Una comèdia familiar al voltant d’un Seat 600

PalmaFa temps que el Seat 600 ha deixat de ser només un cotxe per convertir-se en el símbol d’una època. Conscient de l’impacte d’aquest vehicle en l’imaginari col·lectiu, el director i dramaturg Pere Riera s’ha apropiat d'ell per construir una comèdia familiar protagonitzada per Mercè Sampietro i Jordi Banacolocha. La dona del 600, que s’estrenà al Teatre Goya l'octubre passat, arriba a l'Auditori de Manacor aquest cap de setmana.

L'obra explica la història d’un extreballador de la fàbrica Pegaso (Banacolocha), un home de 70 anys que ha quedat vidu i que decideix reconstruir una rèplica del Seat 600 al menjador. “Tinc una certa fal·lera pel món dels cotxes, em desperta com una reminiscència infantil. Volia unir aquest univers amb una obra que pogués agradar a molta gent”, explica Riera, que confessa que el seu imaginari “està farcit de rodes i volants”.

El Seat 600 va representar, segons el dramaturg, “obrir a la classe obrera la porta de les comunicacions a tot al país”. Des del seu punt de vista, és un vehicle “molt bonic” i que “desperta una certa tendresa” perquè “tots tenim històries dels pares o dels avis amb aquest model, era un membre més de la família”.

La presència del cotxe en construcció a la llar familiar és un misteri per a les filles del protagonista i per als espectadors. “No saben per què el pare està reunint les peces del vehicle, només que la mare va conduir-lo durant 40 anys”, assenyala Riera, que també és autor i director de muntatges com Lluny de Nuuk (2010), Desclassificats (2011) i Barcelona (2013). La dona del 600 és un espectacle, produït per Bitò i Minoria Absoluta.

A través de la figura del pare, l’espectacle s’endinsa en una família que s’enfronta a la pèrdua de la mare (Sampietro) i a la vellesa. “M’interessava abordar aquesta experiència que ens trobem molts fills quan ens toca cuidar els pares i prendre decisions sobre ells, perquè cada vegada són més dependents”, assenyala el director.

En el muntatge, les filles i el gendre –interpretats per Àngels Gonyalons, Rosa Vila i Pep Planas– tenen opinions diferents. L’ombra de la mort de la progenitora també és un dels eixos centrals de l’espectacle. “A vegades perdre un pare o una mare no és necessàriament més lleu que perdre un fill”, destaca el dramaturg.

Amb tot, Riera ha procurat aprofundir en el dol dels personatges “des de la tendresa” i “guiat per la comèdia, no la tragèdia, però sense forçar el gag”. “Es parla de moltes coses sense pretensió. Rols familiars, coses que et mouen amb molt poc”, assenyala Gonyalons. Per a Mercè Sampietro, “l’obra és com una ceba, vas traient-ne capes més enllà de l’anècdota”. L’actriu defineix el seu personatge com “una dona que estima de veritat el seu marit i la seva família” i que constitueix “un model de parella que s’estima amb respecte, serenitat i amor”.

Qüestionar-nos el món

Malgrat el protagonisme del Seat 600 com la imatge d’una època passada, Riera ha situat la història en l’actualitat i ha treballat per elaborar “personatges amb molt sentit de l’humor perquè connectin amb els espectadors de totes les edats”. De fet, el dramaturg espera que a La dona del 600 el públic hi trobi un espai per desconnectar una mica de l’actualitat política i social. “Com més crua és la realitat, més gran és la necessitat d’evadir-se. I com a ciutadans, és difícil fugir-ne”, assenyala el dramaturg, que afegeix que cal “trobar espais per prendre distància dels fets”, com també “per qüestionar-nos el món en què vivim, tant políticament com socialment”.