Commemorar també Fauré

PalmaEl concert inaugural de la temporada de Studium Aureum va tenir un protagonista que necessita reivindicar més que Puccini: Gabriel Fauré. Ambdós varen finar el mes de novembre de 1924. Ambdós varen triomfar en vida. Només un perdura en el temps i engrandeix la seva llegenda cada dia que passa. L’altre, molt equivocadament, sembla que va ser un que va compondre un Requiem que exaltava l’esperança amb l’esca del Paradisum. Val a dir que era més agnòstic que una altra cosa, però aquesta és una altra història.

A més del Requiem, just abans, la formació que dirigeix Carles Ponseti interpretà altres dues peces del francès occità que, repeteixo, també fa cent anys que va finar. La primera, Il est né le divin enfant, una senzilla nadala, amb la soprano Raquel Ribas i l’oboè de Joan Rodríguez com a solistes, va servir d’exquisit aperitiu del que vindria a continuació. Amb la segona peça la funció començà a agafar embranzida. Va ser amb el suggestiu Cantique de Jean Racine, que, com el Requiem va anar augmentant de magnitud a cada nova revisió. Primer per a cor i orgue; la segona per a harmònium i quintet de cordes i, finalment, la definitiva versió per a cor i orquestra. “Cinc minuts d’harmonies místiques insuperables”, diu de la peça Jacques Bonnaure, el biògraf de Fauré. El cor i l’orquestra augmentaren prestacions i deixaren el respectable a punt per a la seva obra magna. Una peça que es repetí com a primer bis per tan eloqüents aplaudiments.

El Requiem era el moment cabdal de la vetlada, la raó de ser de tot plegat, en la versió primera, la de 1888, la que d’alguna manera i amb algunes llicències havia elegit Ponseti, escrita originalment per a un petit conjunt de corda, sense violins, amb l’excepció del solo d’aquest instrument al Sanctus, i que, naturalment va interpretar Ramon Andreu. Una circumstància que va fer que María José Gómez de la Vega, a la viola, exercís de concertino. Encisador aquest moviment, que, per una altra banda, fou el segon i darrer bis del concert. No cal dir que Raquel Ribas va ser l’encarregada d’interpretar el delicat Pie Jesu, mentre que el baríton Xavier Mendoza ho va fer amb l’Offertoire i el Libera me, sòlid i lleuger alhora, acompanyat per un cor que assolí, en tot moment, l’excel·lència, afinat i modulant amb la precisió que requereix una partitura de tan exquisides característiques. Dues seccions incorporades posteriorment a aquesta primera, intimista i etèria versió de 1888, la que amb el temps i graciés a l’èxit aconseguit per la que va arranjar per a cambra, que era la inicial amb un parell d’instruments de vent, arribà fins a una orquestració simfònica, a càrrec del seu deixeble Jean Roger-Ducasse i propiciada pel seu editor, Jean Roger-Ducasse. Però aquesta també és una altra història.