Company, mestre i company

El tercer concert d’aquesta darrera edició del Festival de Pollença va ser alguna cosa més que un altre aliatge entre la Coral de la Universitat de les Illes Balears i l’Orquestra Simfònica, un poderós binomi de considerables dimensions i indiscutibles excel·lències que ens ha regalat l’oïda al llarg dels anys. Érem al darrer concert que dirigia el seu fundador i cappare de la formació, Joan Company. Un luxe poder ser-hi, un broll d’emocions difícils de pair, que es va traduir en una jubilosa explosió d’aplaudiments i alguna llàgrima que fa impossible una descripció per escrit que tradueixi amb més o menys fidedignitat el que realment va succeir al claustre de Sant Domingo.

El cert és que fer tan sols un tast del repertori de la Coral puc assegurar que és una tasca que supera amb escreix l’impossible. Ni tan sols fer una petita selecció de tot el que han cantat al llarg d’aquests quaranta-sis anys de vida i miracles cabria dins aquesta crònica d’urgència i admiració. Per tant, del que es tractava era de mostrar un hermós ventall de les seves possibilitats, que també queda reduït a tan sols una mínima degustació del que ha estat la seva existència. En qualsevol cas, el resultat de l’elecció de Joan Company per a l’ocasió esdevingué tan exquisit com rigorós i, sens dubte, idoni per a les grans cites. I aquesta ho era. Va començar, ni més ni menys, que amb quatre fragments del Gloria, de la Missa en si menor, de Johann Sebastian Bach. Una fita, un cim per a la Coral, des de quan la varen preparar i cantar a les ordres de Trevor Pinnock. Va ser a partir d’aquest moment quan les seves prestacions pujaren exponencialment i ja mai més no deixaren de fer-ho. Per això, perfecte com a inici d’una culminació aquesta missa, que no és tal, sinó un selecte recull, tal com ho va ser el concert, dels seus trets més significatius, on feien acte de presència la majoria dels gèneres que conreava el Cantor. Amb el majestuós Bach ambdues formacions marcaren la línia d’aigua del que seria la funció. Immens el cor a cinc veus que obria la vetlada, seguit de la primera intervenció de la soprano Judith van Wanroij.

Tot just després, arribà l’exuberància i calidesa de Brahms amb Nänie, com una versió reduïda del seu Rèquiem Alemany, també segell de la Coral, a partir d’uns poemes de Schiller que comença amb una llarga i fascinant melodia per compte de l’oboè i fins a un brillant final de tot el cor. I cada cop la sensació que allò que acabàvem d’escoltar era gairebé insuperable, però ja s’havien volatilitzat els escalons. Era com un grandiós verger farcit d’harmonies i colors, on compareixia la tercera B del triumvirat batejat per Hans von Bülow, que, per cert, no va agradar gaire a Brahms. De Ludwig van Beethoven, la B que faltava, Meeresstille und Glückliche Fahrt (Mar en calma i bon viatge), a partir d’uns poemes de Goethe, que conviden a la pau i a la reflexió des del seu origen, amb els quals la Coral i la Simfònica tornaren a llançar sobre el claustre, ple a vessar, més que mai, tot un altre cistell d’excel·lències per al record.

Vibrant l’inici de la segona part, com no podia ser d’altra manera amb la penúltima peça del programa. Era Sadoc, el sacerdot, de Händel, que va servir com a himne de la britànica coronació de George II, que ha perdurat en el temps i es repeteix a cada nou canvi de monarca. “God save de King” clamaven els cantaires, i potser no es referien a l’anglès. Com una exhalació s’acostava el final, amb els Salms 42. Encara que sembli mentida, la composició va ser el regal de lluna de mel que va fer Felix Mendelssohn a la seva esposa, però ho va ser també per a nosaltres en tan significat comiat. Una esplèndida peça, interpretada amb molt sentiment i una delicadesa infinita, que s’inicia amb el cor i part de l’orquestra; continua amb un enlluernador solo de cordes i soprano; per finalitzar amb tota l’orquestra i el cor. Gracias va ser el primer bis. I el segon… El segon va ser, naturalment, L’aubada, el poema de Marian Aguiló, musicat per Miquel Tortell i arranjat per Joan M. Thomàs, l’estendard que ha onejat des de la seva fundació al pavelló de la Coral. Mentre aquesta cantava, el mestre Company mirava la seva tropa, sentia l’orgull de la feina ben feta i la nostàlgia de tota una vida. Inundaren emocions. Tot ja és memòria.