Antoni Puigverd: “Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n’és un”

BarcelonaL’escriptor Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954) és un home de veu dolça i pensament sòlid. Nen a l’Escolania de Montserrat, jove antifranquista i, ja d’adult, catedràtic d’institut, poeta, narrador i articulista habitual a La Vanguardia. La seva posició contrària al Procés li va fer perdre algunes amistats, entre elles la del president Puigdemont. Acaba de publicar Ocell de bosc, un llibre a mig camí entre el dietari i les memòries, on parla de política, però també de cuina, de música, de literatura i on, sobretot, radiografia el món d’avui. Una frase, com a exemple: “Nedem en un mar d’àcid que corrou sense parar els lligams socials i culturals”.

Últimament noto que el clima d’enfrontament que hi ha em genera malestar físic. Llegir-te m’ha reconfortat.

— Per a mi és inexplicable: a Occident estem assistint a l’època més confortable de la història i, en canvi, hi ha una irritació social increïble. Jo crec que les xarxes socials hi tenen un paper molt determinant. El fet que, des de l’anonimat, puguis deixar anar tots els teus dimonis afavoreix molt la irritació.

Què és l’últim que has trobat quan has entrat a les xarxes socials?

— De tant en tant entro a Twitter per anar auscultant, i és espantós el que hi ha ara. Hi ha una mena de fabricació d’extrema dreta extremadament agressiva; hi ha molta pornografia i intolerància.

Enmig de tant de soroll, on trobes el silenci?

— El silenci diguem que forma part de la meva vida, perquè jo estic moltes estones sol, llegint, escrivint i caminant, que és la meva vocació. Si les cames em responguessin, em passaria moltes més hores al dia caminant.

En el teu últim llibre dius que hi ha com una competició per veure qui és més víctima. Explica-m’ho.

— És una cosa sorprenent. Vaig néixer en una societat en què s’admirava els herois. Hi havia el Capitán Trueno, un personatge que sortia de tota mena de dificultats. L’origen de la nostra tradició cultural –la Ilíada, l’Odissea– també són personatges mitològics de caràcter heroic. Érem la cultura dels herois i hi ha hagut com una mena de mutació. Crec que el periodisme hi ha influït de manera decisiva; el micròfon s’adreça a la víctima, que és un objectiu noble i lloable: fer visibles les víctimes. Però aquesta visibilització de les víctimes ha acabat creant una mutació estranya, fins al punt que ara ser heroi és sospitós. En l’èxit sempre hi ha d’haver una part fosca, que es burxa i es treballa. Bàsicament la idea és que l’èxit és sospitós i que la víctima sempre té una raó de ser.

Però això no és posar-se al costat dels febles?

— El problema de la feblesa és com l’enfoques. Si l’enfoques per mitificar-la i la converteixes en una identitat, tu no sortiràs mai de la feblesa. Les dones, víctimes; els gais, víctimes; els negres, víctimes; els indígenes, víctimes; el Tercer Món, víctima. Quan aquesta idea cristal·litza d’una forma identitària, no surts del problema, perquè sempre seràs víctima, i aleshores hi ha una competició per ser-ne. En les coses que et passen, tu selecciones aquelles que et poden presentar com el castigat, com el menyspreat, com l’oprimit. I selecciones de l’altre allò que el fa castigador i pervers. Al llibre faig servir una historieta d’un gos dogo que s’havia fet una petita ferida a la cama. L’embenaven, el cuidaven, però ell s’ho arrancava i es continuava llepant la ferida, de manera que no va cicatritzar mai. Això el va deixar tan feble que no tenia força per caminar. Aquesta és la metàfora per a Catalunya, per a les dones, per a totes les víctimes que estan o poden estar malament: tu has de deixar-te curar la ferida per poder aixecar-te i caminar. Les nostres societats afavoreixen el fet de llepar-nos la ferida.

Al llibre parles molt del periodisme, però últimament n’estàs molt al marge. Per què?

— Primer, perquè el temps no passa en va. Ens hem d’anar retirant i donant joc a altres generacions. I després perquè el meu temps és molt car. No sé quant viuré, però si puc viure uns anys els vull dedicar a la narrativa.

No els vols passar fent tertúlies?

— No, això sí que no. De fet, me’n penedeixo molt, d’haver anat a les tertúlies. Per més seriosament que ho vulguis fer, sempre formes part d’un espectacle. El periodisme ha de buscar la vivor, que passin coses molt ràpides, i tu estàs obligat a simplificar, a reduir, a exagerar i a cridar, si vols fer-te notar.

Al llibre parles de manera crítica de la via que va triar el president Puigdemont, però t’hi refereixes amb molt d’afecte i respecte. Quina és l’última vegada que us heu vist amb el president Puigdemont?

— L’escric al llibre. És un dinar que vam fer amb uns personatges que es van estranyar molt de veure-m’hi, que eren Antoni Bassas, Francesc-Marc Àlvaro, Pilar Rahola, Mònica Terribas i Jordi Basté. Ell ens va convocar a un dinar molt poc abans de la proclamació de la independència i es tractava de com el podíem ajudar a fer la proclamació. Jo li vaig dir que no la proclamés.

Tu eres l’únic contrari?

— Sí, tots els altres hi estaven molt a favor, tot i que algú no va dir res. Ell i jo havíem tingut molta relació personal.

I quina és l’última vegada que has pensat: “Hauria d’anar a Waterloo a veure’l”?

— Ho he pensat moltes vegades, però sé que ell no em rebria. Em va escriure una carta molt dura, que em va deixar unes quantes nits d’insomni. L’entenc perfectament, aquesta carta. Em deia que l’havia escrit quatre o cinc vegades i l’havia estripat. La va començar a la presó d’Alemanya. En aquesta carta, repassa tot el que li sembla que jo he fet i creu que he contribuït a deshumanitzar-lo, que és una cosa que sí que s’ha fet amb ell. L’han presentat com una caricatura. És el famós sistema que tenien els nazis: perquè un soldat pogués tractar d’aquella manera tan horrible els jueus, aquells jueus no havien de ser persones. Havien de ser rates. De la manera que s’ha parlat i s’ha escrit d’en Puigdemont se l'ha convertit en una rata, però jo crec que no hi he col·laborat de cap manera. En aquesta carta ell diu: “Tanco el calaix de la nostra amistat”. Jo li contesto de seguida, però llegeixo la resposta a la meva dona i a la meva filla i em diuen que millor que no li respongui.

I encara no l’hi has contestat?

— Ho vaig fer en un article al cap d’uns anys. Vaig voler-li dir: "Et respecto com a persona, és més, crec que t’estimo com a persona, em sap molt de greu tot el que et passa, però en canvi crec que puc discrepar. Tu ets una víctima, però no pots pretendre que quedem paralitzats fins que estigui resolt el teu problema. Jo tinc una visió de les coses, tinc dret de tenir-la". Just quan corregia el llibre em vaig trobar la Mars, la dona d’en Carles Puigdemont, i ella em va tractar tan bé, va ser tan amable amb mi, tan correcta. Això que jo li vaig dir: “No sé si has llegit els meus articles”. I em va dir que sí, que no li agradaven, però que ho respectava.

Això és el que s’ha perdut últimament: “No m’agrada, però et respecto”.

— Sí, s’ha perdut molt. En el Procés ens ha passat a tots, he tingut gent que no m’ha dit mai més res. No ho sé, és una cosa que té a veure amb aquesta època estranya d’Occident, de buidor moral que ens fa a tots molt amos del nostre destí, molt contents del nostre ego.

Tu detectes aquest narcisisme com un dels mals de la societat. ¿El teu narcisisme, si m’ho deixes dir així, seria el de portar la contrària?

— Sí, sí. Realment, aquest seria el meu defecte personal. Hi ha hagut una tendència a la meva vida a portar la contrària. Jo ho he justificat perquè em toca fer un paper més reflexiu, crític, però és una característica d’estructura psicològica que ve de la infantesa. Jo vaig haver de sobreviure de petit a circumstàncies molt difícils, però me’n vaig sortir aprenent a portar la contrària. De petit, vaig patir bullying en un internat, sense ganes de frivolitzar el que és el bullying. Va ser molt poc temps. Al cap de poc, em va fer més fort i vaig ser un dels més bèsties d’aquell internat. Em defensava, si calia, a bufetades. Parlo de l’Escolania de Montserrat, que és on jo estava. Jo era molt gras i em deien "la vaca". Se’n reien de mi, no tots, però uns quants. És la primera vegada que ho explico, ni ho he escrit en cap text meu.

Una de fàcil: quina és l’última solució que se t’acut, i no sé com t’agrada més anomenar-ho, al problema català, al problema espanyol o a la relació Catalunya-Espanya?

— De solució, no n’hi ha.

Vam néixer en un conflicte Catalunya-Espanya i morirem amb el mateix conflicte?

— Sí, el problema és si el conflicte el fiquem dintre de la nostra societat. Sempre he estat partidari de la unitat civil dels catalans. Quan l’Aznar va dir allò que abans es dividiria Catalunya, no parlava de la divisió interna dels independentistes. Parlava de la fractura interna, de la balcanització de Catalunya. La meva generació sempre vam tenir l’afany de conjurar aquest perill.

¿La divisió és una qüestió de llengua: els catalanoparlants i els castellanoparlants?

— Bàsicament s’expressaria així. Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n’és un. L’ideal d’Espanya és planxar tota diferència i ser França. Per la part de Catalunya, la visió que tenim és que volem ser un país normal. És una de les expressions que més he sentit: “Jo el que vull és un país normal”. És que no ho ets. Les circumstàncies històriques t’han fet un país anormal. Tu has de partir d’aquesta base. La realitat és que a Catalunya hi ha molta gent que no se sent identificada amb la catalanitat. Davant d’això tu pots forçar-los a triar i aleshores hi haurà una fractura, i a més seràs impotent, perquè no tindràs prou gent darrere teu per fer el que vols fer.

Però algú et dirà que si això és un empat, si hi ha meitat i meitat, per què sempre ha de cedir la meitat que està identificada amb la catalanitat?

— Perquè per canviar la realitat necessites la força. El que ja té la realitat no necessita la força. Es tracta de fer el model de l’Assemblea de Catalunya, buscar un mínim comú denominador entre els catalans. És molt important, aquest pacte, fer cessions mútues. Uns hem d’assegurar que els que no parlen català trobin el confort màxim a Catalunya i que puguin prosperar tant com sigui possible, i nosaltres els hem de demanar a ells que ens ajudin a salvar la llengua catalana. L’ideòleg d’això va ser el PSUC, després ho va heretar el PSC, però sense l’empenta del PSUC i potser sense tanta vocació.

Tornem al periodisme. Dius que els periodistes agafem un tema i ens hi rebolquem fins a provocar la neurosi. L’últim i recent exemple potser seria el cas Dani Olmo.

— El futbol m’agradava molt, però ara no el suporto per tota la xerrameca que ha generat. Un dels elements de la crisi dels mitjans de comunicació és que són avorridíssims: sempre parlen del mateix i tots parlen del mateix alhora. Genera relativisme d’una banda i obsessió de l’altra. Com que després d’una obsessió en ve una altra i una altra i una altra, en el fons res és important.

Això també ho dius de les víctimes: si tothom és víctima, ningú no ho és.

— Exacte. Si són víctima el catalanoparlant i el castellanoparlant, és que no ho són ni un ni l’altre, cosa que va a favor de la llengua forta, que quedi clar.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Quina és l’última cançó que estàs escoltant?

— Potser Fabrizio de André, La canzone dell’amore perduto. Però sobretot escolto música clàssica: Mozart, Haendel, Bach. Aquest matí he escoltat el Magnificat de Bach.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— El primer que faré és agrair-te a tu personalment i al diari ARA que m’hagueu volgut entrevistar a propòsit d’un llibre que porta marca de la competència. Estic serè, en un moment molt dolç de la vida; no sé quant de temps em queda, però bàsicament estic agraït. A vosaltres i a la vida en general per la sort que he tingut.