Clara Peya: "Fer concerts en 'streaming' ha sigut una experiència nefasta"

Clara Peya

Sala Barcelona al Castell de Montjuïc. 2 de juliol del 2020.

El cicle de concerts Sala Barcelona es va inaugurar dijous al pati d'armes del Castell de Montjuïc amb l'actuació de la pianista Clara Peya i una sensació d'alliberament. "Fer concerts en streaming ha sigut una experiència nefasta", va dir la pianista, i el públic va reaccionar amb una ovació. Algú ho havia de dir. Ara que la música en directe intenta tornar a ser música viva, els concerts en streaming s'associen a un confinament que ningú vol repetir. Hi ha ganes de pell, no de wifi. Clara Peya va expressar un sentiment segurament compartit per les 400 persones que van exhaurir les entrades i que estaven repartides pel pati d'armes del castell com illots d'un arxipèlag irreal de tan real com és: tothom assegut en cadires, bona part al voltant de taules i prenent alguna beguda i algun aperitiu en una nit gens calorosa. "És molt dur veure-us tan separades. Ho entenc, però no em representa", va lamentar Peya, novament capturant l'estat d'ànim de la distensió. Així són els concerts aquests dies, un aiguabarreig d'alegria i gestos reprimits.

De moment, mirem el got mig ple: dijous es va poder gaudir amb un espectacle extraordinari, bona tria per obrir el cicle organitzat per l'Ajuntament de Barcelona i l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc), que intenta fer menys dramàtica la travessia del desert de les sales de concerts. "Si perdem les petites sales, perdem una part molt important de la música en viu. Que les sales no es quedin pel camí per culpa del covid", va demanar la gerent de l'Asacc, Carmen Zapata, abans de l'inici d'una actuació que duia implícites almenys tres notícies: era el primer concert de Peya amb banda des de l'inici de la pandèmia, també era l'últim dedicat al repertori de l'àlbum Estómac (2018) a Barcelona, i a més va servir per estrenar una peça d'Estat de larva, el disc a piano sol que ha enregistrat durant el confinament.

Així doncs, Peya va estar acompanyada de l'equip de gala: la cantant Magalí Sare, el baixista i productor Vic Moliner i els percussionistes Dídak Fernández i Andreu Moreno. El tema Estómac de plàstic va posar en marxa un mecanisme artístic i polític generós en els colors expressius i ple de matisos. Sare pot ser diabòlica quan canta la catàrtica Cicatrius i tot al contrari quan fa el lied futurista Res és tot. Peya tan aviat es refugia en la serenor del piano com esclata per rapejar contra l'amor romàntic, i en general la banda camina amb aquella seguretat que dona la compenetració i la confiança absoluta. Com és habitual en els concerts de Clara Peya, també al Castell de Montjuïc va cedir l'escenari a veus silenciades, en aquest cas dues representants de la Red de Cuidados Antirracistas, una xarxa de suport sorgida durant el confinament.

Després d'interpretar Vèncer el pols amb aquella expressivitat tan visceral, Peya va tornar clavar-la desitjant "que visquem la vida real, que ens cuidem, que ens mirem als ulls". De moment, celebrem que torni la música en directe, malgrat tot.