Una comissaria atrinxerada a la Via Laietana

BarcelonaL’Ajuntament de Barcelona vol convertir la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana en un espai de memòria. És una demanda de fa molts anys d'entitats i associacions. Una de les que més han batallat per recuperar aquest edifici és l’Ateneu Memòria Popular, que reivindica poder explicar les tortures i la impunitat. Però aconseguir que la ciutadania es passegi per aquest edifici de finals del segle XIX per conèixer la seva història no és fàcil. És propietat del ministeri de l’Interior i, segons fonts de la mateixa comissaria, està dedicat exclusivament a tasques administratives: als antics calabossos hi ha els arxius del personal, i als altres pisos hi ha els despatxos dels alts comandaments, les seves secretàries o secretaris i els serveis de premsa. De moment, la policia no té cap intenció de moure’s.

No ho faran malgrat que hi ha una proposició no de llei aprovada pel Congrés de Diputats l’1 de juny del 2017, amb els vots de tots els grups exceptuant el PP, per convertir la comissaria en "un museu-centre memorial, documental, arxivístic de la repressió franquista". Ni tampoc se senten interpel·lats per la proposició no de llei sobre la reconversió de la Prefectura presentada per ERC, que es va aprovar el novembre passat amb els suports de Junts per Catalunya i del govern municipal de comuns i socialistes al consistori barceloní. Tot plegat són proposicions no de llei i, per tant, la policia no té cap obligació legal de complir-les. Les fonts del ministeri de l’Interior són categòriques: no marxaran a cap altre equipament malgrat tot el que s’ha aprovat amb el suport dels socialistes. Però ¿per què és tan important aquest espai? Necessiten estar representats a la ciutat, ¿però ha de ser a Via Laietana?

La memòria és un terreny sensible. Per a l’Ajuntament de Barcelona no va ser fàcil col·locar el 26 de març de l'any passat el faristol en què s’explica la història de l’edifici, des del 1929 fins al final de la dictadura. "Ens van identificar a tots, vam haver d’esperar tres hores. Col·locar el faristol va ser molt polèmic, i ens han demanat moltes vegades que el traiem", explica Jordi Rabassa, regidor de Ciutat Vella i de Memòria Democràtica. El faristol ja s’ha hagut de reposar cinc vegades i netejar i pintar moltes més. El consistori assegura que hi ha altres equipaments municipals disponibles amb més espai i més ben connectats que estaria disposat a oferir al ministeri de l’Interior perquè hi traslladés la Prefectura. Preferiblement, però, no serien al centre de la ciutat: "És un tema de voluntat política. Han votat a favor del trasllat els dos partits que en principi seran al govern de l’Estat, és factible", diu Rabassa.

Accés als arxius

Les entitats no només demanen recuperar l'espai, sinó també els arxius, que en aquests moments estan a l'Arxiu Central del ministeri de l'Interior, que donen informació sobre com s'organitzava l'oposició i la dissidència al franquisme i les polítiques repressives. "Més enllà de la reivindicació simbòlica de l'edifici, el que és fonamental és aconseguir l'accés als arxius, i no solament per als historiadors i periodistes, sinó per a la ciutadania, fer una senyalització que no sigui objecte de vandalisme i, en definitiva, fer visible una impunitat consubstancial a la dictadura que es perpetua en el temps", explica l'historiador Javier Tébar, que va comissionar l'exposició Això em va passar. De tortures i impunitat (1960-1978).

"No era l'únic lloc on es torturava durant la dictadura, però sí que era l'epicentre de la policia espanyola. Hi va haver molts casos de tortura i de maltractaments, però hi ha hagut sempre una escassa sensibilitat dels governs democràtics –explica l'historiador David Ballester, autor de Corre, democràcia, corre. Manifestació i repressió policial a la Catalunya de la Transició (Editorial Base)–. Un exemple molt clar va ser el 1979, quan es va voler nomenar Genuino Navales cap de la policia a Catalunya". Navales havia sigut un dels responsables de la Brigada Político-Social de Barcelona i de la Brigada d'Informació. "Se'l coneixia com el Muñecas perquè la seva especialitat era pressionar les manilles fins a rebentar els canells dels detinguts –diu Ballester–. La pràctica de la tortura ja estava instal·lada abans del franquisme, però amb la dictadura es va accentuar de manera exponencial perquè hi havia una impunitat absoluta i perquè l'objectiu era aconseguir informació".

Malestar entre els veïns

Rabassa també creu que la Via Laietana no és el lloc idoni per a una comissaria per motius pràctics: "Està enmig de la xarxa urbana i genera cert malestar, perquè a vegades, per motius de seguretat, els carrers del voltant s'han de tancar". El regidor creu que l'edifici hauria de ser gestionat per l'Ajuntament de Barcelona: "No ha de ser un museu ni una escenografia, sinó que ha d'explicar una història que és llarga i ha de servir per reparar les víctimes de la repressió. La ciutadania ha de poder entrar-hi, veure què hi va passar, visualitzar els moviments que han contribuït a la construcció de la ciutat democràtica", assegura Rabassa. Des de l'Ajuntament també es defensa que hi ha d'haver un projecte educatiu: "Hi ha dos espais molt simbòlics: la Model, que ja hem recuperat, i la comissaria de la Via Laietana. Hem de poder explicar la repressió sense nostàlgia, organitzar itineraris per les escoles".