Claire Denis: “La idea de la bellesa vinculada a la joventut em fa molta llàstima”

BarcelonaLa passió destructora s'ha instal·lat al cinema de Claire Denis, que enguany ha dirigit dues pel·lícules on, més que enamorar-se, els protagonistes són víctimes d'un amor abrasiu que els sacseja com un terratrèmol de magnitud 8: Stars at noon, estrenada al Festival de Canes i basada en una novel·la de Denis Johnson, és un amour fou agònic i desesperat entre un home de negocis i una periodista perduts a la convulsa Nicaragua dels 80; en canvi, Fuego, que s'estrena aquest divendres i va guanyar el premi a la millor direcció a la Berlinale, és una història menys exòtica sobre una parella feliç que es desestabilitza amb l'aparició en escena d'un antic amant de la dona que fa saltar pels aires promeses i lligams. Protagonitzada per Juliette Binoche i Vincent Lindon, Fuego constata la devoció de Claire Denis pels cataclismes romàntics o, simplement, per l'amor. “Francament, és el més interessant de la vida, i del cinema també –explicava fa uns dies al Festival de Sant Sebastià–. Pots fer una pel·lícula sobre atracar un banc i també està bé, els diners són un bon tema, però l'amor és una matèria primera molt forta”.

El material específic de Fuego surt de la novel·la Un tournant de la vie, de Christine Angot, amiga de Denis que durant el primer confinament es va tancar una setmana amb la directora en un hotel de Montpeller per intentar convertir la història del llibre en un guió. Les sensacions del confinament, de fet, semblen presents a la història, amb uns personatges atrapats en els rols que interpreten, en els espais –sempre interiors– que freqüenten i, fins i tot, en la fotografia pàl·lida i els enquadraments tancats amb què els filma Denis, que sempre enganxa la càmera al rostre. “La cineasta dels cossos”, li diuen sovint, però ella no s'hi identifica, amb l'etiqueta. “M'ho deien molt al principi, això dels cossos, però no ho entenia. Jo filmo com puc, mai he fet una pel·lícula pensant: «Ara filmaré cossos». Només vull explicar una història. I de vegades la proximitat m'ajuda”.

Tan esquerpa com –de vegades– les seves pel·lícules, Claire Denis es resisteix al reconeixement tardà del seu cinema, cada vegada més valorat per festivals i crítica. “Sempre he pensat que els que critiquen el meu cinema tenen raó i els que l'elogien estan equivocats –diu–. És una forma de masoquisme, ho sé, però és que el masoquisme resulta molt pràctic perquè et protegeix”. Tampoc reconeix la influència del confinament a la pel·lícula, però sí el contrast entre la primera escena “solar i estiuenca” de Lindon i Binoche a la platja i la resta de la pel·lícula. “Volia mostrar una parella que s'estima i que, en tornar a París i tancar-se al metro, perden aquella sensació de llibertat de l'estiu, quan sembla que la vida i l'amor seran eterns. De cop, tornes a tenir factures, impostos i problemes quotidians”.

Claire Denis i el sexe

Als 76 anys, Denis no filma la bellesa de Binoche (58 anys) i Lindon (63 anys) i la seva passió carnal per fer un discurs body positive ni per reivindicar la sexualitat madura sinó perquè, simplement, ho troba excitant. “Les escenes de sexe m'agraden molt, i amb personatges joves, grans o de qualsevol edat –diu Denis–. No he pensat gaire en l'edat dels meus protagonistes, em semblen guapos i atractius sexualment. La idea de la bellesa vinculada a la joventut em fa molta llàstima. Que a Fuego els personatges siguin madurs té a veure amb la història, s'explica millor si són gent que ha viscut i té un passat amorós”.

Abans de Fuego, Binoche ja havia treballat a dos films de Denis: el psicodrama espacial High life i Un sol interior, comèdia romàntica molt més lluminosa on l'actriu irradiava una bellesa especial. “És molt guapa, quan la filmes te n'adones –diu la directora–. I a Un sol interior encara més, perquè allà hi havia catàstrofe amorosa, sí, però també alegria”. Tanmateix, Binoche ha dit públicament que el rodatge de Fuego va ser “molt dur” i que ella es va sentir “sola i abandonada” per Denis. Com donant-li la raó, la directora admet que la seva amistat amb l'autora de la novel·la i la proximitat amb els fets que la inspiren va fer “molt complicat” rodar la història. “Conec la Christine massa bé, i també el seu marit i l'altre home en què es basa la història –explica–. Tenia massa informació, així que vaig haver d'oblidar-me de tot per fer la pel·lícula”. Ho va aconseguir? Segons Binoche, no del tot: “Hi havia moments en què la Claire tenia conflictes amb el personatge que interpreto. I no va ser fàcil per a mi”. L'amor de Denis pels actors, de vegades, també fa mal.