Son Marroig.- Interpretar Chopin no és fàcil, però triar el repertori per a un concert sobre el polonès que ni a París va deixar de ser-ho, tampoc. Josep Colom, que substituïa Dominc Chamot, guanyador del XX Concurs Internacional de piano compositors d’Espanya, es convertia en un luxe per a aquest petit gran festival que és el de Deià a Son Marroig. Veure i escoltar Colom és sempre un transport cap a una altra dimensió. Si a sobre es tracta d’un monogràfic de Chopin, el plaer augmenta exponencialment, i no pel fet que l’atzar el portés fins a la veïna Valldemossa, on tan sols hi va estar poc menys d’un any, encara que sembli que hi passés tota la vida manco un any. Però aquesta és una altra història. El plaer ve per la seva condició de músic personal i intransferible, a qui en cap moment se li veuen les influències, ni tan sols les dels seus admirats Bach i Mozart, ni tampoc del seu coetani Liszt, a qui devem, entre moltes altres coses, bona part de l’accidentat viatge que va immortalitzar la seva companya, George Sand, perquè va ser Liszt qui va presentar Sand a Chopin.
Josep Colom va decidir que serien sis nocturns i una sonata, la tercera. Haurien pogut ser unes altres sis i una altra sonata, la segona, clar, i el recital no hauria minvat ni un mil·ligram la seva qualitat i exquisidesa, per la senzilla raó que les composicions de Chopin són totes estructuralment senzilles i d’una execució extremadament complicada. Bellesa i perfecció dins el mateix cistell, com si no hi hagués hagut cap evolució en la seva obra, va explicar Colom, que la fa molt personal i absolutament intransferible. Una miscel·lània d’agosarades harmonies amb melodies d’una precisió extrema. De la bellesa, no cal ni parlar-ne. Colom en va fer una lectura tan pura com austera, fruit del seu sobri tarannà, que l’ha situat a la peanya dels elegits. Generós, també ens va regalar un altre Nocturn, pòstum i la Barcarola, per a un concert inoblidable, cosa que no és notícia quan Josep Colom n’és el coprotagonista.
Museu del Fang.- Aquest cop va ser a sa Cabaneta, però Totes les tecles de Samper havia començat aquesta primera embranzida a Santa Maria, continuarà a Can Balaguer i finalitzarà a Inca. El seu origen va ser una investigació per part del musicòleg Amadeu Corbera que va esdevenir documental, dirigit per Victòria Morell, amb el títol de Baltasar Samper. El ritme amnèsic. Una bona manera de contextualitzar i posar al seu lloc un compositor que, incomprensiblement, ha quedat al prestatge dels oblidats/censurats, tot i els esforços de Joan Moll, i d’altres, perquè no fos així. Joan Moll, un dels molts estudiosos que intervenen en el documental i segurament el gran capdavanter del compositor, ja havia enregistrat un parell de peces, corresponents al Ritual de pagesia, entre d’altres, a més d’oferir un exitós concert a La Pedrera dedicat completament a Samper. Tot i això l’obra pateix d’intermitència crònica, sobretot perquè conceptualment va quedar als llimbs del temps. Per a l’ocasió i amb la troballa de noves composicions, l’encarregat de donar-hi una nova empenta ha estat Tomeu Moll-Mas, que va iniciar el seu recital amb les Danses mallorquines, So de pastera i Ball de cisterna, seguit del conegut Ritual de pagesia. Obres menors, sens dubte, però no exemptes de qualitat, ja que com tants altres d’entre els més grans utilitzaren la música popular del seu país com a rerefons i columna vertebral de moltes de les seves partitures. Després de Lai d’amour, Moll-Mas interpretà El cant dels ocells, del seu amic i mestre Pau Casals, seguit de dues cançons que va escriure per a la seva alumna Marta García-Renart, Molts anys, Marteta!, per a la mà esquerra, i un arranjament per a piano a quatre mans, Sardana de Sant Martí del Canigó, també de Pau Casals, que va interpretar juntament amb Corbera.
El millor de la vetllada estava per arribar, amb les Variacions sobre un tema original. Deu variacions d’una dificultat i versatilitat indiscutibles amb què Moll-Mas va exhibir totes les seves qualitats, amb una execució farcida de passió, amb la qual sens dubte mostrà el tarannà contemporani i la dimensió musical de Baltasar Samper, l’home que va viure el seu exili i la nostra amnèsia.