La cleptocràcia viatja en tren

Moisés Naím diu en el seu article d’avui (30 d’octubre) que “La cleptocràcia és un sistema on el president, el primer ministre o el monarca utilitza els fons i els recursos de la nació com si fossin propis i els distribueix entre els seus familiars, testaferros i socis, aliats polítics i alts oficials militars”. També explica que és una paraula que ve del Grec: clepto, robatori, i cracia, govern. Dit això, vull deixar clar que del que tracta aquesta 'cròtica' o 'crínica' és de l’obra que va escriure Joan Yago com a resident del Teatro María Guerrero. Una circumstància que vull pensar que va succeir arran de la representació d’Els ocells al mateix indret. Sigui com sigui, és una passa cap al Fòrum capitalí. No és tot, abans de continuar cal destacar que Yago va ser un dels autors en català que fa pocs dies va posar una altra pica, a Frankfurt. Poca cosa. Ítem més, diuen. La setmana que ve podrem veure a Palma, Manacor i Inca la seva darrera criatura calòrica, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda.

Tornant a la capital. Quina meravella i quins collons té Joan Yago, com els del cavall d’Espartero, que també apareix a la funció d’aquesta Breve historia del ferrocarril español, dirigida per Beatriz Jaén i amb dues actrius grandioses, Esther Isla i Paloma Córdoba, que broden uns personatges que van canviant al llarg de la narració. Una narració que de trens té més bé poca cosa, tot i que parla del primer, el que varen fer construir a Cuba com a prova, fins al de l’AVE a la Meca, que, de moment, serveix com a constatació que els cleptòcrates viatgen en tren. Però el tren és el McGuffin, perquè del que es tracta és de fer una recreació borbònica, un fresc imponent, una classe magistral d'història i una exhibició de com convertir una obra de teatre en un corol·lari, i per tant, document irrefutable de com els borbons segueixen les tradicions com si no poguessin evitar el destí. Per això Borbón y cuenta nueva, des de Carles III i successors. Sense excepció, motiu pel qual fins i tot fa acte de presència la més famosa de les seves amants –la nostra va ser molt discreta–, l’ínclita Corinna Larssen, com a explosió cabdal de la traca final. És el moment en el qual Esther Isla ens trasllada les seves paraules, una transcripció literal del que va dir davant a la justícia espanyola, no menys tradicional que la monàrquica nissaga, amb tot el que això implica.

Un reial i real trajecte ferroviari el que planteja Joan Yago i dibuixa Beatriz Jaén amb tanta gràcia com precisió a través de les dues actrius, que tant poden ser les que conten les històries de la Història com les mateixes protagonistes, la reina Maria Cristina o la seva filla, Elisabet II, o Corinna; mentrestant, a unes pantalles van apareixent els retrats de tutti quanti que d’alguna manera es varen beneficiar de l’artefacte futurista, des de Salamanca fins a Espartero, Serrano, Muñoz o Ferrran VII. No hi falta la de l’emèrit, naturalment, però hi falten un parell de borbons, tot i que se citen de passada i que tampoc no varen trair la tradició. La seva història dona per un The Crown, com a mínim igual de llarg i possiblement més saborós. La gent dreta acomiadà ambdues multiprotagonistes.

PS- Aquest paper està escrit dins un tren. Quines coses, després de llegir que Sergio Baos ha estat guardonat amb el Pere Capellà de teatre als premis Octubre 51.