Els comiats dels grups de música: un adeu o un fins aviat?

PalmaEl final de grups històrics de l’escena musical de les Balears com Anegats o la Gran Orquesta Republicana, que oferiren els seus darrers concerts a finals de 2024, va coincidir en el temps amb nous concerts de bandes que, de manera més o menys oficial, feia anys que havien baixat dels escenaris. És el cas de Tots Sants, una de tantes formacions manacorines de referència dels anys 90, que el passat mes de juny iniciava una nova etapa amb un concert al festival Rockin Matxin de Portocolom. I aquest no és, ni de molt, un cas aïllat.

En els darrers anys són nombroses no només les bandes que han anunciat la seva dissolució, sinó també les que temps després s’han tornat a reunir. Es podria dir que el comiat ha esdevingut una passa més a la trajectòria de moltes formacions musicals, una que sembla gairebé lògica i inevitable en un entorn on les exigències del mercat sovint passen per damunt de la vocació, de la música i de la creativitat, segons reconeixen molts dels integrants d’aquestes bandes. “El grup pot esdevenir professional, però els músics que el formen no, perquè no poden viure d’això”, resumeix Àngel Garau, un dels membres de Da Souza, banda que s’acomiadà dels escenaris fa un any, “i així és mal de fer mantenir la dedicació”.

“Acabam per estima al projecte”

Un dels darrers grups amb lligam a les Balears que ha anunciat el seu comiat ha estat Marala, banda formada per la mallorquina Clara Fiol, la catalana Selma Bruna i la valenciana Sandra Monfort. Era a principis de gener quan aquest trio sorgit l’any 2017 va comunicar que el final de gira del seu disc Jota de morir, que tanquen a finals d’aquest mes, seria també el punt final del projecte. “Feia temps que dedicàvem una gran part de la nostra vida al grup”, afirma Clara Fiol en conversa amb l’ARA Balears, “i ara tocava plantejar-nos si estàvem disposades a invertir-hi tot el nostre temps i tota la nostra energia. I vàrem decidir que no, perquè ens volem posar nosaltres, i la nostra amistat, per davant. És com amb una relació de parella, que si en lloc de tallar quan toca ho allargues, ho arribes a espanyar. Nosaltres hem decidit acabar per estima al projecte, no per desgast”.

Tot i això, la cantant mallorquina, que a més de reprendre un màster en gestió cultural aprofitarà els pròxims mesos per dur a escena una sèrie de poemes de Blai Bonet per encàrrec de la UIB, reconeix que si bé no canviaria res de la història de Marala li hauria agradat que les polítiques culturals fossin diferents. “És molt difícil dedicar-te a la música moderna sense fer d’emprenedora. Has de ser autònoma o empresària i funcionar ben igual que si tinguessis un negoci. Fer un disc és pagar-te’l, cercar un booker, trobar mitjans… I a mi aquesta fórmula no m’agrada. A França tens un sou per ser músic, i aquí, en canvi, has de tenir una lògica empresarial que per mi entra en conflicte amb la idea de fer música”.

A més, Fiol assegura que l’arribada de PP i VOX als governs del País Valencià i les Balears ha influït també en el nombre d’ajudes que el grup rebia i en el nombre de concerts de la banda programats a ambdues comunitats. Clara Fiol afirma que la intenció és que el final de Marala sigui definitiu, si bé reconeix que les tres membres del grup mantenen l’amistat i que és possible que en un futur puguin sorgir noves propostes o projectes plegades. “Veure que la gent ens demana si tornarem perquè els fa pena que acabem és realment emocionant”, admet Fiol, “però la veritat és que n’estam molt convençudes”.

Els casos d’Antònia Font i Da Souza

També hi estaven en el seu moment els membres d’Antònia Font. En els darrers concerts que oferiren a finals de desembre de 2013 al teatre Principal de Palma, la possibilitat d’un retorn no era a l’horitzó, com bé recorda Pau Debon. “Record sentiments contradictoris aquells dies. Estàvem satisfets de la trajectòria que havíem tingut, però també tristos perquè per a nosaltres allò era el final d’una vida o, més ben dit, d’una manera d’entendre-la, d’una manera de viure. Antònia Font ho ocupava tot, s’enduia tota la nostra energia”, rememora Debon, qui assenyala que l’element principal per prendre la decisió va ser l’honestedat, en relació amb la banda i també amb el públic. “Un grup no és com una feina d’oficina, que un dia et ret més i un altre menys i que si un dia no tens moltes forces, no passa res. Quan puges a un escenari, o quan graves un disc has d’estar al cent per cent sempre, si no, no importa fer-ho. Quan vàrem veure que no podíem estar al cent per cent va ser quan vàrem decidir partir”, afirma el cantant. En tot cas, tant Pau Debon com Clara Fiol afirmen que els seus grups respectius es trobaven en “un moment molt dolç” quan varen decidir posar-hi punt final, cosa que va fer que la seva decisió resultàs no només sorprenent sinó incomprensible per a molts dels seus seguidors.

El mateix va passar amb Da Souza, banda mallorquina que s’acomiadà dels escenaris fa tot just un any, amb un darrer concert celebrat el 24 de gener de 2024 a la Sala Apolo de Barcelona. Després de sis treballs discogràfics apareguts en tota una dècada de trajectòria, el grup havia esdevingut un dels principals reclams de l’escena musical en català, amb un segell propi i inconfusible. “És cert que el grup havia pegat un bot, però nosaltres no el teníem com la nostra font d’ingressos principal, i això condiciona”, admet Àngel Garau, qui n’era bateria i veu, “però també és cert que tampoc sentíem que tinguéssim una responsabilitat de cara a ningú, no vàrem pensar gaire en l’altra gent a l’hora de decidir acabar. Va ser una decisió de nosaltres cinc i de ningú més”, afegeix. En tot cas, Garau reconeix que la porta del retorn no està “ni oberta ni tancada”. “Cap de nosaltres ha tancat cap porta al que pugui passar, però tampoc les hem deixat obertes: tant una cosa com l’altra són promeses que no sabem si podrem complir”, deixa dit.

Nova etapa, menys pressions?

“De la mateixa manera que en un moment t’adones que no tens forces per defensar un nou projecte, passats els anys pots adonar-te que tens noves coses a dir i ganes de defensar-les damunt l’escenari. I vàrem tenir la sort que vàrem estar d’acord a fer-ho”, explica Pau Debon sobre el retorn d’Antònia Font, que va tenir lloc l’estiu de 2022. Inicialment, la idea era fer un disc i deu concerts, que finalment varen ser dotze, i que van precedir una exitosa gira per teatres que està a punt d’acabar. Després, el cantant reconeix que vindran “mesos de reflexió” per decidir si preparen un nou disc o no. Tanmateix, Debon admet que aquesta segona etapa la viuen amb menys pressió. “Abans no en teníem el control, érem un grup ficat dins la roda de la indústria musical. I t’hi havies de sumar perquè, si no, quedaves enrere: ara toca disc, ara toca gira… Ara tot això ha desaparegut, hem agafat el control i feim les coses com les volem fer. És cert que tenim una trajectòria que ens ha permès fer-ho, i és una sort, però és que si no hagués estat així, reduint pressions, dubt que haguéssim tornat. Sabem que és una feina que pot acabar cremant, i intentam que el desgast sigui mínim. I tot i això, n’hi ha”, reconeix.

I si bé el retorn d’Antònia Font ha estat un dels més sonats de l’escena mallorquina, en els darrers anys se n’han produït altres com el del grup L.A., liderat pel cantant Luis Alberto Segura. Dos anys després del comiat del grup, que va tenir lloc el desembre de 2018, la banda anuncià el retorn amb un nou disc, Evergreen Oak, que sortí a la venda el mes de maig de 2021. El fenomen, en tot cas, no és exclusiu de l’escena illenca: grups com Sopa de Cabra o més recentment Oasis, han anunciat, 15 anys després de la seva dissolució, el seu retorn. Ara bé, en alguns casos els retorns van associats a importants contractes econòmics que generen cert recel entre els seguidors. “Jo entenc que si un parell d’anys després de fer una gira de comiat fas una gira de retorn, hi hagi una part del públic que es pugui molestar”, opina Àngel Garau, “perquè pot semblar que estava tot pensat. Però dubt que la realitat sigui així. En el cas d’Oasis, per exemple, no dubt que hi hagi un condicionant econòmic important, però també crec que deuen tenir ganes de tornar-se a ajuntar i fer tot això”. En qualsevol cas, no hi ha dubte que la nostàlgia s’ha convertit en un dels béns més preuats de la indústria musical. “N’hi ha que volen viure de rendes i jo crec que és contraproduent”, afirma Pau Debon, “perquè els mateixos que et demanaven que tornassis seran els que et faran saber que els has decebut si no has complert amb les expectatives”.

En paral·lel a les bandes que s’han acomiadat oficialment dels escenaris, són també nombroses les que han fet aturades al camí. Són grups de llarga trajectòria com Nou Romancer, La Granja o Anegats, que després d’un primer téntol fa anys, baixaren definitivament dels escenaris el passat octubre. També n’hi ha que han decidit “abandonar una part de les suposades obligacions atribuïdes a l’existència d’una banda”, com Sexy Sadie. “El que vàrem fer el 2006 va ser aturar el cicle habitual, que era compondre, gravar i girar. Des de llavors hem anat fent retrobades puntuals i ara som més gent que mai damunt l’escenari”, assegura Toni Toledo, un dels fundadors de la mítica banda mallorquina.

També han fet qualque concert puntual de retrobament grups ja desapareguts com Ja t’ho diré o Projecte Mut. Aquests darrers anunciaren una aturada indefinida l’any 2019 per dedicar-se a un nou projecte, Joven Dolores, si bé fa uns mesos que han tornat a oferir concerts com a Projecte Mut. “No volíem desvirtuar l’essència del grup, i per això vàrem aturar”, relata Joan Barber, “i no farem més discos ni coses noves, però sí que hem tornat a fer concerts perquè la gent de les Pitiüses ens ho demanava. I ha estat un regal que gaudim tant nosaltres com ells”. En la mateixa línia parla Antoni Nicolau, membre dels Ocults, qui afirma que “el que queda de la banda és allò que la gent vol que en quedi. Això dels comiats i els retorns són conceptes de màrqueting, i nosaltres som més d’anar per casa. Si estam cansats, idò ho deixam anar un temps, i si hi ha interès perquè tornem i en tenim ganes, idò ens hi posarem”.