La companyia militar de dones que va desafiar Napoleó

GironaÉs finals de juny del 1809 a Girona. El gruix dels 14.000 habitants viu al Barri Vell, al del Mercadal i al de Pedret, encerclats per velles muralles, baluards i torres i resguardats pel castell de Montjuïc, amb capacitat per a 400 homes. La ciutat, immersa en la Guerra del Francès, ja s’ha enfrontat en dues ocasions a les tropes de Napoleó Bonaparte i es prepara per combatre la tercera –i la més dura i llarga– batalla. Els carrers estrets i empedrats són un batibull. No només ultimen les defenses els soldats professionals, també s’ha creat la Cruzada Gerundense amb nou companyies que sumen un miler d'homes de tots els oficis. En aquells temps, quan una ciutat patia un setge, calia tota mena de mans: des d’artillers fins a cirurgians passant per fusters que sufoquessin els focs i desperfectes provocats per la fúria dels canons. I les dones, com la resta de la població, era habitual que col·laboressin atenent els ferits i subministrant avituallament a les tropes. Però un grup de gironines van signar un fet excepcional per a l’època: van aconseguir que es constituís una companyia militar femenina, anomenada Santa Bàrbara. Va ser autoritzada pel capità general de Catalunya, que havia rebut la sol·licitud del general governador de la plaça de Girona, Mariano Álvarez de Castro, que, al dotar-la de caràcter militar, va considerar que calia el permís del seu superior.

“120 mugeres, casadas y solteras de todas las condiciones del vecindario, se ofrecieron á llevar á los Hospitales, desde los puestos atacados, todos los heridos y cuidar de ellos; el General gobernador admitió este valeroso y piadoso ofrecimiento, y formó de estas Heroinas cuatro compañias con el título de Compañias de Santa Barbara”, recordava l’enginyer militar Guillelmo Minali a la Historia militar de Gerona (1840), amb relats de les seves pròpies vivències als setges. 

Rebut el vistiplau del capità, Álvarez va publicar una instrucció, el 5 de juliol del 1809, que definia l’organització i funcions de la nova companyia, en un escrit que encara es conserva a l’Arxiu Municipal: constaria de 200 places, amb quatre comandantas, vuit sargentinas i vuit esquadristas que s'encarregarien de portar munició, aigua i aiguardent a les tropes; a més de traslladar els ferits als hospitals. Per identificar-les, totes havien de portar una cinta vermella lligada sobre el colze del braç esquerre i cada grup havia d’acudir als punts de defensa assignats “siempre que se toque la generala”. Així, per exemple, l’Esquadra de San Narciso havia d’ajudar a la plaça de Sant Pere i els posts intermitjos de la porta de Sant Cristòfol; o l’Esquadra de Santa Eulalia s'havia d'encarregar de la plaça del Mercadal, el baluard de Santa Creu i el pany de muralla fins passat el convent de Sant Agustí. 

Victòries contra tot pronòstic

Girona va rebre el primer atac (que no setge) el 20 de juny del 1808 i el primer setge (conegut erròniament com el segon) entre el juliol i agost del 1808. La plaça de Girona estava situada en un punt estratègic entre la frontera i Barcelona i els francesos comptaven que seria fàcil derrotar-la: quan l'havien examinat el 1807 havien conclòs que el castell de Montjuïc “era una bicoca”, els forts “no valien res” i la plaça “era dolentíssima”; segons descriu l’historiador Emili Grahit i Papell al llibre Historia de los sitios de Gerona en 1808 y 1809 (1896), on també apunta que la ciutat no tenia ni una quarta part dels homes que calien per al servei diari de les seves fortificacions. 

Així, contra tot pronòstic, Girona va aconseguir foragitar els diversos intents dels francesos, fins que va arribar el segon setge, que va començar el maig del 1809, quan uns 35.000 homes van arribar a les envistes de la població. La seva estratègia va ser efectiva: van encerclar i aïllar la ciutat al llarg de més de set mesos; fins al punt que, al desembre, van haver de rendir-se per “la fam y la falla de municions (los enemichs matexos ho confessaren)”, i no pels “mil homes qui ‘ls embestiren, ni per las trenta nou baterias qui contr’ ells féren prop de cent mil tirs entre balas y bombas”, segons recalca Víctor Gebhardt a Lo siti de Girona de l’any 1809 (1868). 

Munició, aiguardent i aigua

Les dones de Santa Bàrbara van ajudar activament durant el primer setge però va ser al segon que van rebre l’autorització d’Álvarez de Castro. Als documents signats pel secretari de l’Ajuntament d'entre el 1816 i el 1821 –que certifica la participació de veïnes concretes en la companyia–, descriu la seva actuació: “Van manifestar el seu enorme valor, posant-se als llocs més perillosos, per portar tota mena de municions, aiguardents i aigua a les tropes, acompanyant amb particular estima els homes als Hospitals”. Fins i tot el general que dirigia els francesos al setge, Laurent Gouvion Saint-Cyr, el 1821 va afalagar les seves gestes en el llibre que va escriure sobre els setges gironins: “El més lleuger glop d’aire feia flotar i descobrir els llaços que distingien les dones de Santa Bàrbara […] ¡Quin motiu d’emulació per als homes que formaven la guarnició! ¿Podien ells quedar enrere d’aquestes heroïnes del patriotisme? ¿Podien en una paraula, cedir en valor a les dones?” 

Ara bé, tot i que són molts els historiadors que els han dedicat incomptables línies i lloances, hi ha molt poca informació sobre qui eren aquelles gironines que van aconseguir que les reconeguessin com a companyia militar, en un gest impensable en aquells temps. Però el record que van deixar a la ciutat va ser tan memorable i inesborrable que, un segle després, les seves descendents gironines van recaptar diners per dedicar-los un monument, situat a l’església de Sant Fèlix. Sense oblidar que d'altres artistes i intel·lectuals les van immortalitzar en les seves obres, com el pintor Ramon Martí Alsina. En tres quadres, El gran dia de Girona, Les heroïnes de Girona i La Companyia de Santa Bàrbara, il·lustra com, enmig del foc creuat, unes dones coratjoses van desafiar les funcions que socialment tenien establertes per lluitar al costat dels homes per defensar la seva terra.