Damià Alou: "A ciutats com Palma els nadius ja viuen dins barris que són com guetos"

PalmaLes històries que Damià Alou recull al seu darrer llibre, Cròniques de Palma, no són ni realitat ni ficció. Són d’un altre temps, d’uns altres temps, i alhora semblen formar part d’una espècie d’eternitat vinculada al rerefons universal de tota experiència humana: s’hi parla d’amor, s’hi parla de por, s’hi parla de culpa i s’hi parla de la vida i la mort sense que importi més el qui que el quan o l’on. Són quatre narracions on s’expliquen fets que pot ser varen tenir lloc, o no, i que protagonitzen un grapat de personatges que qui sap si varen existir o no. I, al fons, el batec d’una ciutat que ressona pertot.  

El llibre comença amb una afirmació que diu: "Quasi tots els personatges d’aquests relats són reals, la majoria de les històries són inventades". Què és primer, el personatge o la història?

— Sempre va tot una mica junt, però en aquest cas els personatges eren la part principal. Jo els volia sotmetre a una mena de circumstàncies perquè poguessin treure allò més essencial que hi havia en ells. La vida normal tothom te la pot explicar, però per conèixer una persona necessites molt de temps que en un llibre no tens. Vaig fer una tria de circumstàncies perquè amb el mínim nombre de págines poguessis tenir un reflex d’un personatge i del seu entorn. 

Potser en alguns llibres sí que hi ha espai suficient per conèixer algú, baldament sigui en un grapat de volums. En relats com els vostres, més curts, és més difícil. 

— I això que són llargs, per ser relats. Cadascun podria ser una novel·la si hi afegissis un parell de coses, però a mi em molesta molt, de la majoria de novel·les que llegesc, que les farceixin tant. Sembla que hi hagi un vademecum de com inflar un llibre perquè pugui ser una novel·la ja no de 200 pàgines, sinó de 400. Estires una mica d’aquí i una mica d’allà i fas que una idea de 40 pàgines n’ocupi 400. A mi, però, m’agrada la condensació, vull que sigui intens. M’agraden escriptors com Juan Carlos Onetti o Henry James, que, tot i fer també textos més extensos, quan millor ho fan és quan fan servir aquest format, amb què poden presentar-te dos o tres personatges amb tota la seva intensitat.

N’hi ha alguns que són més que identificables. El protagonista del primer relat, per exemple, que ens situa al voltant de la Guerra Civil. És “col·laborador del Nou Règim”,  escriptor i psiquiatre, i nom Llorenç. Tot i que no ho digueu, el seu llinatge és evidentment Villalonga. 

— Ho és i no ho és, perquè jo el volia posar de jove a la Guerra Civil i en Llorenç Villalonga tenia 40 anys quan va començar; per tant, no podem dir que sigui ell, perquè no és cert. Més bé és un univers paral·lel en què jo em deman què li hauria pogut passar si hagués estat jove en aquell moment i hagués tingut un gran amor. No crec que afusellàs ningú, en Llorenç Villalonga, tot i que mai se sap, ni tampoc crec que s’embrutàs gaire les mans.

En tot cas, què us va dur a imaginar un relat protagonitzat per una versió alternativa, per dir-ho així, de l’autor de Bearn?

— Sempre m’ha caigut molt antipàtic, la veritat, perquè va crear un model de literatura mallorquina molt costumista, molt localista, que mai m’ha fet molta gràcia i que ha quedat com un cànon. Jo volia fer una història sentimental que tingués una mica de maldat, una mica només, perquè al final és un personatge que es deixa endur per les circumstàncies i que simbolitza tots aquells que es deixen endur, que diuen "bé, si hem de viure amb això, doncs hi viurem". M’agradaria molt que m’agradàs en Llorenç Villalonga com a escriptor, em serviria de base, però no he pogut mai amb la seva figura i la seva relació amb el franquisme. Ara bé, em semblava un bon punt de partida perquè al cap i a la fi la Guerra Civil és el motiu fundacional de tota la política espanyola actual, cosa que no sé si canviarà mai. 

Us situau en moments del passat i del futur per parlar-nos d’avui dia. És més bo d’explicar el present des de qualsevol altre moment?

— Sí, jo crec que si et projectes cap enrere pots entendre moltes coses que d'altra manera no podries entendre. I a la vegada, intentar albirar el futur ens pot ajudar a no anar cap aquest futur que sembla ineluctable. No sempre som capaços d’aturar-nos un moment i valorar què hauríem de fer. La política d'avui dia, per exemple, es troba ancorada ara mateix per culpa d’això. Els partits de dretes haurien de deixar de pensar que el poble és una bèstia de carro i que n’hi ha que el que han de fer és donar-li menjar, i l’esquerra hauria de deixar de fer coses que tanmateix no es poden fer, n’hi ha massa que estan massa cremats. I és igual per a tots, ens hem de demanar: és això el que ens espera, cap on anam? Tamateix, però, també sé que la vida et sol dur a llocs on no saps molt bé com has arribat i t’obliga a demanar-te si tots aquests embulls són beneitura teva o si en realitat la vida ja era això. 

Retratau una ciutat que, tot i que sigui en blanc i negre, és autèntica, amb una energia i un ambient molt particulars. Aquesta ciutat és encara la Palma d’avui dia?

— La Palma que jo vaig viure ha desaparegut fa més de 40 anys. El que hi trobes és el mateix que a totes les ciutats europees: franquícies, turistes i una vida projectada com a falsa. Els turistes són per enmig, mentre que els nadius ens hem arraconat a certs barris, cosa que no és exclusiva de Palma, passa també a Barcelona, i ens trobam ja dins barris que són com guetos, a l’espera que s’hi arribin a acostar els turistes i veient com desapareix tot el teixit comercial. Quan venc a Palma em passa que no sé on he d’anar, m’és difícil trobar un racó, i no perquè vulgui anar a un lloc on no hi hagi turistes. Em costa trobar un lloc que tingui la qualitat d’estar ancorat en el lloc, que no sigui un negoci que el que vol fer és treure el suc i que d’aquí a tres anys tant és si continua allà o ha canviat. La plaça del bar Bosch és ja un soc, directament, i són molts els locals que han canviat perquè ningú ajuda: està tot en mans del capitalisme salvatge. En tot cas, escriure sobre Palma és d’alguna manera recuperar aquella ciutat amb la gent que hi havia i les coses que hi van passar, siguin certes o no. 

És inevitable sentir nostàlgia en parlar de tot això?

— La nostàlgia és inherent a l’ésser humà, però no sé si és constructiva. Jo soc una persona molt nostàlgica, però em molesta moltíssim la nostàlgia. Aquests contes no ho són, nostàlgics, perquè no m’agrada idealitzar ni les persones ni les circumstàncies. Ara bé, jo he escrit moltes coses i també n’he viscudes moltes, i n’hi ha que em provoquen nostàlgia, vulgui o no. 

Hi ha molta gent que en sent molta, de nostàlgia, avui dia. Els joves, fins i tot!

— Els joves no han de tenir nostàlgia de res. Si tens 20 anys i sents nostàlgia vol dir que qualque cosa va ben malament.