Rosa García Moreno: “La col·lectivitat no tira bé, l’individualisme ens està matant”

PalmaRosa García Moreno (Palma, 1981) i la seva germana varen néixer al Fortí, a Palma, però la família provenia d’un poble entre Sevilla i Còrdova. La seva mare feia cases i escales netes; son pare era electricista i treballava en el manteniment d’hotels. Els orígens pesen. Sempre ho fan. Classe treballadora, forasters. L’art i la literatura varen ser la via per crear-se una identitat sense el pes d’aquests condicionants. Estudis de Belles Arts a Barcelona, treballs precaris, conèixer gent nova. Ella no volia tornar, però va tornar. O com li agrada dir, va venir, perquè qui va tornar era una altra persona. A manca d’un compromís amb una disciplina artística convencional, Rosa García s’ha dedicat a la mediació i la gestió, sobretot fent tàndem amb Mar Barceló a Sa Galania, impulsant projectes on l’art serveix per crear possibilitats on abans no hi eren.

Feim un cafè al bar Sa Travessa, sortint de la plaça de Raimundo Clar, a prop del lloc on Rosa García treballa actualment. Conversam asseguts en un racó, envoltats d’éssers humans que berenen.

Què us va dur a estudiar art?

— De sempre sentia una inquietud per l’art i per la literatura, cosa que a casa no hi havia. Crec que necessitava altres llenguatges per apropar-me a la vida. A 14 o 15 anys anava a biblioteques, perquè a casa només hi havia una enciclopèdia. Vaig descobrir l’art i em vaig apropar a la literatura de manera desordenada i sense acompanyament, però veia que allà hi havia una esquerda, una possibilitat. Quan vaig acabar l’escola vaig anar a la plaça del Tub a fer el Batxillerat artístic i després vaig voler partir a Barcelona. Pensava no tornar. Hi estava molt bé: Barcelona és una ciutat difícil però a la vegada d’acollida, la pertinença no és tan necessària. En canvi, aquí ho és molt. Ara ho entenc com una cosa indispensable per establir vincles, però en aquell moment, pel meu jo adolescent, el tema de la pertinença era complicat.

S’ha parlat poc del crui identitari que suposava ser fill de forasters…

— Hi ha una altra part important, a més, que no té a veure amb la procedència sinó amb la classe social. El biaix de classe genera una fractura vergonyosa per a totes les bandes. Quan estudiava a Barcelona estava becada, però feia diverses feines molt precàries, i tu veus que a la teva classe no hi ha tantes companyes que facin dues feines. El baix poder adquisitiu fa que et relacionis amb el món d’una manera molt concreta, condiciona l’accés a la cultura. A més, el sostre de classe i de contactes és molt pesat a l’àmbit cultural en general, però a l’art contemporani encara ho és més.

En què us vàreu especialitzar a Barcelona?

— No vaig fer cap itinerari. Feia una mica de tot. M’interessaven molt les assignatures teòriques, l’antropologia de l’art, les que implicaven pensar sobre l’art. Però la meva pràctica girava al voltant de la instal·lació artística i les accions efímeres. Vaig començar un cicle superior d’escultura i vaig fer un any d’escenografia. Hi havia alguna cosa amb l’espai que m’interessava. No vaig fer ni pintura, ni foto, res específic. Què fas? Què pintes? Res.

Quant de temps vàreu estar fora?

— Crec que 12 anys. Quan vaig tornar, per circumstàncies familiars, vaig flipar. Em va servir canviar el verb: deia que jo no havia tornat, havia arribat. Era una altra persona. Aquí vaig trobar una feina a Deixalles, que va ser un gran aprenentatge, i al mateix temps vaig començar el projecte de Sa Galania amb Mar Barceló. Amb Mar feim un tàndem fantàstic, crec que sobretot per la part personal.

Com va néixer Sa Galania?

— El bessó de Sa Galania va començar a Barcelona, devers l’any 2006. Aquí vàrem començar cadascuna conservant la seva feina, fent projectes de mediació. Fèiem servir l’art contemporani com una eina, baixant-lo del pedestal en què de vegades està. L’art és una excusa per desmuntar i muntar les coses d’una manera diferent. L’art sense context no té sentit. Qualsevol pràctica, però sobretot la mediació artística, no tenen sentit sense el context social i territorial. No pots fer projectes sense mirar el teu voltant. Amb Mar sempre teníem aquesta conversa. És molt fàcil caure en la manipulació, especialment si treballes amb segons quines entitats, que volen que el resultat del projecte sigui una foto molt concreta. El fet de tu decidir moure el micro i el focus de lloc, implica un discurs. És una part delicada. Això de “donar veu”... Tu qui ets per donar veu? Nosaltres dubtam sempre i això pens que és interessant. De vegades la mirada externa ja estigmatitza, i des de l’art, la literatura i el periodisme ho feim tota l’estona... La vida dels altres, no? Aquesta posició neutra és terrorífica.

Dels projectes que féreu, quin recordau especialment?

— Sobretot Territoris de trànsit, un projecte en què treballàvem amb persones majors de la Soledat i joves que estudiaven allà, perquè quan els vàrem ajuntar, la mediació quasi va desaparèixer. Prèviament, els majors desconfiaven dels joves i els joves pensaven que els majors els mirarien malament, però quan els vàrem donar un espai on poder parlar, es varen crear unes connexions increïbles. Al final es tracta de generar situacions en què la gent pugui dialogar i això no sol passar. Quan succeeix, veus que el constructe de l’altre és del tot irreal. Pens que la societat s’està equivocant eliminant espais de trobada: la col·lectivitat no tira bé. L’individualisme ens està matant.

També vàreu fer de llibretera a Los Oficios Terrestres…

— Los Oficios és un referent. No només per a mi. És difícil que una cosa així torni a passar, ha hagut de desaparèixer per ocupar el lloc que mereixia. Conèixer Lola, Manu, Natalia i totes les que hi varen passar em va obrir molt el cap, em varen mostrar una manera de fer i estar a prop i a dins dels activismes, però sempre des dels marges i jugant. Estava molt posicionada amb llibres feministes i LGTBI. Quan fas això estàs triant precarietat. Però els dissabtes fèiem vermuts, presentacions, era un espai de trobada. Sí que és veritat que la seva situació física va dificultar-ne la continuïtat, però també era interessant per això. Si eres allà era perquè hi volies ser.

En quins projectes estau ficada ara mateix?

— En arreglar les plantes del pati i que sobrevisquin a l’estiu [riu]. Amb Sa Galania, després de 2020, vàrem aturar, i ara feim projectes més per gust, perquè totes dues ja tenim feines que ens permeten pagar el lloguer. Treball a Flassaders com a programadora d’activitats i la línia de pensaments crítics em permet posar-hi molt de mi. Per aquesta banda estic contenta. L’art sempre sobrevola, tot i que vaig deixar la meva pràctica artística enrere fa molt. Faig altres coses. Generar propostes que no tenen un cos, interaccions.

Em qued amb la sensació que sou un poc ‘forastera’ com a condició vital, sempre en la perifèria, entre ser una cosa i una altra.

— Em sembla interessant. Hi ha aquesta paraula tan dels 90, multidisciplinari... De vegades necessitam barrejar mirades. Per a mi, abans, era molt incòmode no poder-me definir, en l’àmbit personal i laboral; però ara és un espai prou confortable. De fet, em fa gràcia. Com ens defineixen les nostres feines i les nostres relacions? Potser ens hauríem de fixar més en altres coses.