BarcelonaL'any 1974 el promotor de boxa Don King organitzava un combat entre Muhammad Ali i George Foreman al Zaire. Com a acte previ, va idear un festival amb la Fania All-Stars tocant a Kinshasa, la capital de l'ara República Democràtica del Congo. Noms com Ray Barreto, Celia Cruz, Héctor Lavoe, Willie Colón i Rubén Blades desfilarien per un concert que donaria el tret de sortida al retrobament entre músiques llatines i africanes. Dues hores que passen a la història i traspassen el fil sonor.
El nombre d'espectacles en directe que es fan cada dia al món és incalculable: un pavelló a Praga amb milers d'ànimes vibrant davant la cantant de moda, una sessió de jazz improvisat en un club de Harlem, un grup emergent que debuta en un petit bar de Barcelona. Entre els milers i milers de concerts que s'han fet els últims cinquanta anys, els següents seran recordats per sempre. Per sort, una càmera els va enregistrar per poder gaudir-ne amb comoditat domèstica.
El final d'un grup irrepetible
The Beatles al terrat d'Apple Records (Londres). 30 de gener de 1969
El 29 d'agost del 1966 els Beatles van dir prou al backstage d'un estadi de San Francisco. Farts de minses mesures de seguretat, equips de so deplorables i crits eixordadors, el quartet de Liverpool es va plantar: mai més tornarien a fer concerts. Van trencar la promesa a principis del 1969, només per una vegada: immersos en les sessions de Let it be i al terrat de la seva companyia, Apple Records. Els pocs que van assistir-hi –el xou no es va anunciar– desconeixien que en aquells moments els Fab Four (cinc si hi comptem la presència del teclista Billy Preston) eren un grup destruït pels conflictes interns. El concert, que va constar de només nou cançons, repetint tres vegades Get back, es va acabar quan va aparèixer la policia. Com el públic, els bobbys tampoc estaven avisats de l'esdeveniment. (Disponible a Vimeo)
De 'mods' a conquerir el territori 'hippie'
The Who al Festival de Woodstock. 16 d'agost de 1969
A priori no semblava la millor de les nits per a The Who. Res anava bé: no tenien gaire clar l'èxit del festival i aquells joves anglesos, antics mods cohabitants del swinging London, no congeniaven especialment amb l'ideari hippie que corria per l'ambient de Woodstock. Michael Lang, director de l'històric festival, explica que el quartet va passar-se tot el dia deprimit i desganat, i a sobre els va tocar actuar a les 5 de la matinada. Va ser allà on Pete Townshend i companyia van deixar clar a tota aquella parròquia quina banda tenia el millor directe del moment, i probablement de tots els temps. The Who, en ple zenit creatiu després de Tommy i passant per sobre de milers de hippies tips d'àcid que entomaven com podien els cops que sortien d'una Fender Stratocaster. A la pel·lícula documental de Woodstock (Michael Wadleigh, 1970) es pot comprovar. (Disponible a Amazon Prime)
Rock progressiu i psicodèlia entre ruïnes
Pink Floyd a l'amfiteatre de Pompeia. Del 4 al 7 d'octubre del 1971
Poques bandes en la història de la música han tingut tantes vides com Pink Floyd, que han cremat etapes sense mirar enrere amb enyorança. El 1971 estaven en plena fase d'experimentació, abandonant a poc a poc la psicodèlia després de l'expulsió de Syd Barrett, i acaronant el rock progressiu que posteriorment els faria històrics a The dark side of the Moon. La seva actuació a les ruïnes de Pompeia no és un concert amb públic, forma part d'una pel·lícula documental dirigida per Adrian Maben i en la qual el quartet interpreta sis temes intercalats amb imatges de l'antiga població romana. El cantant i guitarrista David Gilmour hi tornaria l'any 2016 per fer-hi un concert en solitari interpretant tots els èxits de Pink Floyd. (Disponible a YouTube)
La troballa inèdita de la reina del soul
Aretha Franklin a l'església de Watts (Los Angeles). Gener del 1972
Hi ha tresors que val més no desenterrar, sobretot si ho han demanat expressament els seus amos. Però, una vegada han vist la llum, potser el millor és gaudir-ne de la millor manera. Sent fidels a la veritat, Aretha Franklin no va voler mai que el seu concert a l'església de Watts es pogués veure en una pantalla, tot i que el resultat d'aquell enregistrament és el disc de gòspel més venut de tots els temps i el més exitós de la seva trajectòria, Amazing Grace. El cas és que les sessions d'aquell disc, gravat en directe en una església californiana, amb Mick Jagger i Charlie Watts entre el públic, van quedar enregistrades per a la posteritat per Sydney Pollack. L'oscaritzat director no va acabar mai de muntar la pel·lícula, principalment perquè va trobar-se amb greus problemes de sincronització entre veu i imatge. Una vegada mort el director, Franklin va negar-se repetidament a permetre que algú altre continués la feina, un desig que no han respectat els seus hereus un cop morta, el 2018. El concert documental és una meravella. (Disponible a Filmin)
L'últim vals del grup de Bob Dylan
The Band al Winterland Ballroom (San Francisco). 26 de novembre del 1976
Sigui qui sigui qui acompanyi Bob Dylan en els seus directes, The Band sempre serà la seva banda, els socis de Zimmerman en el seu procés d'acceptació de la guitarra elèctrica. El grup liderat per Robbie Robertson va plegar veles amb un concert que no només va ser l'adeu d'un combo històric sinó que és un implícit homenatge a una generació daurada d'artistes encapçalada pel mateix Dylan. La constel·lació de noms que van participar en aquella nit és irrepetible: Van Morrison, Neil Young, Neil Diamond, Eric Clapton, Ronnie Wood, Muddy Waters i Ringo Starr són alguns dels més populars. El concert va agafar tanta magnitud que Martin Scorsese va fer-ne un documental, The last waltz. (Disponible a Amazon Prime)
David Byrne inventant la nova onada
Talking Heads fent 'Stop making sense', al Hollywood's Pantages Theater (Los Angeles). Desembre del 1983
Considerada per molts la millor pel·lícula musical de tots els temps, Stop making sense uneix el torrent creatiu d'un jove Jonathan Demme, que anys després guanyaria l'Oscar al millor director per El silenci dels anyells, amb un dels músics més especials de la història del pop, David Byrne. Stop making sense és l'espectacle definitiu de la new wave i la reafirmació que Talking Heads és la més alta de les banderes que onejaven en aquella escena. Elegants, hedonistes, talentosos, estudiosos de les músiques del món. Si hi ha un enregistrament que capta l'essència d'un grup i un moment, és aquest. Quatre nits per a la història i un torrent de ballaruga que posa els fonaments de la concepció moderna de la música: paritat i barreja ètnica a l'escenari. (Disponible a YouTube)
El xou més icònic de Freddie Mercury
Queen al Live Aid de Wembley (Londres). 13 de juliol del 1985
No va ser l'espectacle més complet de Queen. Al contrari: només van tocar vuit cançons, quan els seus concerts no baixaven de les dues hores. Però la història ha determinat que un dels millors concerts de la banda liderada per Freddie Mercury fos la seva actuació al Live Aid, el festival benèfic impulsat pels músics Bob Geldof i Midge Ure per recaptar diners per pal·liar la fam a Etiòpia. La magnitud de l'impacte d'aquells minuts a l'estadi de Wembley (Londres) el 1985 s'ha vist amplificada per la recreació a la pel·lícula Bohemian rapsody. La de Queen, pletòrica, musculosa i considerada un dels grans espectacles de rock de tots els temps, no va ser l'única actuació de la nit. També van actuar-hi Paul McCartney, David Bowie i The Who, entre molts altres. (Disponible a YouTube)
L'hecatombe del 'britpop'
Oasis a Maine Road (Manchester), 27 i 28 d'abril de 1996
Deien els Decibelios que el millor equip sempre és el local, i no hi ha ningú que jugués més a casa que els Oasis en aquells dos concerts consecutius del 1996. Se celebraven al camp del seu cor (Maine Road, feu del Manchester City) amb tota la militància enfervorida al davant i en el seu pic de popularitat, un any després de publicar (What’s the story?) Morning glory, el seu disc més famós. Herois de classe obrera, Oasis eren la banda més gran del món i van demostrar-ho amb una hora i mitja de rock d'alè mancunià i pop amb vistes a Liverpool. La fita més alta del britpop va ser aquella, després tot va anar de baixada malgrat alguns últims detalls genials de Pulp (This is hardcore) i Blur (Blur). Els germans Gallagher serien els primers afectats, amb un descens creatiu progressiu que els ha acompanyat la resta de la seva carrera. (Disponible a YouTube)
Pop simfònic per conquerir el Liceu
Antònia Font al Gran Teatre del Liceu (Barcelona). 30 de març del 2008
Els mallorquins Antònia Font van ser el gran grup en llengua catalana de la primera dècada d'aquest segle. Surrealisme líric al servei d'unes melodies brillants que col·locaven el pop en català en una posició que no s'havia trobat fins llavors. La importància d'Antònia Font és incalculable per a la música contemporània del país. Ells són els pares d'una generació que probablement seguiria existint sense ells, però seria pitjor. El seu únic concert al Gran Teatre del Liceu va ser l'any 2008, presentant Coser i cantar, una experiència simfònica amb la qual Joan Miquel Oliver i companyia van experimentar quan estaven en el seu millor moment, després del magnífic Batiscafo Katiuscas. Un document imprescindible amb un bon grapat dels molts èxits que van facturar Antònia Font en els seus cinc primers discos. (Disponible a YouTube)
Cop de puny sobre la taula de Queen B
Beyoncé a Coachella (Califòrnia), 15 d'abril del 2018
A un any i mig d'acabar la dècada, pocs dubtes quedaven sobre quina seria la gran artista de l'última època. I aquest concert va acabar de dissipar-los. En l'era del pop d'estadi com a espectacle immersiu, Beyoncé va fer el concert més especial i recordat de l'edat mil·lennial. Precisament a Coachella, sent la primera dona negra que encapçalava el cartell del festival més important del món, i amb un xou davant de 100.000 espectadors en el qual van participar un centenar de ballarines. A més de comptar amb la resta de Destiny Childs, Jay Z i Solange, l'entrada, amb Crazy in love a imatge d'una actuació escolar nord-americana, ja és història de la cultura pop. Poder femení i negre en el cor de l'Amèrica rica i blanca. D'aquell concert en sortiria el documental Homecoming. (Disponible a Netflix).