Un concert històric de Marc Anthony i el públic al Palau Sant Jordi

BarcelonaEls concerts de Marc Anthony comencen imparables, sobretot quan darrere té una orquestra com la que porta en la gira que va passar dijous per un Palau Sant Jordi pràcticament ple. I quan Pa’lla voy i Valió la pena són les cançons triades per obrir la nit, no és cap exageració assegurar que ara com ara no hi ha manera més apoteòsica de començar una actuació. Marc Anthony, als 55 anys, és així, et serveix el clímax d’entrada, fins i tot abans de sortir a l’escenari. Mentre el públic l’esperava, per megafonia va sonar Llorarás, del llegendari d’Óscar D’León: el Sant Jordi la va cantar i celebrar amb un entusiasme molt emocionant. Atenció, doncs, al concert que D’León farà al festival Cruïlla l'11 de juliol.

Amb aquesta predisposició a viure una nit especial van rebre Marc Anthony, després de pagar entrades que anaven dels 58 als 90 euros, i 161 a la zona preferencial a prop de l'escenari. I l’ex de Jennifer Lopez va estar a l’altura. Ulleres fosques, tres gestos de mans i maluc per presentar armes de seducció i bum: “Pa'onde está la fiesta, pa’lla voy". La barbaritat rítmica va continuar amb el bolero Y hubo alguien, que l’orquestra remata en clau de salsa brava mentre el cantant que vol ser hereu d’Héctor Lavoe esperona encara més el públic.

Com és habitual, Marc Anthony posa tota la veu a la graella, ara potser en un to encertadament més baix. Així aixeca monuments romàntics com Hasta ayer, on dialoga amb el cor del públic i amb un elegant arranjament de trompeta abans de deixar el son cubà en mans d’una guitarra elèctrica portada al paroxisme per Mario Sebastián (repetirà l’estratègia guitarrera a la balada Abrázame muy fuerte, amb un resultat no tan reeixit, i en una molt èpica versió de ¿Y cómo es él? de José Luis Perales, un clàssic del repertori d'Anthony). En una mateixa cançó Anthony mira de descansar quan la maquinària orquestral actua a ple rendiment, i torna a cantar al final de la descàrrega per rematar-la. Canònic? Totalment. Infal·lible? Sempre. I combinant carisma, que en té a cabassos, amb ofici per interpretar transmetent el sentiment exacte d'allò que canta quan a Volando entre tus brazos diu que està enamorat, hipnotitzat, i que no és mentida, o quan invoca el despit a Mala. Quan Marc Anthony està en forma i té la veu a lloc, és el millor cantant de salsa possible i honora com cal la història de la música llatina.

Una ovació espectacular

“Això és un concert de salsa, i la salsa es balla. Tothom dret, collons!”, va cridar assenyalant la graderia. No calia. Prou que es va comprovar quan va cantar Flor pálida, la versió del cantautor cubà Polo Montañez. O a la segona part del concert, quan després de les balades van arribar temes com Qué precio tiene el cielo, de tornada imparable repetida pel públic i amb l’orquestra brillant a molta altura. En aquesta part, un dels moments encara més apoteòsic va ser Te conozco bien. I tot i que a vegades semblava cansat va trobar força i empenta per enllaçar un gran final, primer amb Parecen viernes, novament amb l’ajuda del públic, i després, en el bis, amb Tu amor me hace bien, coronada amb una ovació com se n’han sentit poques al Palau Sant Jordi, i una Vivir mi vida de pura felicitat col·lectiva. 

L’únic però podria ser que el concert només va durar poc més d’una hora i mitja. Això sí, impecable de cap a peus. Tot plegat en un dia molt musical a Montjuïc: el Sónar a la Fira i Judas Priest, Saxon i Uriah Heep al Sant Jordi Club.