Clara Ingold: “L’humor és un múscul que s’entrena”

PalmaEn mi p*** vida vuelvo a hacer un show sola és el subtítol de Peajes que Clara Ingold estrena dimarts 10 de novembre al Teatre Sans de Palma. L’actriu, guionista i aquí més músic que mai assegura que li ha costat molt fer aquesta obra. Coses de l’autoexigència. Amb les entrades exhaurides per a les tres sessions que hi havia programades, els propers dies se n’anunciaran les pròrrogues. Ho farà ella mateixa, diu. Per xarxes socials, és clar. Al seu Instagram, amb més d’11.000 seguidors i creixent cada dia, ens fa veure l’absurd de la vida. I riure.

Es paga peatge per fer un monòleg?

Peajes és més un concert. Sobretot són cançons -les enregistraré i en faré un disc-, i sí, també monòlegs sobre la dificultat de crear lliurement que m’he trobat.

No és precisament de falta de llibertat creativa la sensació que transmeteu.

Tenc molt respecte per pujar una feina a escena. Deu venir d’haver fet Art Dramàtic. És un respecte que no tenc a l’hora de gravar-me en vídeo. Crec que té a veure amb les expectatives, que es poden dur malament quan penses que la gent espera molt de tu, sigui cert o no. El fet de treballar sola, ufff... M’ha costat molt fer Peajes. Hi ha molta autoexigència que supòs que m’ha frenat de no fer-ho abans, una obra tota sola.

Dificultats, en tot cas, explicades en clau de comèdia.

Peajes és comèdia, però hi parl de moltes coses que no són còmiques. I les cançons, no totes fan riure. Ens plantejam la vida de manera seriosa, sembla que si no ho feim no la valoram. Però la comèdia és necessària per a la nostra existència. És cert que als actors de comèdia no se’ls valora tant com als de drama. I això que la comèdia és ben mala de fer. Hem de riure, ni que sigui perquè és una via que pot salvar la vida a molta gent. Potser es tracta de donar la volta a les coses, dur-les més enllà, i gairebé tot té la seva part còmica.

Us reis de vós mateixa? De qui o de què us reis?

Em ric de mi mateixa com a escapatòria de la seriositat amb què m’ho prenc tot. L’humor és molt important. L’humor és un múscul que s’entrena. Sempre he pensat i he comprovat que es pot aprendre el ritme de la comèdia, però també es du dins. De petita feia el betzol, però en realitat som una persona molt seriosa. I la comèdia me la prenc ben seriosament.

Diego i Clara Ingold, dos germans polièdrics en la creació artística i especialment en el teatre. Quina llavor hi ha a la vostra família?

Sense cap dubte, la padrina, la mare de ma mare. Ella ha estat la llavor i el màxim referent del meu humor, sempre tan positiva, molt admirable, adorable. Jo, com ella, crec que duc un pallasso dins.

Recorreu a l’absurd i, en certa mesura, al surrealisme perquè la realitat no basta?

L’absurd és la realitat duita a l’extrem. Amb Josep Orfila, amb qui treball sovint, ens n’anam molt a l’absur. De tota manera, les meves històries generalment solen sortir de fets de la realitat que tenen un component bastant negatiu, coses de la vida quotidiana i del comportament humà. Té bastant d’autobiogràfic o també surt de converses, quan pens que allò pot anar molt més lluny. Així i tot, les obres no em surten quan vull tractar alguna cosa que duc malament. He de ser capaç de veure-ho de lluny i dur-ho cap a l’humor.

Teatre, televisió, xarxes... Quin escenari preferiu?

M’agrada actuar des de la naturalitat, i per a mi la càmera és el més natural. Del teatre m’agrada que només passa una vegada i per a un públic. A més, al teatre, sobretot quan fas comèdia, tens la resposta immediata del públic i això, a més que s’agraeix, et permet entendre molt bé els temps. Fas una pausa i la gent riu. Els esquetxos que faig per a Instagram em diverteixen, m’han donat visibilitat i me n’han sortit encàrrecs.

En la vostra generació, a les Illes, hi ha un bon grup d’actors, actrius i professionals de l’escena. Com es viu aquí d’això?

Diria que som gent que cream la nostra història i no esperam que ens cridin d’un càsting. Tots feim moltes coses, tot i que la majoria necessita tenir feines paral·leles. Aquí has de tenir un parell llarg de projectes en marxa. A mi m’agrada moure’m en molts terrenys, em manté activa. Em moriria si hagués de fer sempre el mateix. I, sobretot, intent no deprendre de ningú.

Repassant els esquetxos del vostre Instagram, diria que durant el confinament no us vàreu avorrir gaire.

Em sap greu dir que durant el confinament de la primavera em vaig divertir. Feia allò que em passava pel cap, ho enregistrava i ho penjava. Darrerament m’he sorprès parlant d’aquell moment com de “les vacances”. Això que el món s’aturi m’al·lucina, em sembla increïble. En tot cas, tenc la sensació que durant tot aquell confinament compartíem alguna cosa tots plegats, i que ara això s’ha perdut. Ho hauríem de recuperar, ens faria bé per als temps que venen.