Ken Loach: "El problema amb els socialdemòcrates és que sempre acaben donant suport a l’'statu quo' "

Locarno (Suïssa)Després de la seva estrena mundial a Canes, el Festival de Locarno acull el nou i en principi últim llargmetratge de Ken Loach, The Old Oak. El cineasta de 87 anys no perd l'ànim combatiu ni la bona predisposició, però ja no té la mateixa esma. Així que en les trobades amb la premsa comparteix esforços amb el seu guionista habitual, Paul Laverty.

The Old Oak se situa en una antiga comunitat minera de Durham en què l'arribada de refugiats fa emergir el rebuig de part de la població però també la memòria de la lluita obrera.

— Ken Loach: Volíem parlar d'aquestes comunitats abandonades quan es van tancar les mines, trobar una història que fes emergir les contradiccions d'unes zones molt vinculades a la lluita obrera que ara, en alguns casos, presenten reaccions molt hostils als nouvinguts. I Durham és la regió que ha acollit més refugiats de la Gran Bretanya.

— Paul Laverty: Després de les dues anteriors pel·lícules, sentíem ens havia quedat pendent aquest tema. Només cal fer una volta per aquestes zones per adonar-te de com és de viva la memòria de la solidaritat obrera. I això es nota en el fet que l'estil de vida de la gent gran que va viure aquelles lluites és més digne que el de la gent jove, que va molt més perduda. Hi ha fins i tot una diferència física, veus ancians molt més sans que persones a qui doblen l'edat. Per això vam decidir fer emergir la història de la comunitat, sobretot la històrica vaga dels miners de l'any 1984, a través de les fotos que pengen al pub que dona nom al film. També era una manera de connectar amb les nostres dues pel·lícules anteriors. Com hem passat de les jornades laborals de vuit hores a l’economia d'autoexplotació que mostrem a Sorry we missed you? La connexió amb el passat ens permetia parlar del procés de desintegració d’aquestes comunitats obreres i de com l’arribada de refugiats fa emergir qüestions com la solidaritat.

Al film hi ha una seqüència en què deixen que els habituals del pub més hostils als refugiats expliquin les seves raons.

— P.L.: Amb les nostres històries intentem, abans de res, comprendre la gent. I tot aquest rebuig no surt del no res. Hi ha tot un cúmul de circumstàncies, sobretot lligades a la degradació dels barris, que explica aquesta desesperació. Aquestes persones senten que les institucions no fan més que fotre’ls i que han perdut tot control sobre la seva pròpia vida. Ni tan sols poden permetre’s marxar del barri. Així que se senten atrapats i enfurismats. I tenen raó d’estar-ho. Per explicar una història veraç abans has d'entendre’n tota la complexitat. Però després has de desactivar l'objecte del seu rebuig.

Els seus films diagnostiquen les mutacions d'un capitalisme cada cop més salvatge.

— K.L.: La gent va guanyar la guerra plegada. Hi havia un gran sentiment de solidaritat entre la població, i els serveis, les indústries clau, els ferrocarrils, les mines de carbó... pertanyien a la gent. Fins que va arribar Margaret Thatcher i ho va canviar tot. En certa manera, era una marxista a la inversa. Tenia clar que perquè el capitalisme prosperés, la classe obrera n'havia de pagar el preu. I, així, cada cop hi ha més pobresa. L'altre dia els diputats de la dreta celebraven l'obertura d'un banc d'aliments com a gest caritatiu. Però si fa uns anys ni tan sols hi havia bancs d'aliments! És la ironia definitiva: convertir un símptoma del teu fracàs en una marca d'èxit. Ja saps, soc un coi de socialista de la vella escola de qui es pot fer mofa. Però tot comença amb la classe obrera organitzada, perquè només així es té la paella pel mànec.

Però The Old Oak desprèn un optimisme que no trobàvem als vostres films anteriors.

— P.L.: Com diu el Ken, fem un pas endavant i dos enrere, o viceversa. Tot és un flux. Al Regne Unit ara mateix tenim un govern racista i incendiari que culpa els immigrants i els refugiats de tots els mals. Robert Jenrick, el ministre per a la Immigració, afirma que el sistema s’ha de basar en la dissuasió. No en els drets humans o en la igualtat, en la dissuasió! Així que, per una banda, se li fa la vida cada cop més difícil a la gent. Però, per l'altra, vas pels llocs i hi trobes grups religiosos, sindicats, associacions de base o d’estudiants que treballen de valent per ajudar els altres i integrar els nouvinguts. La generositat forma part de nosaltres i explicar només històries depriments acaba tenint un efecte destructiu. Howard Zinn parlava d’aquests petits triomfs en el seu fantàstic llibre A people’s history of the United States, dels moments en què la humanitat i la generositat guanyen contra tot pronòstic. Això és el que garanteix que no defallim i ho volíem plasmar a la pel·lícula.

Hi ha una seqüència molt emotiva a l’interior de la catedral de Durham. I el papa Francesc el va rebre en audiència privada, juntament amb altres artistes d'arreu del món, aquest mes de juny...

— K.L.: No he patit cap conversió religiosa, ho ben asseguro. Però va ser molt impressionant escoltar el Papa. A la seva manera, va parlar de la lluita de classes, de com el poder corporatiu nega el dret al treball i a la terra al que ell anomena pobres i nosaltres en diríem classe treballadora.

Va dirigir In conversation with Jeremy Corbyn, un documental sobre l'antic líder laborista. ¿Creu que hi ha possibilitats que torni?

— K.L.: Hi ha un nombre significatiu de persones que es van sentir unides sota el lideratge de Corbyn i que ara mateix no troben casa política. En aquest escenari, poden caure en el sectarisme típic de les esquerres (l'acudit aquell del Front Popular de Judea contra el Front del Poble de Judea) o buscar una unitat des de la qual puguin exigir una representació política. Aquesta és la conjuntura en què es troba ara mateix l'esquerra britànica. Em deveu haver sentit dir moltes vegades que el gran problema de les esquerres és de lideratge. Keir Starmer, el líder actual del Partit Laborista, ni tan sols dona suport a moltes reivindicacions obreres. Va passar el mateix amb Tony Blair. Se suposava que era d'esquerres, però tenia una lògica de dretes. Considerava que les empreses han de tenir èxit per així pagar impostos i contribuir a l'estat del benestar. Però això equival al fet que la prioritat sigui l’obtenció de beneficis a costa de la classe treballadora. El problema amb els socialdemòcrates és que sempre acaben donant suport a l’statu quo.

I què pensa de la vaga de guionistes i actors de Hollywood?

— K.L.: La indústria cinematogràfica és una empresa capitalista. Intentaran fotre aquesta gent que treballa per a ells, com totes les empreses. Així que, per descomptat, donem suport a la vaga. I espero que els guionistes guanyin la batalla. Però la qüestió clau és com es canvien els temes sobre els quals escriuen aquests professionals. El contingut dels guions el decideix algú altre, de manera que aquests guionistes estan venent el seu talent al millor postor. I crec que un escriptor no s'hauria de vendre. 

¿The Old Oak serà definitivament la seva darrera pel·lícula?

— K.L.: Em sembla que sí. Potser em plantejo fer alguna cosa més petita. Però afrontar el tràfec d’un llargmetratge de nou se'm fa massa dur.