La comèdia del turisme, com a alternativa al drama

Palma“Les coses del cap són un misteri de l’hòstia”, diu Santi, personatge interpretat per Luis Tosar, en un moment d’Amanece en Samaná. Ho diu a Ale (María Luisa Mayol), qui aprofita un viatge a la República Dominicana amb el seu marit i una altra parella, els seus millors amics, per confessar-los un secret: si bé quan es van conèixer tot apuntava que ella se n’aniria amb Mario (Luis Zahera) i la seva amiga Natalia (Bárbara Santa-Cruz), amb Santi, ella es va encarregar de reconduir la situació i ajuntar Natalia amb Mario per acabar ella amb Santi. L’endemà de la seva confessió, però, la protagonista de la cinta es desperta en una realitat alternativa on les parelles s’han intercanviat i Ale sembla ser l’única capaç de recordar aquell altre escenari on la vida havia seguit el curs que ella havia marcat.

I sí, l’argument de què és la nova pel·lícula de Rafa Cortés pot agafar a contrapeu tots aquells que encara tenen present el seu debut el 2007 amb Yo. Però el cineasta mallorquí deixa clar des del primer moment que tot i que sembli que ha anat d’un extrem a l’altre, les curolles que l’ocupen i el preocupen continuen sent més o menys les mateixes desset anys després, resumibles en una pregunta que travessa ambdues pel·lícules: què és realment allò que ens fa ser qui som?

Si a Yo el protagonista era un jove alemany convertit quasi involuntàriament en una espècie de Tom Ripley a la mallorquina, a Amanece en Samaná, pel·lícula basada en l’obra de teatre Cancún, de Jordi Galcerán, és una dona que es veu obligada a mirar-se a un mirall que li torna un reflex inesperat. Les nostres vides no depenen només de nosaltres, o no totalment, i tot el que nosaltres feim afecta també les vides d’aquells que tenim al nostre voltant.

Ja des dels títols de crèdit –que en l’actual pel·lícula comencen amb un missatge clar i contundent: “Una comèdia de Rafa Cortés”–, el director s’encarrega de crear una connexió que marca, alhora, una distància evident entre els dos llargmetratges. Els primers minuts de Yo s’omplien de les parets que construeixen –i delimiten– els racons d’un poble, mentre que els d’Amanece en Samaná transcorren al cel, entre niguls, en un context que tant pot ser somni com realitat. Es tracta, doncs, d’una espècie de faula de la qual cap dels personatges no podrà escapar i que té lloc en aquests espais que hem gosat definir com a paradisos contemporanis, els anomenats ‘resorts’: recintes decorats amb un mateix estil que tant pot ser denominat ‘mediterrani’ com ‘pacífic’ i en els quals tot gira al voltant de “l’experiència” d’uns clients que paguen, bàsicament, per sentir que mereixen ser aviciats.

No deixa de resultar paradoxal, en tot cas, que tot i que aquesta segona pel·lícula de Cortés s’ubiqui oficialment a la República Dominicana, tot allò que hi apareix sigui també la Mallorca que quan va rodar Yo va deixar defora. En aquella ocasió va deixar per a la posteritat un dels millors testimonis cinematogràfics de la idiosincràsia dels pobles mallorquins, que menys de dues dècades han bastat per fer que sembli encara més remota i llunyana. La Mallorca de 2024 ja no és la del 2007, els estrangers que adquireixen residències a l’illa ja no són, ni de bon tros, una excepció, i aquella tensió que es generava cada vegada que Hans entrava al bar del poble –comparable a la recreada per Rodrigo Sorogoyen a As bestas, estrenada fa dos anys i amb Luis Zahera al repartiment– ja sembla gairebé impossible ni tan sols de recordar.

Tampoc el cinema és el mateix que era abans, i l’arribada de les plataformes i l’allau de dramèdies en tot tipus de formats té també la seva repercussió en la nova proposta de Cortés. Amb la seva primera pel·lícula, que va passar per més d’un centenar de festivals, el director connectà amb un cinema més autoral, històricament capitanejat a les Balears per Agustí Villaronga, a qui Cortès sempre s’ha referit com tot un mestre. Mentrestant, amb Amanece en Samaná sintonitza amb algunes de les ficcions que més han triomfat en els darrers anys, des de la sèrie The White Lotus, fins al darrer gran èxit del cinema català, Casa en flames, convertida ja en la pel·lícula en català que més recaptació ha aconseguit a sales de la història, superant cintes com Pa negre i Alcarràs.

Els problemes del primer món entretenen, és clar, i el boca-orella funciona quan les ficcions fan propostes que van una mica més enllà. Els actors, en tot cas, també hi tenen una part important: resulta impensable que la pel·lícula de Dani de la Orden hagués arribat tan enfora sense Emma Vilarasau, Enric Auquer i María Rodríguez Soto, entre d’altres, de la mateixa manera que un dels grans mèrits d’Amanece en Samaná són també les interpretacions de Luis Tosar, Bárbara Santa-Cruz i Luis Zahera, que excel·leixen en aquest vessant còmic tan desconegut en Zahera i Tosar. Menció a part mereix María Luisa Mayol, l’encarregada de ficar-se a la pell d’un personatge que, com Hans de Yo, arriba a resultar antipàtic, fins i tot incòmode a l’espectador, una altra de les senyes d’identitat del director. No es tracta d’empatitzar amb els protagonistes, ni tan sols d’entendre’ls: a les pel·lícules de Rafa Cortés l’objectiu és més aviat examinar-los, jutjar-los o, millor dit, presenciar com ho fan ells tots sols.

El cinema com un joc

No és casual que les dues pel·lícules del director mallorquí acabin amb un gest –una aclucada d’ull a Yo, un xiulo a Amanece en Samaná–, ni que els dos protagonistes mirin directament a càmera mentre ho fan. Cortés aprofita una vegada més els darrers instants de metratge per recordar-nos que el cinema és també això, un joc, i que tant si és amb un thriller existencial com si és amb una comèdia de vocació més comercial, el tauler per ell és més o menys el mateix: som qui som perquè no ens queda més remei que ser-ho, tot i que de vegades ens pugui semblar que teníem alternativa. Ja ho diu bé Luis Tosar, que són un misteri de l’hòstia, les coses que ens passen pel cap.