Així s'ha fet el documental d'Isabel Coixet sobre els abusos a l'Aula de Teatre de Lleida
S'estrena al Festival de Sant Sebastià 'El sostre groc', fet a partir de la investigació de l'ARA
BarcelonaEra el 29 de maig del 2020 al vespre quan vam rebre un missatge als nostres comptes d'Instagram: "Soc l'Ana Sánchez i treballo amb la Isabel Coixet. La Isabel ha llegit avui el vostre article i s'ha quedat molt tocada. Li agradaria poder fer alguna cosa a nivell més visual sobre el tema". El 23 de maig havíem publicat a l'ARA el reportatge sobre els abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida i els dies següents havien estat una voràgine de feina, dedicant-nos a acompanyar els testimonis després d'haver fet públiques les seves històries i a recollir les reaccions institucionals davant del cas.
Unes setmanes després ens trobàvem amb Coixet a les seves oficines i ella ens plantejava una idea per seguir explicant tot el que va passar a l'Aula de Teatre de Lleida: la història l'havia commogut i volia traslladar-la a la pantalla. Encara no sabia quin format tindria, però volia saber si ens semblava bé i si ens agradaria participar-hi. En realitat nosaltres hi teníem poc a dir: si la Cristina, la Goretti, la Violeta, l'Aida, la Míriam, la Sònia i la Marta hi estaven d'acord, pujàvem al carro. Elles havien patit els abusos i, per tant, sempre tindrien l'última paraula. Dos anys i mig després, el documental El sostre groc arriba aquest dimecres al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Més tard es podrà veure als cinemes i, més endavant, s'emetrà per TV3 i per Televisió Espanyola.
Els primers contactes amb Coixet passaven al bell mig de la pandèmia del coronavirus, en aquell moment en què encara no hi havia vacunes, pràcticament no sortíem de casa i tot era incert. A finals de juliol del 2020 vam organitzar una trobada amb les noies i la cineasta perquè es coneguessin. "Aquell dia va ser especial. Hi va haver una sintonia molt immediata. Qualsevol projecte té moltíssimes dificultats, fins i tot els més modestos. El que em va convèncer va ser la sensació d'honestedat i de veritat que em transmetien elles", explica Coixet. De fet, durant aquells mesos El sostre groc no va ser l'única proposta que vam rebre: dues productores més van interessar-s'hi, però la sintonia amb les noies no va ser la mateixa.
El relat de les noies va despertar preguntes a la cineasta. "La impunitat després de tants anys, la conspiració de silenci, el fet que elles denunciïn i estigui prescrit, la sensació d’impotència. Qui diu que les coses prescriuen? Què vol dir, que el temps ho esborra tot? Això em va tocar especialment", diu Coixet, que va decidir que tot l'equip del projecte estaria format per dones: "Volia que les testimonis se sentissin còmodes i, a més, hi ha professionals fantàstiques a totes les disciplines del cinema".
La prescripció del delicte, el gran obstacle
El projecte començava a caminar i l'equip de Coixet va contactar amb diverses plataformes per buscar finançament. Però les portes estaven tancades. "Les grans plataformes tenen por de les possibles denúncies. Els explicàvem que el delicte ha prescrit però que la Fiscalia no nega els fets. I que hi ha molts testimonis que relaten una conducta molt semblant", diu la directora. Malgrat les negatives, va decidir tirar endavant amb la seva productora al darrere i el projecte va anar agafant forma de pel·lícula documental. Vam traslladar-nos a Lleida i vam aconseguir els permisos per rodar a l'Aula de Teatre. Des que n'havien marxat, feia anys, les noies no l'havien tornat a trepitjar. "Quan he de passar per aquest carrer, canvio de vorera", ens relatava una d'elles moments abans d'entrar-hi.
"Elles demanaven molt poc a la gent de l'Aula, només que reconeguessin el que va passar i unes disculpes. No m'esperava que aquesta institució, en la qual elles encara creuen, no els hagi fet costat", diu Coixet. La llei del silenci i la por a les represàlies d'alguns dels testimonis es van fer evidents quan buscàvem el màxim de veus per al documental. "Hi havia gent que tenia moltes ganes de parlar, però quan va arribar el moment ens van dir que no perquè pensaven que tindria repercussions de perdre un bolo, o un seminari, o una feina d’una setmana", destaca la cineasta.
Contra el melodrama
Un dels aspectes més complicats i delicats a l'hora de tractar temes d'abusos i agressions sexuals és la revictimització de les persones que ho han patit. Necessitem que ens expliquin els fets per poder relatar la seva història, però a la vegada sabem que reviure-ho una vegada i una altra implica dolor i no les ajuda a superar el trauma. Ara bé, Coixet tenia molt clar que no volia recrear-se en els abusos sinó mostrar com van poder passar amb impunitat durant vint anys a l'Aula de Teatre de Lleida, l'impacte que van tenir sobre les persones que els van patir i com, malgrat fer-ho públic, no s'ha pogut fer justícia. "Hi ha un tipus de documental que sabia que no volia fer: aquesta cosa lacrimògena com Nevenka. No es tracta de fer pena ni de fer llàstima. Les persones que han patit abusos no volen la nostra compassió, volen la nostra comprensió", assenyala la directora.
La història dels abusos a l'Aula de Teatre de Lleida entronca amb el moviment Me Too i amb la valentia de les víctimes que, cada vegada més, s'atreveixen a denunciar el que els ha passat i a assenyalar amb noms i cognoms els culpables. "L'exdirector de l'Aula alimentava el mite que pel teatre s'ha de fer de tot, i va dir a una noia que s'havia de masturbar davant de tothom. A veure, no. No t’han d’ensenyar a no tenir vergonya de masturbar-te davant de la gent. T’han d’ensenyar a fer veure que ho estàs fent i que sigui creïble –diu Coixet–. Jo he dirigit moltes escenes de sexe. Primer sempre les he escrit d’una manera molt clara i després les he dirigit com si fos la tieta dels actors. Has de notar si algú no està còmode, aquesta és la feina del director. I quan la mirada d’un director sobre el que està rodant no és professional, se li hauria de retirar el carnet".