"La vinculació entre Església i Imperi va tenir conseqüències negatives que han perdurat fins avui"

BarcelonaAl primer Concili de Nicea, celebrat a la ciutat de l'Àsia Menor l'any 325, es va establir l'ortodòxia cristiana, que tant reclamava l'emperador romà Constantí I el Gran (272-337). A l'emperador no li interessava tant el debat teològic sobre si Jesús estava subordinat a Déu, si era igual a Déu o si era Déu mateix, com mantenir la unitat de l'Imperi, ja que el seu poder es basava en bona part en la fortalesa del cristianisme.

Constantí va convocar a Nicea bisbes d'arreu per debatre durant tot el mes de maig i arribar a un consens. Finalment, es va imposar el credo del Déu trinitari en contra dels monàdics arrians. A partir d'aquí, l'Església catòlica va consolidar-se i es va dedicar a estendre la seva doctrina teològica. L’any 2025 es compliran 1.700 anys de la celebració d'aquest concili, que va representar un canvi radical per a l’Església cristiana. Hi ha un abans i un després de Nicea.

Aquesta setmana ha tingut lloc a l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona el congrés internacional sobre el Concili de Nicea amb experts d'arreu del món. "Quan es va celebrar el Concili de Nicea, ja no hi havia persecució contra els cristians, sinó que l'emperador donava suport a l'Església i veia l'Església com un element clau per donar major unitat a l'Imperi", explica el teòleg xilè Samuel Fernández, un dels màxims experts mundials en aquest concili. L'emperador no tenia cap preferència teològica, sinó que buscava el màxim consens. "El problema era com els cristians podien dir que eren monoteistes si creien en el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, i les comunitats cristianes volien donar una resposta racional satisfactòria. Hi ha tradicions religioses en què la raó no juga un rol important; en canvi, en la fe cristiana, sí que hi juga un rol important", afirma Fernández. El consens al qual es va arribar i que ha perdurat 1.700 anys no tenia ni la terminologia adequada. "Es va haver de crear un nou llenguatge o ressignificar paraules per allò que es volia dir. Molt resumidament es tractava de defensar la unitat de l'essència i la distinció de les persones", afirma el teòleg xilè.

Dos subjectes i un sol Déu

Una de les grans controvèrsies i que enfrontava diferents faccions cristianes eren les divergències sobre la naturalesa de Crist. Els arrians negaven la divinitat i l'eternitat de Jesús, defensaven un Déu i Pare i un Fill, però les seves idees van ser apartades i marginades. Es va imposar la doctrina que Pare i Fill, sent dos subjectes, són un únic Déu. "No va tenir un impacte només teològic, sinó també terrenal i filosòfic. No s'és fill o pare de manera absoluta, sinó que existim en relació amb l'altre i, per tant, per conèixer-te a tu mateix no et pots aïllar dels altres sinó que has de pensar en relació amb els altres", diu Fernández. La divinització de Jesús també va comportar una visió més dogmàtica de la seva biografia, perquè ja no podia compartir els pecats i imperfeccions propis dels éssers humans. El concili va redactar el Credo de Nicea, que va incorporar conceptes de filosofia en la fe bíblica.

L'emperador Constantí no va entrar en els debats teològics, perquè el que li importava era que no hi hagués conflictes ni faccions que es poguessin enfrontar, però va declarar que els que no acceptessin aquest credo serien desterrats. De fet, els que no ho van acceptar van ser excomunicats i els textos d'Arri van ser cremats. En aquell moment es van produir molts altres canvis. "Constantí es va erigir en jutge dels clergues. Per tant, si un clergue cometia un delicte, ja no era jutjat per un jutge civil sinó per un religiós", destaca Fernández. A més a més, l'Església que defensava l'ortodòxia va tenir el suport de l'estat imperial i va tenir també certs avantatges pel que fa als impostos.

La política de Constantí no només va privilegiar l’Església, sinó que s'hi va recolzar com a instrument per desenvolupar els seus projectes polítics com a emperador. Sota Constantí hi va haver una ingent activitat constructiva d’esglésies com a tals (ja no dissimulades en catacumbes o dins d’altres edificis). "Aquesta vinculació entre Església i Imperi va tenir conseqüències negatives que han perdurat fins avui, sobretot, per exemple, la relació del clergue amb la justícia civil. Després de la Revolució Francesa es van abolir totes les lleis de privilegis civils dels clergues, però culturalment encara es manté la idea que els clergues pertanyen a un altre grup", destaca el teòleg xilè.