El combat III

Li diuen ‘Torneig’, però és un combat, que com braveja Toni Gomila -per a l’ocasió transsumpte de Bruce Lee- ja s’ha consolidat, perquè si algun esdeveniment, sobretot cultural, dura tres anys, estam davant un miracle. Dit això, cal parlar de la presentació i del presentador, que any rere any ens ofereix una performança per guardar, si més no a la memòria. Gomi Lee aprofita l’avinentesa per fer alguns retrets, fins i tot a un actor que fa més de cinc anys que es passeja amb un monòleg, per treure punta a l’actualitat, en què no hi pot faltar Trump, també per fer la contra, respectuosa i humorística, al gran pensador Zygmunt Bauman, finat fa uns dies, o per treure pit i contar que Marta Barceló, la guanyadora de l’edició passada del Torneig de Dramatúrgia, amb la mateixa obra va anar a “competir” a la terra ferma, a la Temporada Alta, on començà tot, i va arrasar. Lee, Gomi, recita un parell de pensaments de l’altre Lee, Bruce, però també els seus, el perquè d’aquesta amigable (?) competició, la reivindicació dels textos teatrals abans que es converteixin en obres representades, posar una plataforma a l’abast dels autors locals... I és cert que ho és, però no és menys cert que, tot i ser una lectura, la dramatització condiciona el vot del públic, perquè és el públic qui decideix el guanyador, i l’organització, qui decideix qui seran els actors que interpretaran cadascuna de les obres que hi intervenen. I tal com ho fan els actors, que han conegut el text i l’autor poques hores abans, és evident que té un elevat percentatge de mèrits o demèrits en l’èxit o el fracàs, de la mateixa manera que la qualitat o les possibilitats del text propicien una millor o pitjor lectura. Això és com l’ou o la gallina. En qualsevol cas, tots i cadascun d’ells fan un esforç que es converteix en un premi per a l’espectador.

L’organització també és l’encarregada de triar els autors, i no cal dir que trien els bons, amb la qual cosa el nivell és alt, que és una manera infal·lible que la competició honori el seu nom, i que el guanyador venci per un marge estret, gairebé sempre. O així ho conta Lee, Gomi. El primer dia, al tatami del teatre Mar i Terra, hi pujaren, per aquest ordre, després d’un cara o creu no adulterat, Laura Pons i Meritxell Yanes, en representació de Catalina Inés Florit i llegint Buguenvíl·lees, la història de l’aparició d’una padrina quan la seva neta s’adona que està embarassada, cosa que li serveix per fer un cant a la nostàlgia, a l’amor incondicional, sense estalviar-se algunes situacions familiars una mica conflictives. Per una altra banda, Héctor Seoane i Eva Barceló llegiren el text de Carme Planells, Mr. Proper, esbojarrat, divertit i amb el monument de la Feixina com a teló de fons. Va guanyar la primera. En el segon dia de competició, els primers a pujar al ‘dojo’ del Mar i Terra varen ser Vicka Duran i Jordi Figueras, per dramatitzar el text de Xisco Rosselló, No em faràs creure que la Mare de Déu nom Mariona, en el qual la Verge, després de dos mil anys de plena dedicació al seu ofici, decideix jubilar-se i un àngel, a punt de convertir-se en arcàngel, baixa a la Terra per cercar-li substituta. Finalment, Salvador Oliva va posar sobre l’escenari Que ve el llop!, un tema compromès, dens: l’incest entre dos germans, que interpretaren Mercè Rovira i Joan Miquel Artigues. Va guanyar el primer. I avui, gran final. Florit contra Rosselló. A les vuit al teatre Mar i Terra.