Claudio Biern Boyd: "Encara em retreuen que matés el David el Gnomo"

BarcelonaNo recordem gairebé res de la sèrie que vèiem l'any passat, però podem recitar a la perfecció que els tres mosqueperros eren "uno, dos y tres" i que "el pequeño D'artacán siempre va con ellos". La memòria sentimental de la generació que va créixer a la dècada dels 80 va quedar marcada a foc per les sèries animades que veien a la televisió, especialment les que portaven el segell de BRB, la productora fundada per Claudio Biern Boyd (Palma, 1940). David el Gnomo, La vuelta al mundo de Willy Fog i D'artacán y los tres mosqueperros van ser els tres grans hits del Walt Disney espanyol, que segueix en actiu i la setmana que ve estrena en cinemes una versió en pel·lícula de D'artacán que espera atreure tant les noves generacions de nens com els seus pares nostàlgics.

Per què ens van marcar tant aquelles sèries que feia als 80?

— Per diversos factors. Només hi ha havia un canal, TVE, i si els venies la sèrie, que no era fàcil, t'asseguraves una audiència molt gran. També hi ha els temes que vaig triar: la literatura de Verne, Dumas... Un bon guió és el 60% de l'èxit. I la tercera pota era la música, que sempre vam cuidar moltíssim.

Els temes principals eren clau. S'implicava personalment en la creació de la música?

— I tant. Jo em vaig enamorar musicalment d'uns senyors italians, Guido i Maurizio De Angelis, que feien la música de sèries com Orzowei i Sandokán i de les pel·lícules de Terence Hill i Bud Spencer. Vaig anar a Itàlia a coneixe'ls i ens vam caure molt bé. Jo no en sé, de música, però sé el que m'agrada i el que no, i ens estàvem dies i dies treballant al seu estudi dels afores de Roma. A David el Gnomo no els vaig poder tenir perquè estaven ocupats, però Javier Losada i Óscar Gómez van fer un gran treball.

La meva generació va créixer amb les seves sèries. ¿Quins relats el van acompanyar a vostè de petit?

— Els mateixos que em van inspirar per a les sèries. Salgari, Dumas, Jules Verne... No es parla prou del missatge contra la xenofòbia de La volta al món en 80 dies, en què el protagonista anglès i de classe alta s'acaba casant amb una dona índia. En general, teníem molta cura del missatge: criticàvem la contaminació, el desgel, els incendis... Tot el que va fer que els gnoms se separessin dels humans fa 10.000 anys.

¿I com va arribar al món de l'animació?

— Doncs encara no ho sé, perquè no en tinc ni idea de dibuixar! A l'escola sempre em posaven un zero. Per sort, tinc un equip que interpreta el que tinc al cap. Abans de dedicar-me a l'animació era advocat i especialista en estudis de mercat i publicitat, imagina't! Treballava al departament de màrqueting d'una multinacional i se'm va ocórrer fer promocions per a nens, així que vaig contactar amb Hanna Barbera, Disney i altres empreses per fer promocions i marxandatge. Era un gran negoci i vaig muntar la meva pròpia empresa per comercialitzar a Espanya sèries com Marco, Heidi, La abeja Maia, Orzowei, Banner y Flappy, Mazinger Z, Vicky el Vikingo... El pas final va ser crear jo mateix una sèrie, primer Ruy el pequeño Cid i després D'artacán, que va ser un èxit increïble. S'ha emès a més de 300 cadenes i en 107 països.

¿Com és que es van aliar amb una productora japonesa?

— A Espanya tenies un dibuixant aquí i un altre allà, però no hi havia indústria. Una sèrie d'aquelles eren 13 hores d'animació amb tot el dibuix i el color fet a mà. Els únics que sabien i podien fer-ho eren els japonesos, que tenien una indústria potent. Després ja van arribar els coreans, taiwanesos, xinesos i indis, que tenen molta mà d'obra i de molta qualitat. Aquí, per sort, també s'ha avançat molt, en part gràcies als videojocs.

¿Era fàcil treballar amb els animadors japonesos?

— No ens vam entendre mai. Jo era Bill Murray a Lost in translation. Tot el que explica Sofia Coppola a la pel·lícula em va passar a mi a Tòquio, fins i tot vaig conèixer una americana que estava amb el marit! Jo els explicava el que volia amb un traductor però ells entenien el que volien. I jo no entenia res del que em deien. Al final ens en vam sortir, però no sé com.

¿Era conscient que una part important dels espectadors no sabíem que les sèries eren produccions espanyoles?

— Sí, però això és perquè em dic Claudio Biern Boyd. La meva mare era escocesa i el meu pare d'origen francès, així que hi ha molta gent no sap que soc de Palma. Vaig créixer a Barcelona, però he tornat sovint a Mallorca i tinc una relació molt especial amb l'illa.

Per què feia servir animals com a personatges? I per què gossos a D'artacán?

— Hi ha un motiu pràctic: dibuixar una persona era molt més feixuc que una caricatura animal, que no té llavis, ni dents ni res complicat d'animar. L'estalvi en temps és brutal. El segon motiu és que, en veure que són animals, els nens s'adonen que tot és una paròdia i no ho veuen com un model a seguir. Pel que fa a D'artacán, el gos és la mascota més estimada i jo sempre havia tingut gos. Però per preparar la sèrie em vaig comprar una enciclopèdia de gossos i me la vaig llegir sencera per anar escollint les races de gos dels personatges. Això sí, el dolent és una guineu i Milady una gata. No m'han agradat mai els gats.

En les adaptacions que feia dels clàssics de vegades introduïa nous personatges, com el hàmster Tico a Willy Fog, que per cert parlava amb accent andalús.

— Això va ser molt criticat des d'Andalusia. Escrivien cartes als diaris queixant-se que el personatge més petit fos andalús. Nosaltres ho fèiem per introduir el contrapunt còmic, ja que a les novel·les originals no hi havia gaire humor. I si vam triar l'accent andalús és perquè són els més trempats i divertits. A Itàlia, el Tico tenia accent napolità i a Anglaterra era cockney.

David el Gnomo va acabar amb l'episodi Las montañas del más allà, en què el David i la Lisa morien i es transformaven en arbres. Era un final molt atrevit per a una sèrie d'animació infantil.

— És un final que em continua perseguint, no m'ho perdonaran mai. Encara em retreuen que matés el David. Hi ha companys del meu fill que em diuen: "Em vas fer plorar, tu ets l'assassí de David el Gnomo!” Si hagués sabut que li sabria tant de greu a la gent no l'hauria matat. A més, així hauria pogut fer una segona temporada de la sèrie! Però si ho penses una mica és un final lògic: són éssers que viuen 400 anys en harmonia amb la natura, on han nascut i on tornen per morir. No el podia fer morir de diabetis o d'un infart!

En general, les seves sèries tenien valors humanistes: l'ecologia, l'amistat, l'amor... La violència sempre estava en segon pla.

— Quasi no hi ha violència, ho tenia prohibit! El que sí que hi havia era acció. Acció, tota la que vulguis, però sense ferides greus ni sang.

Què li sembla l'animació infantil actual?

— Se'n fa molta, s'han democratitzat les eines i ja no cal anar al Japó. El que passa és que de cada 100.000 sèries n'hi ha una que triomfa. Per a mi, la millor sèrie d'animació segueix sent La pantera rosa i després Tom i Jerry. I de les actuals m'agraden molt Els Simpson, perquè és una crítica brutal de la societat nord-americana. Tant, que jo no entenc com a Espanya funciona tan bé.

Va ser vicepresident de l'Espanyol. Té bons records del seu pas pel món del futbol?

— Vaig ser directiu amb Antoni Baró, vicepresident amb Perelló i vicepresident amb Sánchez Llibre. Hi va haver bons moments, però també de dolents. Si ets perico has nascut per patir, som uns masoquistes i ho portem a l'ADN. Hem d'estar preparats per baixar a Segona, lluitar, perdre, guanyar dues copes... Em fa molta gràcia veure com ploren ara els socis d'altres clubs que perden les seves figures. Si nosaltres les perdíem cada any! I això de la fallida econòmica... Sembla que siguin els primers que els ha passat!

Il·lusionat amb el retorn a Primera?

— Ens falta algun detall, però a l'equip hi ha talent. Pedrosa, Óscar Gil, Darder, De Tomás, Embarba... Tinc la sensació que serà un Lliga molt igualada: si et descuides dos partits estàs a baix i si en guanyes tres de seguits et poses novè. Però el favorit és l'Atlètic de Madrid, que té el millor equip i ha fet dos fitxatges molt bons. A mi m'agrada l'entrenador que tenim a l'Espanyol, però tant de bo sabés transmetre als jugadors un punt d'agressivitat, com feia abans Camacho o ara Simeone.