'El colibrí': la vida resilient d'un home massa corrent

El colibrí podria constituir un exemple perfecte de les dificultats d’adaptar una obra literària al cinema. La directora italiana Francesca Archibugi adapta la novel·la homònima del seu compatriota, Sandro Veronesi, que ja havia vist la seva novel·la Caos calmo convertida en una pel·lícula protagonitzada per Nanni Moretti. A El colibrí, el director de Caro diario també té un petit paper secundari, i les seves aparicions fugaces provoquen el desig que el psiquiatre reticent i amb problemes de consciència que encarna tingui un pes més gran a la trama. Desafortunadament, el protagonista d’aquest film és l'oftalmòleg Marco Carrera (Pierfrancesco Favino, excel·lent), un home corrent sacsejat al llarg de la vida pels cops del destí, i la seva màxima virtut sembla ser una gran capacitat de resiliència.

El film narra l'existència del Marco al llarg de les dècades (i la de la família i els amors que l'envolten) apostant-ho tot a una única idea narrativa i de posada en escena: una estructura absolutament fragmentada recolzada en un muntatge fluid que esborra les distàncies entre passat i present. És una enginyosa manera, per part d'Archibugi, de condensar els esdeveniments d'una novel·la riu que aborda la història d'una família al llarg de diverses dècades, però, pel camí, els continus salts en el temps acaben provocant una certa distància respecte a uns personatges que al llibre poden ser corrents (i no per això exempts d'interès) però que en la seva translació al cinema acaben sent una mica insípids.