Natàlia Chocarro: "El meu desig és que l'art català no es quedi només a Catalunya, sinó poder projectar-lo més enllà del país"

BarcelonaEl radi d'acció de la Fundació Vila Casas és cada vegada més ampli. Amb el programa Punts de Fuga, la directora de projectes externs, Natàlia Chocarro, ha organitzat i comissariat exposicions per tot Catalunya, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i al Centre d'Estudis Catalans de París. Les noves exposicions del programa són O son do mar, de Mayte Vieta, al Centro Galego de Arte Contemporánea; i Objetivo Picasso, una nova versió de l'exposició que es va poder veure a Barcelona l'any 2022 i que ara aterra a la Casa del Cordón de Burgos. "El meu desig és que l'art català no es quedi només a Catalunya, sinó poder projectar-lo més enllà del país", diu Chocarro.

Creiem prou en els artistes del país?

— No, esclar que no. Actualment s'està celebrant el Manifesta, amb tot el que ha costat, mentre molts artistes viuen situacions precàries. D'una altra banda, per primera vegada als centres en l'àmbit de l'Estat es comencen a pagar honoraris. A Catalunya no ho he vist, o són molt mínims. A la resta de l'Estat els honoraris són una partida del pressupost de l'exposició. En una exposició, tots els proveïdors i els que treballem per a l'artista hi guanyem alguna cosa i l'artista és l'únic que no rebia res. És important que cobrin honoraris perquè de vegades hi ha artistes que no tenen gaire projecció i després d'inaugurar una exposició entren en un període de silenci. Han posat tota la seva capacitat de treball durant un o dos anys en una proposta, en un projecte, i després de la inauguració és com si tornessin a la casella de sortida.

Com funciona el programa Punts de Fuga?

— Són artistes dels quals la Fundació Vila Casas no només ha adquirit obra, sinó conjunts. Normalment es tracta d'artistes que tenim ben representats i a qui s'ha fet un seguiment, primer per part del president fundador i ara per part de l'equip directiu. Són artistes que ens interessen i que considerem que tenen una trajectòria important i que encara tenen molt a dir.

¿Poden exportar mostres que han fet amb ells a Catalunya?

— Ningú vol replicar propostes, per molta distància que hi hagi entre els centres. Tothom vol presentar propostes inèdites i a partir d'aquí va sorgir la possibilitat de fer projectes de nova creació pensats per a la programació d'aquests equipaments a partir del nostre fons, de col·leccions de tercers i del mateix artista. Això vol dir que has d'estudiar molt bé les programacions dels equipaments als quals vols arribar. I també és cert que és molt complicat que l'art català sigui exposat en altres indrets de l'Estat. Han de ser artistes de renom, el llenguatge dels quals connecti molt bé amb el món contemporani. Els artistes elegits solen estar ben representats al nostre fons i els hem fet un seguiment. Sempre he pensat que projectar aquestes trajectòries més enllà dels murs de la fundació és prioritari perquè realment passin coses noves i s'estableixin sinergies amb altres centres. La conceptualització del projecte i la coordinació la fa la Fundació Vila Casas i la producció de l'exposició és del centre receptor. És un mix que està funcionant molt bé. Seria interessant aconseguir convenis amb aquests equipaments, que les exposicions que estem fent ara no siguin només una presa de contacte, com ha passat amb el Museu Lázaro Galdiano de Madrid.

Quin lloc ocupa la Fundació Vila Casas dins l'ecosistema de l'art català?

— Crec que ocupa un lloc capital. Ha esdevingut prioritari perquè són tants els artistes joves o de mitja carrera, i fins i tot gent consolidada, però molt poc representada també en les institucions del país, que la Fundació Vila Casas està ocupant un espai imprescindible. A través de la mirada del seu president fundador, tenia uns gustos molt concrets, una manera de fer molt concreta, i era molt habitual que comprés obres pensant en la col·lecció permanent, perquè pensava que hi encaixarien molt bé. Ara l'equip directiu ens plantegem completar la representació d'alguns artistes, incorporar-ne de nous i estar molt atents al que està passant amb les noves tendències de l'art contemporani. Estic molt centrada en això últim: vam comprar una obra de Lara Fluxà durant l'últim Gallery Weekend i estem treballant en una exposició de Lluís Hortalà, i si a més podem tenir el privilegi de portar-lo a un equipament d'Espanya, crec que és el que l'artista necessita.

Què és el més important que va aprendre d'Antoni Vila Casas?

— He après a ser prudent, perquè no ho era de jove. També he après a treballar des d'un punt de vista molt empresarial, encara que sembli que això queda molt lluny als que venim de la història de l'art. Però m'estic adonant de les mancances que hi ha en les institucions públiques del país, no només de Catalunya, sinó també de tot l'Estat. El ritme en una institució privada és diferent, és molt més executiu, molt ràpid. L'interlocutor el tens molt a prop i totes les qüestions es decideixen amb fluïdesa. Les institucions públiques cada vegada veuen com apareixen més bastons a les rodes... Tot és complicadíssim i per això crec que juguem amb avantatge. Cada museu amb el qual col·laborem és un cas diferent, t'hi has d'anar adaptant. Però la idea principal, l'eix de tot plegat, és que l'art català surti i puguem d'alguna manera exportar l'art català per Espanya. I al final tot això és boníssim per a la Vila Casas, perquè també significa aprofundir sobre la col·lecció.

Què ha de tenir una obra d'art perquè li sembli interessant?

— Que parli del meu temps. També és cert que la part estètica és important, perquè he de saber on anirà aquesta peça i també ha d'estar en diàleg amb la resta d'obres. Això penso que és molt important a l'hora d'adquirir, per després poder fer el relat d'art contemporani bàsic, que aquestes obres comuniquin i estiguin en context amb la resta. Això pel que fa a les obres contemporànies. D'altra banda, també hi ha aquestes altres propostes que intentem completar d'autors que poden formar part del fons o no, però que, si més no, ens permeten explicar quin era el context d'aquest artista amb l'obra que teníem nosaltres o que teníem en aquell moment, però també completar-ho amb altres visions, d'altres moments del mateix artista. Això també és molt bonic, anem completant una figura concreta.

Les xifres de públic de vegades són com una espasa de Dàmocles. Com ho viu?

— A Barcelona sí que s'està intentant de totes totes que l'art arribi a un nombre més gran de públic a través de moltes accions. A la fundació hem ampliat el servei educatiu per poder acollir el doble d'alumnes. Estem molt centrats en donar suport a tot el que és l'educació. Però és que tampoc hi ha gaires secrets més: la manera que tenim d'arribar al públic és participar en tots els esdeveniments de la ciutat, fomentar l'educació artística, fer moltes visites guiades, activitats... Potser la majoria dels museus hem estat massa elitistes quant a la presentació de les col·leccions, a aquesta contemplació que requereix el món de l'art. El món està canviant d'una manera tan vertiginosa, que ens hi hem d'adaptar. Ho veig en els joves, no tenen capacitat de silenci, de contemplació, necessiten molts inputs i crec que no hem de ser tan puristes. I no passa absolutament res si als museus hi passen moltes més coses. Més enllà d'això no hi ha gaires secrets, és a dir, treballar i estar molt atents al que passa en les noves tecnologies, el que passa en totes les àrees del coneixement.