Un còmic d’‘Homenatge a Catalunya’, amb l’ARA Balears

PalmaHomenatge a Catalunya és el relat personal de George Orwell (1903-1950) sobre la Guerra Civil Espanyola, publicat l’any 1938. L’escriptor anglès hi explica les seves vivències a Catalunya entre els anys 1936 i 1937. Relata com, arribant a Barcelona amb la idea de publicar articles periodístics, s’uneix seguint les seves conviccions antifeixistes a la milícia del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i viu, a part de la guerra al front d’Aragó amb el bàndol republicà, la lluita interna entre el comunisme llibertari del POUM i el comunisme ortodox del PSUC. Va viure, doncs, dues guerres en una. I les va perdre totes dues. Si havia entrat al país fent-se passar per proletari, en va sortir -perseguit- havent de fer-se passar per burgès benestant.

L’Homenatge a Catalunya que ara publica Rosa dels Vents en una interessant versió en còmic a càrrec d’Andrea Lucio (il·lustracions) i Jordi de Miguel Capell (guió), traduïda per Jordi Ainaud, no és una simple rèplica lineal del llibre, sinó un viatge a la memòria de la gènesi de l’obra. Per reconstruir les circumstàncies en què Orwell va escriure Homenatge a Catalunya, els autors introdueixen els comentaris de Richard Blair (fill de l’escriptor), de l’estudiós Miquel Berga, de l’historiador Fernando Casal i del periodista Víctor Pardo, de manera que juguen amb dos plans temporals i dues mirades: del llibre i del present. Aquesta versió en còmic és la que es podrà adquirir a l'Espai del Subscriptor

Com apunta Richard Blair al llibre, la lectura d’ Homenatge a Catalunya és una mena de déjà-vu premonitori: creu que l’adveniment del feixisme que va intuir Orwell està tornant a passar. El llibre convida a tornar als escenaris orwellians -al front d’Aragó, a les Rambles- per veure com han canviat (però no necessàriament cap a gaire millor).

I malgrat tot el que va viure a Catalunya, l’idealista Orwell escrivia: “Aquesta guerra, en què vaig tenir un paper tan ínfim, m’ha deixat sobretot mals records, i tanmateix no me l’hauria volguda perdre. Quan has pogut contemplar un desastre com aquest -i la guerra d’Espanya, acabi com acabi, haurà estat un desastre espantós, amb independència del carnatge i del sofriment físic-, no necessàriament has de caure en la desil·lusió i en el cinisme. És ben curiós, però tot el que hi he viscut no m’ha fet perdre la fe en la decència de les persones, sinó que me l’ha reforçada”.