Una comèdia negra d’amor i exhumacions a La Villarroel

BarcelonaQuan era petit, el dramaturg, escriptor i cineasta Martin McDonagh (Londres, 1970) passava els estius a Connemara, a la costa oest d’Irlanda. McDonagh, que acaba de guanyar el premi al millor guió del Festival de Venècia amb la pel·lícula Tres anuncis als afores d’Ebbing, Missouri, mai ha oblidat aquella Irlanda i ha ambientat allà la majoria de les seves obres teatrals. “¿Si McDonagh imagina la Irlanda de la seva infantesa, per què nosaltres no ens podem imaginar la nostra Irlanda?”, defensa Iván Morales, que dirigeix La calavera de Connemara de McDonagh a La Villarroel. “Traint també te’n vas a l’arrel. Hi ha un punt de militància acostant-nos a la nostra manera a l’obra. És la nostra mirada al món”, afegeix Morales.

Pau Gener ha traduït l’obra de McDonagh expressament per a aquesta representació i sabent qui faria cada personatge: Pol López (Mick Dowd), Marta Millà (Maryjohnny Rafferty), Oriol Pla (Martin Hanlon) i Xavi Sáez (Thomas Hanlon). “L’Iván em va demanar un català rural i alhora rocker. M’he tornat boig intentant trobar un català creïble i actual sense manllevar paraules d’altres llengües”, explica Gener. I és que el llenguatge és força rude perquè els personatges es tracten amb molta duresa. “És un ambient molt violent, els personatges són bastant maldestres i cafres en les relacions humanes, però necessiten estimar i ser estimats, com tothom”, diu Morales.

Desenterrar la dona

L’argument de La calavera de Connemara sembla una broma macabra. No se sap ben bé de què treballa Mick Dowd, però es beu el seu propi poteen (un beuratge d’alta graduació) i cada tardor ha de desenterrar els cadàvers que ja fa més de set anys que descansen al cementiri local perquè, si no, no hi ha espai per als nouvinguts. Aquest any, però, Dowd ho tindrà més difícil per fer la seva feina: ha d’exhumar l’Oona, la seva dona. A més, els rumors que la mort de l’Oona no va ser accidental, sinó que ell en va ser el responsable, el persegueixen des de fa més de set anys. “Mick Dowd voldria fer aquest viacrucis, desenterrar la seva dona, tot sol, però no ho podrà aconseguir -explica Pol López-. És el pes de la Irlanda profunda, però podria ser el de la Catalunya profunda o del Collbató profund. Dowd intenta viure de manera honesta però s’ha quedat sol i té totes les veus del poble atonyinant-lo”. “Resulta molt interessant veure com tot allò que li passa a en Dowd ho provoquen els éssers que l’envolten. Ell es troba en un forat psicològic i emocional i l’acte heroic que ha de fer a l’obra és sortir-ne”, detalla Morales.

Marta Millà es fica en la pell de l’única dona de l’obra: Maryjohnny Rafferty. A l’original de McDonagh té més de 70 anys i pateix obesitat mòrbida, però a la versió de Morales aquesta veïna enganxada al bingo és prima i molt més jove. “És una tieta, bruixa, xafardera, cotorra, catòlica, alcohòlica i ludòpata -diu Millà-. És difícil saber on es col·loca una dona en una obra molt violenta i molt masculina. Ella sap i veu moltes coses, té una visió molt àmplia i té coneixement de moltes coses que no es revelen fins al final”. Oriol Pla hi interpreta el Martin, un noi a punt d’abandonar l’adolescència i de rebentar de tanta energia. “El poble se li fa petit i té ganes de marxar-ne, però no pot”, explica Pla, que, com Xavi Sáez, va passar uns dies al Connemara real. “No hi para de ploure. És un lloc molt castigat i amb pocs habitants, que estan encantats d’ajudar-te”, diu Pla. “Passen moltes hores al pub i hi ha molt d’alcohol, però és que cada dia hi ha quatre estacions. Amb tots aquests canvis de temps és normal que beguin”, opina Sáez.

La calavera de Connemara inaugura avui la nova temporada de La Villarroel i es podrà veure fins al 26 de novembre. És la segona obra de McDonagh, que es va estrenar el 1996 amb La reina de la bellesa i va guanyar el prestigiós premi Evening Standard al millor dramaturg emergent. Als 27 anys va tenir quatre dels seus espectacles representats simultàniament al West End de Londres, una fita només aconseguida abans per Shakespeare. Amb L’home coix es va endur el Tony 2005 al millor text teatral. Va debutar el cinema amb el curtmetratge Six shooter (2004), amb el qual va guanyar l’Oscar. Quatre anys després va dirigir el llargmetratge Amagats a Bruges.