La magnífica habilitat del teatre argentí per al naturalisme

Como si pasara un tren recala a la Sala Versus després d’un curiós periple: es va estrenar en una petita sala de l’off Madrid el 2014, on va romandre força temps fins a convertir-se en un dels èxits de la temporada. I de Madrid a El Camarín de las Musas de Buenos Aires, on va referendar un èxit de crítica i públic que ben segur que assolirà a la seva presentació a Barcelona. I és que s’ho val.

Lorena Romanin no inventa res ni temàticament ni formalment, però cenyint-se a la tradició del teatre naturalista argentí de les últimes dècades ens proposa una emotiva tranche de vie que no deixa indiferent amb uns personatges molt humans i uns diàlegs àgils i directes. Un teatre naturalista que mira l’àmbit familiar com el que el també argentí Nelson Valente ha desenvolupat des de fa uns anys entre nosaltres des que el vam descobrir el 2013 amb aquella fantàstica El loco y la camisa a la Villarroel i que ara debuta com a autor i director al Teatre Nacional de Catalunya amb Amnèsia, traduïda al català per Joan Negrié.

A Como si pasara un tren hi tenim una mare sobreprotectora a qui el marit va abandonar quan va néixer el fill amb una lleu discapacitat intel·lectual, sobre el qual projecta tots els seus temors de present i de futur. Una família humil que rep la visita de la neboda desterrada per la tieta després que li trobés un porro. Una adolescent amb un peu a la universitat que posarà llum sobre les il·lusions del noi i minvarà la rigidesa de la mare. Com és habitual, un sofà, una taula i dues cadires són suficients. Això i tres bons intèrprets. Ens va agradar especialment la veritat de la neboda de Luciana Grasso, la credibilitat de Guido Botto Flora i les taules de Silvia Villazur. Vagin a veure-la i passin-s’ho bé.