjudicar els seus interessos econòmics. Així ho va fer en el cas de la seva fàbrica d’adobs químics a Portopí, a Palma, tancada pel gabinet Maura el 1921, ara fa un segle, i tornada a obrir l’any següent, en accedir Sánchez Guerra a la presidència del Govern. Francesc Cambó, ministre d’Hisenda amb Maura, “havia intentat tancar March a la presó per contraban de tabac”, segons el periodista Jordi Fortuny, sense èxit. Fou Cambó qui el batejà com “l’últim pirata del Mediterrani”.
Un diari al servei d’en Verga
El maig d’aquell mateix 1921 –és a punt de complir-se cent anys–, March posava en marxa a Palma un nou diari, El Día, “amb l’objectiu prioritari de ser la tribuna dels seus interessos polítics i econòmics”, assenyala el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Damià Pons, i amb una línia editorial que anava “variant segons convingués als interessos del seu propietari”. March aprofitava les seves pàgines –amb una tirada de 7.000 exemplars diaris, gens menyspreable per a l’època– per llaurar-se la imatge d’empresari modern i progressista, pròxim als treballadors, enfront del caciquisme caduc de les velles glòries com Maura o Weyler. “Les qüestions d’ordre ideològic passaren a un segon nivell: tothom es definia i era classificat políticament d’acord amb la seva actitud davant el fenomen Joan March. Hi hagué una polarització clara entre verguistes i antiverguistes”, destaca Pons.
Com el Charles Foster Kane de la pel·lícula d’Orson Welles, que ara compleix 80 anys –Ciutadà Kane és del 1941–, March va fer servir el seu diari per presentar-se ell mateix com a candidat a les eleccions generals el 1923, les darreres de la monarquia, amb una victòria aclaparadora. Uns mesos després es produí el cop d’estat de Primo de Rivera, amb el suport d’Alfons XIII. El Día “adoptà una actitud crítica”, assenyala Pons, i patí les ires de la censura: a les seves pàgines sortien “espais en blanc o amb algunes frases tapades per retxes gruixades de tinta negra”, i la seva publicació fou suspesa dues vegades: una per dos dies i una altra per deu, més multa de mil pessetes, per un article de Gabriel Alomar –el diari d’en Verga rebé col·laboradors de luxe, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Pla, Joan Alomar, Miquel Àngel Colomar, Ernest Dethorey, Eugeni Xammar, Miquel Ferrà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga i Jacob Sureda. Però després es reconcilià amb el dictador, que li atorgà el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla, “peça clau per al seu negoci”, segons la historiadora de la política Mercedes Cabrera.
Quinze dies després de proclamar-se la II República (1931) –l’arribada de la qual s’havia negat a finançar–, March fou detingut per ordre de l’aleshores ministre Miguel Maura, fill del seu vell enemic, assenyala Pere Ferrer. Diputat a les Corts Constituents, va haver de comparèixer davant d’una comissió de responsabilitats, que “el va mantenir en presó preventiva al llarg de mesos”, indica Cabrera. Però, en una altra pirueta del destí, el triaren vocal del Tribunal de Garanties Constitucionals –equivalent a l’actual Tribunal Constitucional. Va fugir de la presó. Quedava clar que la República era l’enemiga d’en Verga. O el que és el mateix: dels seus interessos.
March mai no fou franquista. Ni fou res. “No professava cap credo polític ni es movia per ideals”, diagnostica Pere March. Finançà el cop d’estat del 1936, com abans la Casa del Poble de les societats obreres, per la seva conveniència. Li deien ‘el banquer de Franco’, però al dictador li amollà: “Fiqui’s en els seus assumptes, que jo cuidaré dels meus”. I, sí, va continuar fent bons negocis en el franquisme, com abans els havia fet amb els dos bàndols a la I Guerra Mundial –i amb els articles de primera necessitat de l’Espanya neutral del moment–, com va salvar jueus de la persecució nazi –a canvi de doblers– i com va transmetre als generals colpistes els suborns del Regne Unit perquè Espanya no entràs en combat al costat de Hitler, amb una sucosa comissió.
Com assenyala Damià Pons, amb el franquisme Joan March “ja no necessitava tribunes periodístiques a Mallorca per defensar els seus interessos”, així que “regalà” El Día “al nou poder”: es va fusionar amb Falange per crear el Baleares el 1939. Però hi havia la possibilitat que els aliats, en guanyar, llevassin Franco del mig per restaurar la monarquia; així que March, per si de cas, també va obsequiar el 1946 Joan de Borbó, comte de Barcelona –hereu d’Alfons XIII i padrí del rei actual– amb el veler Saltillo.
El 1955, sis anys abans de morir a causa d’un accident de trànsit, el magnat mallorquí, per consell del savi Joan Mascaró, dotà una de les entitats culturals més destacades de l’Estat, la Fundación Juan March, amb un museu d’art contemporani de primera magnitud a Palma. El seu fill segon creà el 1975 la Fundación Bartolomé March, que du el seu nom, al palau familiar a Palma –al costat del Parlament– i que inclou la que probablement és la més valuosa biblioteca de temàtica balear.
