Pere Joan i Genie Espinosa: “En el còmic no hi ha normes, pots ser el déu i senyor de l’univers”

PalmaLa frescor en el discurs de Genie Espinosa (Badalona, 1984) encaixa molt bé amb el gust pel “caos” de Pere Joan (Palma, 1956). Els dibuixants i il·lustradors reflexionen sobre una professió que combina humor, creativitat i poesia.

Les Balears i Catalunya, hi ha connexió?

— P.J. Quan hi havia revistes estàvem connectats per aquest mitjà. Jo, amb la gent de Cairo i de Víbora. Érem una comunitat de Madrid, València, Barcelona i Mallorca. Ara tenc contacte amb la comunitat de dibuixants de les Balears.

— G.E. Si no tenim oportunitat de trobar-nos en un festival o un saló de còmic, és difícil en persona. Digitalment, és més fàcil fer petar la xerrada.

— P.J. Darrerament han sortit moltes il·lustradores a Mallorca.

— G.E. Això també respon als festivals i altres espais que hem anat conquerint. Si veus que hi ha noies darrere les taules penses: “Ostres, a mi també m’agrada el còmic, i dibuixar, per què no ho provo i m’agafo jo una taula en el següent?”. És un efecte crida.

Com us iniciau en aquest món?

— P.J. Amb els còmics de Bruguera, les revistes que mesclaven humor amb aventura. A més, deien allò de “Continuarà...”, eren com les sèries d’ara. Això et permetia tenir moltes referències a una mateixa publicació. No havies de triar aquest autor o l’altre. Estèticament i narrativament em va influir Tintín. Aquell dibuix tan clar, en què la línia delimita perfectament els personatges, els fons, era una mostra de possibilitats amb gens ni gota. Després ja he anat embrutant, i ja me n’he separat molt.

— G.E. Jo vaig començar amb les revistes de Mickey Mouse i de Bruguera: Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón... Després comences a créixer i et vas trobant còmics de superherois. Llavors vaig llegir còmic americà, i als 90 vaig trobar el manga i vaig saber que hi havia dones dibuixant. Vaig començar a dibuixar còmics. El primer que tinc el vaig fer en un paper que podies trencar. [A Pere Joan] Te’n recordes, que portava foradets per posar-ho a la carpeta d’anelles? És que jo ja soc molt vella [riu]. Potser tenia 13 o 14 anys.

A l’hora de fer un còmic, primer és el dibuix o la història?

— P.J. Primer és una idea, que pot ser una imatge. Hi ha uns inputs que m’han quedat, i dic: “I si estiràs el fil cap aquí, i a veure què en surt?”. Al final, el resultat pot ser gairebé infinit, l’has d’aturar. Ve de sensacions, de dibuixos fets en plaguetes, que els fas perquè sí. D’un flaix, que em pot donar un peu de sortida. Mai no ho he fet de manera lineal si no hi he estat obligat per encàrrecs. Odiï les històries lineals. Jo crec que el món s’entén en xarxa, no en una línia, sinó en coses que es connecten. Moltes vegades agaf idees amollades que he anat apuntant, que poden tenir relació o no, i faig com un puzle damunt la taula, com els investigadors que resolen un crim, i en cerquen vincles. Ho vaig endreçant d’una manera totalment analògica amb papers i cinta adhesiva. Faig feina a partir del caos.

— G.E. Jo igual; parteixo d’una idea o d’un dibuix que he fet, i m’he demanat: “Ostres, quina història podria tenir aquest personatge?”. En el projecte que tinc ara sí que vull parlar d’una cosa concreta, d’un tema, però no com el tema central, vull que sigui la subhistòria de la història general. Però costa, és la part difícil del còmic, escriure tota la història. Després, fer els esbossos i decidir l’estil gràfic m’és més ràpid. De fet, només he fet dos còmics llargs, la resta han sigut fanzins, i allà també hi passen coses boges, com que un gat sense vacunar mossegui un personatge que s’acaba convertint en monstre i acaba saltant per una finestra perquè s’enamora de la lluna. Soc una mica esperpèntica, no soc molt terrenal. En el còmic no hi ha normes, pots ser el déu i senyor de l’univers: prefereixo fer coses més volades, metafòriques.

Alguna vegada us han plagiat?

— G.E. Sí. Per a mi, però, depèn de qui ho fa. Si és un estudiant que està explorant, endavant. Si hi ha una situació més heavy, tinc uns agents que s’han comunicat amb la persona. Guanyar cèntims fent copiar i enganxar tampoc es pot fer, no? Però tampoc és quelcom que m’importi molt. Qui ha d’inventar res, ja, a l’any en què som?

— P.J. Una vegada vaig veure uns dibuixos impresos, clavats als meus, amb roba interior masculina. Ho vàrem posar en mans d’un advocat, però varen escriure quatre cartes, i al final passaren, i l’advocat va passar.

De quina manera el vostre entorn influeix en el que creau?

— G.E. No m’he inspirat gaire en el territori, però sí en la gent que viu on jo visc. M’inspira el seu caràcter, no coses molt físiques.

— P.J. A mi, el territori sí que m’influeix. Ser illenc defineix molt un espai. He dibuixat molts espais aquàtics, encara que fa anys que no vaig a la platja. Si puc posar un horitzó, per a mi ja és un límit al dibuix, un lloc on separar cel, aigua, terra.

Recomanen

La manera que tenen d’afrontar el procés creatiu