Un concert històric de Sílvia Pérez Cruz

Sílvia Pérez Cruz ha fet concerts bons, boníssims, extraordinaris i prodigiosos. També salvatges, delicats i juganers. Però cap com els de dimecres i dijous al Teatre Tívoli dins del Guitar BCN, els de la presentació a Barcelona del disc Toda la vida, un día. Han sigut històrics per diverses raons. Per la qualitat musical i interpretativa i pel sentit i la sensibilitat de la posada en escena i del vestuari, tot pensat per acompanyar amb el detall just unes cançons que expliquen el cicle de la vida i de la mort. També per la manera com algú com ella, tan dotada musicalment, explora els límits de la veu sense caure en aquell virtuosisme autocomplaent que a vegades dona més rellevància al com que al què i que allunya el públic de les cançons. Històric també per les prestacions de Carlos Montfort (violí), Marta Roma (violoncel) i Bori Albero (contrabaix), un trio que milita en l'excel·lència i la diversió i que al concert de dijous, que és el que consigna aquesta crònica, va tenir moments estratosfèrics, com Tots els finals de món, una peça que va abordar a la manera de Xostakóvitx mentre la veu de Pérez Cruz s'enfilava a la corda amb el mateix sentiment amb què fa anys cantava les Corrandes de l'exili.

I encara hi ha una altra raó per considerar històric el que va viure el públic que omplia el Tívoli: la participació del Cor del Solstici, una trentena de músics entre els quals hi havia Carme Canela, Rita Payés, Judit Neddermann, Selma Bruna, Salvador Sobral, Anna Colom, Pere Martínez, Adriano Galante, Aleix Tobias... El cor, impecable, també servia per explicar la genealogia artística de Sílvia Pérez Cruz, d'on ve i a qui està transmetent la influència, i posava damunt l'escenari una evidència que cal recordar més sovint: l'altíssim nivell musical que hi ha a Catalunya. "De creativitat no ens en falta, però falten més llocs per tocar", va dir Pérez Cruz reivindicant la necessitat de tenir cura de la música en directe per haver de lamentar que hem malbaratat tot aquest talent. "Cuidem la cultura, i així ella podrà cuidar-nos", va afegir.

La meravellosa Carme Canela

El concert, de dues hores i mitja, va seguir fil per randa un disc estructurat en cinc moviments, cadascun amb un color musical diferent, amb les cordes i la veu com a protagonistes principals i sonoritats secundàries, però no irrellevants, aportades per trompetes, percussions i electrònica. Quan passi aquesta gira i als concerts del futur hagi de triar cançons de Toda la vida, un día, segur que al repertori no faltaran meravelles com La flor, Els dracs busquen l'abril i Planetes i orenetes, entre les millors composicions de Pérez Cruz. I seria imperdonable que no hi inclogués Salir distinto, Mi última canción triste i Em moro. D'aquestes tres, la primera té l'eco d'Enrique Morente: comença per tientos i camina cap a la bulería, i al Tívolí va comptar amb cinc veus flamenques, després integrades al Cor del Solstici (atenció al que va fer Pere Martínez!). Mi última canción triste la va cantar a duo amb Carme Canela, una de les grans veus del país: "el meu referent de dona músic", va admetre Pérez Cruz. Per entendre la magnitud del que van aconseguir totes dues només calia mirar les cares d'admiració amb què observaven els músics del cor, bocabadats davant un prodigi de musicalitat i emoció. I Em moro, rèquiem íntim, la va compartir amb Salvador Sobral, un altre artista que juga a la lliga dels grans talents i les grans sensibilitats i que, com la majoria dels presents a l'escenari, ha passat per les escoles de música de Barcelona.

Només el bis va trencar la lògica conceptual del concert, tot i que la tria de les cançons era prou conseqüent amb el caràcter de Toda la vida, un día. Tota sola va lligar Pequeño vals vienés i Hymne à l'amour, versions del temps del disc Granada (2014), i amb el cor novament a l'escenari va recuperar Mañana, de Farsa, l'adaptació del poema d'Ana Maria Moix, en què entoma la mort pensant que haurà desaparegut la por de pensar que demà estarà sola.

Tot plegat històric, hi insistim, també pel públic, que quan Pérez Cruz ho demanava cantava com un cor més, i aquesta vegada amb prou nivell i respecte per l'afinació. L'ovació final amb tothom dret confirmava l'excepcionalitat del que s'havia viscut a propòsit de l'espectacle més ambiciós de Sílvia Pérez Cruz. Històric i qui sap si irrepetible.