Climent Picornell: “Palma encara és Palma”

PalmaNo fa ni cinc minuts que parla i ja ha deixat caure un grapat de dades que la majoria dels que avui transiten Palma probablement ignoren: que van ser a prop de 4.000 les persones que van morir a la riuada de l’any 1403, recordada popularment com Lo Diluvi, o que l’element que feren servir alguns mallorquins com a pilota per jugar després de la proclamació de la Primera República era el cap de l’estàtua de la reina Isabel que donà nom a l’actual plaça de la Reina. També recorda com Gabriel Alomar Esteve, autor de la gran reforma feta a Ciutat a mitjan segle XX, li va reconèixer que va haver de llevar la placa que havia posat defora del seu despatx perquè ningú entenia a què es dedicava. “En aquell moment el concepte urbanista només tenia una definició al diccionari: seguidor del papa Urbà”, afirma entre rialles. 

Llonguet orgullós, el geògraf i escriptor Climent Picornell ha deixat constància dels canvis que ha viscut Palma en nombroses publicacions, algunes de caire més tècnic i d’altres més divulgatives, i, tot i això, veu complicat fer un llistat de les principals diferències entre la Palma d’un temps i l’actual. “Què volem dir amb la Palma d’abans? La dels romans? O la del Pla Alomar del 1943? Saps que n’hi ha hagut, de canvis, en aquesta ciutat”, respon taxativament. Tanmateix, tot d’una afegeix que un dels llocs on més evident ha estat la transformació de les darreres dècades és al passeig del Born. “Li han mort la perspectiva, amb el trull de les terrasses horroroses”, argumenta, “i ara mateix es podria dir Paseo Amancio Ortega, perquè ho ha colonitzat absolutament tot”. 

No són només els llocs, però, que han canviat. Ell mateix afirma, al seu llibre Postals de Ciutat. Conversant per Palma, que “Palma va canviant. El carrer Nuredduna ja és per als vianants, el passeig Marítim està aixecat, remodelant-se, el Nou Llevant serà un barri per a rics… Pas a pas, Palma es va transformant i no només en la seva pell, sinó també en els seus budells”. 

Costums que es perden

Picornell lamenta la progressiva desaparició d’un costum que per ell resulta impossible deslligar de Ciutat: sortir a passejar. “Jo record molt bé les passejades dominicals que fèiem amb mon pare i ma mare, anàvem a peu per tot. Anàvem pel Born i després cap al desaparegut passeig de la Riva, o anàvem a veure aparadors. Fins i tot solíem anar fins al Molinar a peu, durant l’estiu, amb les albergínies farcides o el tumbet que ens menjàvem per dinar, i després, ja tornàvem, també caminant. Tot això s’ha perdut, ja no se surt a passejar per Palma, ara camines perquè vas a llocs concrets, amb un objectiu, sobretot per comprar”, afirma el geògraf, qui ha esdevingut un ferm defensor de la figura dels flaneurs, aquells que tenen per costum trescar per diferents carrers sense cap objectiu concret. “Llavors ningú deia ‘ai, és que estic cansat’ quan sortíem a passejar, ho fèiem per pur entreteniment”, afegeix. 

I, mal li pesi, Picornell reconeix també que en els darrers temps ha vist com es transformava, i encara ho fa, la mirada dels experts i estudiosos envers els diferents barris de Ciutat. “El centre històric està sobredimensionat; els viatgers que vingueren durant el segle XIX es focalitzaren només en això i crec que va ser Josep Maria Llompart qui ja va dir en un article que Palma no era només això, que la Palma obrera i amb vitalitat s’estava desplaçant i era cap on havíem de dirigir l’atenció. Els palmesans ja fa molt que no viuen a allò que històricament s’ha considerat el pilar de l’essència palmesana: jo mateix tenc veïnats de per tot, alemanys i suecs, menys d’aquí. Són palmesans, ells? Se senten llonguets? És difícil de dir: allò que sé és que la majoria ni s’apunten a associacions de veïnats ni s’impliquen gens en la vida del barri”, sentencia Picornell, qui fa uns anys va dirigir una tesi sobre la realitat dels fills dels immigrants residents a la perifèria de Ciutat. “Potser no saben què és una coca de trempó, però sí que tenen clar on és El Corte Inglés: s’han fabricat una visió de Palma que té poc a veure amb allò que tradicionalment havia estat, i això té difícil solució. El remei passa per l’escola, però és que l’escola no pot amb tot, i també pels mitjans, és clar”, puntualitza. 

Tanmateix, l’autor de llibres com La fi d’un món o Palma. Crònica sentimental reconeix que aquesta és la realitat de la pràctica totalitat de grans ciutats europees. “Palma va cap al mateix lloc on van la majoria de ciutats de més de 400.000 habitants i té els mateixos problemes que tenen totes elles, en el cas de les occidentals europees, perquè les americanes són un altre món. Però que el casc d’antic de Palma és ja un decorat turístic és una obvietat, com ho són els de Mèrida, Barcelona o Amsterdam, per dir tres exemples. Els habitants som els figurants de tot això i els protagonistes de la història són els visitants”, sentencia Picornell, i afegeix que “hi ha una qüestió afegida que no hi ha manera de solucionar: la mobilitat. La Palma d’abans sí que era una ciutat de 15 minuts, mon pare i ma mare anaven a peu a fer feina, i això també genera un vincle i una complicitat amb el teu entorn”, argumenta. "En canvi, el que s’està fent ara és posar pedaços al col·lapse actual. Vaig sentir un expert italià que ho explicava molt bé: és com si en tenir cagarel·la el metge et receptàs un vàter més gros. Això és no tenir clara quina és la malaltia, i així no serà mai possible posar-li solució”. 

Ara bé, per a Picornell no tot està perdut, ni de molt, i d’entre els canvis que ha viscut Palma durant les darreres dècades en destaca alguns que, diu, conviden a l’optimisme com, per exemple, amb relació a l’activitat cultural. Si bé recorda el dia en què Miquel Barceló omplí de macs de torrent el bar que Picornell gestionava per fer-hi la seva “primeríssima exposició”, el geògraf celebra la quantitat i la qualitat de les propostes que es poden trobar actualment a Ciutat. “Abans sembla que érem més combatius, però era el temps de Franco, no hi havia més remei que ser-ho. Però mira ara, la feina que fa Joan Company, o a l’Studium Aureum, o la temporada d’òpera del Principal, que està la mar de bé. Al Mar i Terra sempre hi ha obres programades, en Rafel Gallego està a punt d’estrenar-ne una sobre Pere Garau que segur que està molt bé… No som gens derrotista, en això, perquè de vegades es mitifiquen altres etapes, però jo crec que hem de treure pit de tot això. Que els nostres gestors culturals actuals siguin potents és una altra història, però és com quan diuen que la cultura a Madrid o Barcelona s’està enfonsant: basta acostar-s’hi per veure tot el trull que hi ha”, subratlla. 

Allò que no ha canviat en tot aquest temps, d’ençà de l’existència de Ciutat, és que encara hi ha gent amb la voluntat de mantenir viu un esperit que, assegura Picornell, resulta de cada pic més mal de definir. “Jo voldria que Palma mantingués cert humanisme, que tingués la dimensió humana que ha tingut sempre, però quan dic això ho trob carrincló. Encara hi ha llocs on et pots retrobar amb aquell esperit llonguet, moltíssims, des de bars i restaurants a la perifèria, fins al banc del Sinofós, que jo encara m’hi assec de tant en tant. Les biblioteques, el bar de la Llotja, hi ha moltíssims de racons que cada dia ens recorden que Palma encara és Palma”, conclou.