Coco (Corinne Rey): "Qualsevol decisió que hagués pres hauria acabat igual: ells portaven dos Kalàixnikovs"

BarcelonaDesprés de l'atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo del 7 de gener del 2015, en què els germans Kouachi van assassinar dotze persones, el lema de la gran manifestació francesa i les portades de la premsa internacional va ser: Je suis Charlie. Però poques persones eren realment Charlie Hebdo. Corinne Rey Coco (Annemasse, 1982), n'era una. Era a la reunió del consell de redacció aquell matí i va ser qui es va trobar els terroristes a la porta quan marxava. "Coco! Porta'ns a Charlie Hebdo. Volem el Charb". Dos fantasmes encaputxats, armats, acorralen la dibuixant en un racó de les pàgines més angoixants de Seguir dibujando, el còmic que va publicar fa un any i que ara arriba en castellà a Bang Ediciones. Coco hi explica el que recorda d'aquell dia, de la seva gent, d'aquell minut i 49 segons de tak-tak-tak-tak, amb ella amagada sota una taula, i el sentiment de culpa que ha arrossegat per haver premut el codi d'entrada a la redacció. "O Charb o tu", li cridaven, amb urgència, els terroristes. Ella va prémer el codi per obrir la redacció. Coco no tenia elecció.

Durant molt de temps vas viure encadenada al 7 de gener del 2015. Fins a quin punt encara és així?

— Encara és així. Però m'hi he adaptat, perquè és una part de mi ara, és com el meu nom, que a vegades m'ha superat. He aconseguit posar una mica d'espai entre jo i el dia 7, però és una cosa que em travessa. Hi ha la meva vida abans i la meva vida després del dia 7.

Un any després de treure el llibre, ¿has trobat la manera d'explicar-ho perquè no resulti tan dolorós?

— Jo ho recordo tal com ho vaig viure. Recordo el moment. El llibre m'ha ajudat, però sobretot va ser determinant el fet de ser testimoni al judici. Havia de parlar davant dels acusats de ser còmplices de l'atemptat i davant de tothom, de la part civil, els advocats; va ser l'únic moment en què realment podia parlar. No havia mesurat com seria de culminant. Des que vaig saber la data del procés, el meu cervell es va posar en marxa per saber com explicar-ho tot, per trobar les paraules justes, i vaig començar a fer el llibre, que vaig acabar durant el judici.

Dibuixes els terroristes com dos fantasmes negres. I el moment de l'atac és la foscor i la frase: "Hem venjat el profeta, hem matat Charlie Hebdo". Què decideixes dibuixar i amagar?

— La meva prioritat era no recórrer a l'emocionalitat, no dir "jo soc víctima". Em molesta, seria impúdic. Amb un text pots posar-hi paraules precises, però amb un dibuix no, i no volia mostrar coses massa brutals, tal com van ser aquell dia. Calia que passés per metàfores i imatges que poguessin establir un vincle amb el lector, sense revelar les més horribles, perquè és una massacre, és impossible de dibuixar això frontalment. Els terroristes els presento com dues presències fulgurants, dues masses negres molt imponents, per a mi, que soc petita. És una manera de mostrar-los deshumanitzats. Perquè ells acabaven de matar i jo ho vaig sentir immediatament en el cara a cara. És el que em paralitza. Ells estaven decidits. Jo anava a buscar la meva filla a l'escola bressol.

Al llibre dibuixes tots els ‘I si...’ que et van passar pel cap. I si els hagués empès escales avall, i si m’hi hagués negat, i si… Encara et passa?

— He estat envaïda per la culpabilitat i la impotència. Ara ho estic menys. Vaig tenir la sensació, en parlar amb altres víctimes de l'atemptat del Bataclan, que aquesta impotència per ajudar o per fer res és el més dur del després, perquè es queda. Sempre hi ha una part de mi a la qual, quan hi penso, li hauria agradat fer-ho d'una altra manera, però tinc la impressió que qualsevol decisió que hagués pres hauria acabat igual: ells portaven dos Kalàixnikovs. Ni la policia els va poder parar.

El moment de l’atemptat era un moment personal plàcid, tenies una filla d’un any. Com vas gestionar aquest contrast?

— Ningú s'espera que li passi això. Et trobis en el moment que et trobis, una massacre contrasta amb la vida. Però no era només jo, el setmanari també tenia bona perspectiva: ens havíem traslladat a un local nou i remuntàvem les dificultats, teníem més vendes i inversions.

La manifestació del dia 11, multitudinària, vas sentir que arribava tard?

— Va tenir moltes cares: hi havia gent que estimava el setmanari, gent que defensava la llibertat d'expressió, que estava contra el terrorisme. No anava només lligat al setmanari, va ser una reacció emocional, també. Tant és quina redacció haguessin atacat, va ser un atac a la democràcia, un valor fonamental. En aquell moment ens va anar molt bé, aquell suport, perquè la gent tenia por que Charlie Hebdo desaparegués. L'11 de gener jo el vaig sobrevolar, ni m'adonava de fins a quin punt estava de traumatitzada.

Com era treballar a 'Charlie Hebdo' per a algú tan jove?

— Hi vaig arribar amb una beca d'un mes, el 2007, sortint dels estudis. Va ser una revelació, ho vaig dir al judici i és veritat. M'hi vaig esforçar, vaig sentir que hi havia una cosa molt forta en aquell equip, que dibuixava la política, l'humor i l'actualitat. Vaig sentir que estava fet per a mi.

¿Els dibuixants del 'Charlie Hebdo' no només eren institucions, eren els teus mestres?

— Cabu [Jean Cabut] era excepcional, un dels grans dibuixants de premsa francès, amb una carrera increïble i a la vegada molt amable i accessible. Charb [Stéphane Charbonnier] també era molt enèrgic. Eren personalitats molt complementàries. Riss [Laurent Sourisseau] em va ensenyar a fer una columna de premsa. Jo era molt tímida, a vegades no m'atrevia a anar-los a veure, però vaig aprendre'n molt, sempre tenien temps per a mi i em van donar temps per aprendre. Però no feien de professors, era més una transmissió. Em van ajudar a treballar també a L'Humanité, Les Inrockuptibles, Arte... A Cabu li agradava tenir noies a l'equip [riu]. És un món molt masculí, però no em feia por, sempre vaig sentir que era una qüestió de dibuixos més que de gènere, tot i que evidentment està bé que s'estigui feminitzant el sector. [Al braç hi porta tatuat un dibuix de Charb, un de Tignous, algun de la seva filla, un de Georges Herriman...].

Abans de l’atemptat acabàveu de discutir una qüestió fonamental: com l’extremisme s’infiltrava als barris populars i què hi feia l’administració. Com s’encara des de l’esquerra una amenaça tan radical?

— És difícil tenir una resposta. Són coses que passen als barris però també a internet. Ho vam debatre i Tignous [Bernard Verlhac] va dir que als afores de les ciutats no hi ha res, que no hi ha guarderies, un comentari que em va fer gràcia. Hi ha una fragilitat, entre aquests joves, que l'aprofiten els ideòlegs extremistes. No tenim solucions. Els centres de desradicalització no sembla que hagin aconseguit el seu objectiu. Em pregunto qui és capaç de matar algú altre, i no ho entenc. L'única resposta que podem donar és començar per l'educació i, si passen certs actes, que la justícia hi respongui. Nosaltres hem de tenir una visió humana i humanista, basada en l'estat de dret i de justícia.

¿L’assassinat de 12 persones et va fer plantejar si valia la pena tornar a dibuixar?

— Charlie s'inscriu en els valors del fundador, François Cavanna, de defensar la llibertat i l'ecologia, la crítica de la religió i de totes formes d'obscurantisme... Després del judici sobre les caricatures de Mahoma [2007] va quedar clar que respectar els creients vol dir poder criticar la religió i la seva idea de les religions. Charlie sempre ha defensat això. No estàs obligat que t'agradin els dibuixos i, si et sents difamat, pots anar a la justícia. No hem de respectar el que és sagrat per als altres, defensem la laïcitat, la llibertat de creença, de creure o no. La crítica no va contra els creients, sinó contra la religió quan esdevé ideologia. I Charlie és un diari satíric, la caricatura és un gènere, carregat de doble sentit. La nostra feina és commoure, sacsejar. La llibertat d'expressió és el dret més ampli, més que la blasfèmia, que no és un delicte. Com diuen a Le canard enchainé: "La llibertat d'expressió es desgasta si no s'utilitza".

Tens por?

— El 7 de gener m'ha deixat marques i a vegades tinc por que passin coses, però sé que soc jo, és el meu cap, estic una mica paranoica. Però quan dibuixo no tinc por, és una feina, una passió, un intercanvi d'idees, i estic orgullosa de mi. Perquè era realment difícil tornar del dia 7. Era dur, dur [s'emociona]. No ens en vam adonar al principi, però és així.

Altres supervivents, com Philippe Lançon i Riss, també han explicat en llibres com ha sigut de difícil.

— M'he adonat després que necessitàvem explicar la nostra història col·lectiva. He afegit el meu granet de sorra. Per la memòria de Cabu, d'Honoré [Philippe Honoré], de Tignous, de Mustapha [corrector], de Boisseau [que portava el manteniment de l'edifici], de tot l'equip, perquè perdurin, perquè és dur encara, per entendre-ho.

Ara dibuixes cada dia al Libération –després dels 40 anys que ho va fer Willem– i continues a Charlie Hebdo. Creus que serà possible deixar de veure’t com una supervivent?

— Se'm veurà així, malgrat jo. Però al mateix temps em sento responsable de portar aquesta memòria. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Cada any vaig a la cerimònia de commemoració. Perquè és important, no només per recordar els meus amics, també perquè han mort periodistes francesos en exercici de la seva feina, han mort perquè feien dibuixos. La meva filla dibuixa. És una insensatesa que hagi passat i que en democràcia encara hi hagi periodistes protegits com en un búnquer per exercir la seva professió. Ens incumbeix a tots.