Colorimetria inventada

Palma / CadisDivendres passat vaig anar a recollir un paquet per a l’empresa en què faig feina, després d’una setmana intensa, d’aquelles repletes de minuts que desitges es divideixin per aconseguir més temps.

El meu cabell reflectia la meva ànima. Despentinat i volent amansir-se darrere les orelles.

Una errada a la comanda em va fer davallar els nivells d’acetona, perquè havia d’esperar. De manera que me’n vaig anar a tudar el temps que no tenia prenent un cafè a un lloc proper, un indret curiós, amb una terrassa improvisada enmig d’un carreró posterior i ple de trastos, allà on unes senyores de cabells platejats conversaven sobre el caràcter groller d’algunes paraules i a partir d’aquestes el naixement d’altres de sinònimes, l’existència de les quals es redueix a l’objectiu únic d’atenuar les primeres. Per exemple: assistenta de la llar en lloc de criada. Les taules del voltant s’ompliren de cop, i la conversa es va anar esvaint en balbuceigs sense sentit.

Vaig tornar a recollir la comanda i encara faltaven deu minuts, així que torna-hi tornem-hi vaig continuar tudant el meu temps. Resignada, vaig seure a una cadira de color taronja, de plàstic, molt lletja. Encara que en realitat no recordo el color. Però sí que era molt lletja, així que segur que era taronja. En aquell mateix moment va entrar al local un jove amb una colorimetria tèxtil verd caqui. Adjectiu, per cert, que no té res a veure amb el color de la fruita, que s’assembla al de la cadira en què seia, sinó amb les tropes britàniques i l’origen de la paraula hindú que vol dir pols.

Allò cert és que l’al·lot, d’uns 36 a 42 anys –gaudim d’una forquilla molt interessant pel que fa a les errades de segons quines edats–, va travessar la botiga i entrà familiarment darrere el mostrador, per sortir després carregat amb un llarg tub de cartró, que juntament amb el caqui fou el culpable que li assignés la professió d’arquitecte ‘progre’. Així que l’al·lot de caqui va cridar la meva atenció, encara que no sabria dir per què. Els motius concrets no els sabria dir, però és aquí on és la màgia, no?

El vaig seguir furtivament amb la mirada fins a la porta i vaig veure com marxava en una bicicleta de color beix. Tot i que en realitat no vaig reparar en el color de la bicicleta, sinó que la vaig suposar beix com el gran Gatsby, perquè em sembla un color lluminós i que sempre hi és, que no molesta.

Al dia següent vaig pensar en la curiositat que et poden despertar algunes persones desconegudes. A simple vista. O amb un gest o algunes paraules. I no sempre relacionada amb l’atracció física. És la màgia que et fa inventar històries, suposo.

Fou en aquell mateix moment que vaig agafar el meu mòbil, vaig entrar en una de les xarxes en les quals de vegades ens pensem nedar i, de sobte, algú va penjar una notícia que em fa saber com es diu, a què es dedica i el seu estat civil i mercantil.

Què hi farem! Així es va acabar el misteri. Ja no hi havia pistes a seguir ni colors per inventar.

Nota de l’autora: si això es publica, és probable que l’al·lot de caqui ho llegeixi, i llavors espero que li espenyi el misteri i es foti tant com jo.