Una comèdia de Mamet destinada a l’èxit

Un matrimoni de Boston és una obra estranya en l’àmplia producció del ja septuagenari dramaturg David Mamet. L'obra és una mirada realista al desconcert dels homes i les falses expectatives sobre l’estat del benestar. És una obra que juga a l’alta comèdia en la línia de La importància de ser Frank, sense l’acidesa d’Oscar Wilde però amb una prosa exuberant de diàlegs incisius que en la posada en escena de la Sala Villarroel llisca meravellosament gràcies a les tres magnífiques intèrprets, a la traducció diàfana de Joan Sellent i a la direcció vibrant de Josep Maria Mestres. El director reincideix en una obra que va estrenar fa quasi vint anys al Lliure de Montjuïc amb l’enyorada Anna Lizaran, a qui acompanyaven justament Emma Vilarasau i Marta Marco, protagonistes de la nova versió, que incorpora Emma Arquillué. Un text literàriament brillant on es barreja amb tota naturalitat l’argot contemporani, les paraules bíbliques, la dissertació filosòfica i les expressions procaces.

Una obra que coqueteja amb la comèdia d’embolics i amb el vodevil en una història d’amor que agafa el títol de com s’anomenaven a finals del segle XIX les dones independitzades del poder masculí que vivien juntes però que no necessàriament eren lesbianes. Sí que ho són, però, la veterana Claire i la més jove Anna, que van mantenir una tòrrida relació en el passat i que es retroben a casa de la primera que viu mantinguda per un home ric i enganyat. La Claire vol recuperar aquell amor però l'Anna té altres plans i ve a demanar-li l’impossible. Tant aquesta com la criada, sobre la qual la Claire aboca tot el despit que té envers els irlandesos, són una mena de magnífics espàrrings de la maquiavèl·lica Claire, que Emma Vilarasau dota de gràcia i poder de principi a fi. Personatges absents amb força protagonisme, cartes i missatges que van i venen i una criada robaescenes que Emma Arquillué recrea amb desimboltura i un punt d’excés infantil, que entre corredisses i interrupcions es guanya també el fort aplaudiment que tanca una funció destinada a l’èxit.