Les claus de la Mobofest: de festa privada a festival de música independent
Divendres arrancà la cinquena edició d’una de les cites més famoses del Pla de Mallorca, que té la gènesi en una “encalentida de tren”
PalmaCom passa una festa privada a convertir-se en un festival de música independent? “Cada any, quan els meus pares se n’anaven de vacances, organitzàvem una festa a casa meva. En Pere Font i jo vàrem veure que això d’organitzar ens agradava, i ens vàrem anar encalentint el cap. Un dia, dins el tren, vàrem començar a donar forma a la idea. Si volíem que tingués cara i ulls, no podíem fer-ho en una casa”. Ho diu Arnau Moratinos Bordoy, que té la combinació de cognoms que donen nom a la Mobofest. Aquella “encalentida de tren” va acabar resultant, l’agost del 2017, una cita musical amb fins a vuit grups d’indie de Mallorca, gratuïta, al puig de Consolació de Sant Joan. Hi varen anar unes 700 persones. De festa privada, allò, ja no en tenia res. I no tenia res a veure, tampoc, amb el que s’ha convertit la Mobofest: el festival de música més famós del Pla de Mallorca.
De ser d’un dia, el festival va passar a ser de dos. Divendres va arrancar l’edició d’enguany, que acaba dissabte. Cinc anys després de la primera edició, els organitzadors han aconseguit programar dos grups internacionals –Kakkmaddafakka i Villagers–, quatre grups de l’escena estatal –Cariño, Ginestà, Mishima i Lildami– i 16 projectes musicals de les Balears, entre grups i punxa-discos. I esperen que hi passin unes 4.000 persones.
Les coses clares
Una de les coses que tenien clares des del principi va ser que el projecte havia de ser coral, “no podia tenir una cúpula petita”, diu Moratinos. Tot i que hi volien incloure, a part d’amistats, gent amb perfils més tècnics, finalment tots els que hi han anat passant han estat amics: “Segurament, aquest component humà ha fet que la Mobofest encara existeixi”, opina. L’altra cosa que va quedar establerta des de bon començament va ser que fos un projecte sense ànim de lucre: “Tenint en compte que ja som bastants a la cúpula i que mobilitzam un gran col·lectiu de voluntaris, teníem por que, en ficar-hi doblers per enmig, es convertís en un projecte inviable. A més, d’aquesta manera ens desmarcam de la música més comercial i d’haver de dur grups per treure rèdit econòmic”, explica Moratinos.
Joan Roig també hi és des del principi. A parer seu, el que fa que la Mobofest sigui una proposta especial són tres coses: els artistes locals, el públic i l’aposta per la música de l’estat espanyol i de fora. “La Mobo és un lloc diferent de les sales de concert i locals on estan acostumats a tocar els artistes d’aquí, normalment en petit format. La dinàmica d’un festival és diferent i pensam que és un escenari interessant per donar-se a conèixer, però també perquè els seus seguidors els puguin gaudir en una experiència així sense sortir de Mallorca”, comenta. El públic, un altre dels tres pilars d’aquest festival, també és clau pels organitzadors: “Atreim un col·lectiu de persones que senten, estimen i viuen la cultura mallorquina. Més enllà de ser més gran o no, se l’ha de cuidar. La gent que ve a la Mobo ve més enllà del cartell que hi hagi, perquè sap que és un espai de confort, on trobarà gent del seu tarannà, i perquè sap que això no és un negoci d’una gran productora, sinó una iniciativa de gent d’aquí, dels seus veïns”, exposa Roig.
D’altra banda, els organitzadors consideren important l’aposta per dur grups de la resta de l’Estat i de fora, una manera de compensar el públic que hi va i, també, d’ampliar-lo. “És una manera d’estirar a qui no se sent tan atret pels grups de Km 0”, conclou.
De ser públic a ser part de l’equip
Mariona Jaume, Marina Picó i Maria Estelrich són algunes de les darreres incorporacions a la cúpula de la Mobofest. Varen incorporar-s’hi a finals del 2020, i la del 2021 va ser la seva primera edició com a part de l’equip. Totes havien anat, com a públic, a les edicions anteriors, i les tres admiraven com un grup d’amics havien estat capaços de fer “allò”. Jaume i Picó coneixien alguns dels organitzadors, i per això entrar-hi va ser fàcil; Maria, en canvi, no coneixia pràcticament ningú, però no va dubtar a dir que sí, que volia formar part del projecte: “Des que vaig conèixer el festival, m’havia cridat l’atenció que en un sol projecte hi combregassin tants valors fonamentals per mi: una iniciativa de joves, de la Part Forana, amb sensibilitat pel panorama musical emergent i local. Tot estava cuidat en una sola cosa”. Coincideixen a dir que l’any es fa llarg i que com més s’acosten les dates, més nervis hi ha. Ara bé, l’esforç i el neguit valen la pena quan, en sortir el sol del darrer dia de festival, es miren i veuen que, un any més, tot ha sortit. Així ho diu Estelrich: “L’estol d’emocions, els neguits i els nervis es converteixen en l’eufòria més profunda”.
