Christo Casas: "El col·lectiu LGBTI també és susceptible de ser captat per l’extrema dreta"

El llibre Maricas malas, del periodista i antropòleg Christo Casas (1991, Cuenca) comença amb una llegenda urbana relacionada amb Miguel de Molina, qui suposadament va gosar demanar a aquells que l’insultaven a cop de “marica” que millor es referissin a ell com a 'maricón' perquè “sonava més a bòveda”. Amb aquest detall referit a l’apropiació i ressignificació d’un concepte arrenca un text que, a mig camí entre l’assaig i la història personal, convida a reconduir el camí de l’activisme LGTBI cap a aquella dissidència des d’on històricament s’havia lluitat pels drets de tota una comunitat que va més enllà d’una identitat o orientació sexual. “Tota lluita LGBTI és una lluita de classes i tota lluita de classes és una lluita LGBTI”, afirma l’autor. Aquest divendres 1 de desembre presentarà Maricas malas acompanyat pel periodista Josep Salmerón. Serà a la llibreria Drac Màgic de Palma a partir de les 18 h.

Amb el títol del vostre llibre sembla que fins i tot s’hagi buidat de significat el concepte de “marieta” i sigui necessari afegir-hi un “xereca” per tal de parlar de la dissidència. 

— El que hem vist des dels anys 90 és una institucionalització de l’activisme LGBTI. Ens vàrem apropiar del terme 'marieta', però es va anar higienitzant. L’escriptora Camilla Sosa Villada diu que ella fa servir la paraula 'travesti', per exemple, perquè és plena de fang i de sang i d’esperma, que conté una història que és bruta i que parla d’una manera d’existir al món que és revolucionària. Jo li afegesc el concepte de 'dolent' perquè no basta amb ser 'marieta', hem de violentar i molestar, hem de cridar l’atenció i recuperar l’esperit 'punki' dels 70, quan no volia dir només que els homes es colgassin amb altres homes, sinó que lluitaven per un sistema d’accés a l’habitatge o a la sanitat en condicions. Hem de recuperar l’esperit de la primera manifestació que es va produir a Barcelona el 1977. 

La societat no és la mateixa que llavors i s’han aconseguit moltes coses en aquestes dècades. Tanmateix, el que defensau és que la lluita no s’ha acabat ni s’acabarà mai, no?

— Exacte. El que hem de veure és que cada objectiu o fita que aconseguim ens acosta a un horitzó que a mesura que avancem continuarà allunyant-se. Ens podem casar i tenir família, sí, però la gent que no es casa o no té família ha de tenir altres drets, com la dignitat en el tracte mèdic o a l’hora de trobar un lloc de feina o un habitatge. I avui dia hi ha persones del col·lectiu LGBTI que són discriminades en aquestes situacions. 

El llibre és a mig camí entre les experiències personals i l’activisme. Què va ser abans, l’ou o la gallina?

— Òbviament, se centra en què tot allò personal és polític i tot allò polític ens ha de travessar políticament. Quan parlam de minories parlam del col·lectiu LGBTI, però també de les persones racialitzades o de les dones, que és curiós que essent més de la meitat de la població es considerin minoria… És un reflex de com de polític és dir que qualque cosa és minoritària. Allò important és en les experiències personals trobar la potencialitat d’allò compartit i no resseguir lluites individualistes, fer-les col·lectives. 

El futur serà dissident i col·lectiu o no serà?

— Sense cap dubte. 

I el present ho és?

— Ens trobam en un moment fruit d’unes dècades, els anys 90 i els 2000, en què l’estat espanyol ha viscut el seu propi procés thatcherià, com ho van passar altres països anys abans amb l’arribada del liberalisme. Es promouen processos individualistes i la família tradicional es converteix en una forma de resiliència individual per als marietes, però no ho pot ser per al col·lectiu amb vista al futur. Hem de recuperar l’esperit i el projecte, la consciència que tota lluita LGBTI és una lluita de classes i viceversa. 

Això ho veis reflectit a l’escenari polític actual?

— El que passa és que l’esquerra o els moviments dissidents han d’assolir nous horitzons. La dreta, l’extrema dreta i també el capitalisme s’adapten a aquests drets. Avui dia no està ben vist criticar el matrimoni igualitari, quan en el seu moment el Partit Popular ho va dur als tribunals i ara hi ha gent del mateix partit que es casa. Ja es comencen a sentir discursos homonacionalistes arreu d’Europa. A Espanya Vox no ho ha fet encara, però a llocs com França o Alemanya l’extrema dreta fa aclucades d’ull al col·lectiu, de vegades des del racisme. Marine Le Pen diu que defensarà els marietes davant els malvats immigrants, com passa també a Alemanya amb els migrants turcs. El col·lectiu LGBTI també és susceptible de ser captat o copsat per l’extrema dreta a través dels discursos de la por. 

Esperau que aquest llibre serveixi per sacsejar i prevenir consciències davant això?

— Al llibre parl d’'amarietar' el món que no és LGBTI. Els marietes estam acostumats a trobar referents en gent cisheterosexuals, però les parelles normatives no sempre saben què hi ha de positiu en els referents del col·lectiu. I pens, per exemple, en Sylvia Rivera i Marsha Johnson, impulsores dels aldarulls d’Stonewall. Abans d’això tenien un projecte, STAR, que ajudava els menors expulsats de casa seva pel fet de ser trans. Això podria ser una bona inspiració en un moment de crisi habitacional com el que vivim, especialment a llocs com a les Balears.