Lluís Homar: "Tinc la consciència que hi ha una altra dimensió, que tot això que vivim és una il·lusió"

BarcelonaApareix amb aquell xassís de Manelic, de vescomte de Valmont, de Hamlet, de Spooner, de professor Bernhardi, de Cyrano i una aura que podria fer que no passés per la porta, però quan un dels grans intèrprets del teatre català en actiu s'asseu per conversar és, només, Lluís Homar (Barcelona, 1957), una persona a qui La biografia de la luz de Pablo d’Ors li va canviar la vida. Aquest gener ha tornat a viure a Barcelona després de més de cinc anys a Madrid dirigint la Compañía Nacional de Teatro Clásico, una etapa que es va acabar de manera abrupta. Del 27 de febrer al 16 de març dirigeix un dels últims espectacles de la CNTC al Teatre Romea, El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca.

El gran teatro del mundo és un acte sacramental. ¿La religió encara pot ensenyar-nos coses, als humans descreguts del segle XXI?

— Sí, totalment. A la religió de vegades li donem aquesta connotació més dogmàtica, més lligada al catolicisme, però en el sentit d'espiritualitat jo crec que continua sent l'alternativa al món de despropòsits en el qual estem instal·lats. L'únic que no se salva a El gran teatro del mundo és el ric, o sigui, el que és materialista. No estem tan lluny de l’Imagine de John Lennon i, en canvi, sembla que érem il·lusos de pensar que una alternativa al món era possible. L’obra també té un caràcter molt filosòfic, i ens diu que la correcció que hem de fer com a humans és rebaixar el jo i pensar en el nosaltres. O sigui, en la idea de comunitat.

"Obrar bien, que Dios es Dios". En termes d’avui dia en diríem pensar en el bé comú?

— A mi el bé comú no em sona bé, perquè em porta una connotació de quan estudiava formación del espíritu nacional en l'època franquista. Per a mi, el camí cap a l’altre té a veure amb el recorregut que un fa cap a un mateix. En un món que ens vol uniformar, aquesta dissidència de fer el pelegrinatge cap al ser, el no claudicar amb el que ens ve imposat, és un acte d’amor cap a un mateix que automàticament ens porta a trobar els altres.

El teatre el connecta amb la seva espiritualitat?

— Un personatge que a mi em va modificar va ser el príncep Fernando d’El príncipe constante de Calderón de la Barca, que va dirigir Xavier Albertí el 2021. A més, el dia de l'estrena em va regalar el llibre de Pablo d’Ors La biografía de la luz, una lectura mística dels evangelis, i em va canviar la vida.

Per què?

— Ja havia fet retirs budistes amb el Dhiravamsa i havia simpatitzat amb el taoisme, el taitxí i el txikung, però allò em permet trobar un camí de coneixement a un altre nivell. Tinc la sensació que estem al límit de l'era de la raó i a les portes de l'era de la consciència. I no vol dir que això elimini la raó, sinó que la transcendeix, que ens dona una significació de tot plegat més ampla. Aquests materials a mi m'han ajudat a eixamplar la mirada: la raó ens ha portat, com a humanitat, a fer una evolució brutal, però també és la nostra presó. I la mostra més gran la tenim veient Trump i Elon Musk allà en un despatx dirimint cap a on fan anar el món amb total impunitat.

Fa anys que va començar a meditar a través del sacerdot Pablo d'Ors i de la seva comunitat d’Amics del Desert. Si meditar és mirar-se a un mateix, què hi ha descobert?

— Això és com un entrenament, jo hi dedico una part del dia, matí i vespre. Intento trobar l'ésser, que no és l’ego, sinó la meva essència. Quan hi arribes, potser en els últims cinc minuts de la meditació, de vegades hi ha alguna cosa que de cop i volta s'afluixa, alguna cosa que es rendeix, que deixa d'estar governada pel cap i s'obre... a què? A Déu, a l'infinit, a l'absolut, al Tao... Jo tinc la consciència que hi ha una altra dimensió, que tot això que vivim és una il·lusió i que la realitat en majúscula té a veure amb una mena de despullament de tot aquest món construït. I quan això apareix, o s’entreveu, és una cosa senzilla, neta, lluminosa.

Ha aconseguit tenir alguna revelació?

— Espurnes, en el meu cas. De vegades et ve com una mena de glopada de benestar, i s'obre un espai senzill de connexió que et fa sentir bé. Veure que aquest espai és tangible, que està a l'abast de tothom, que això no costa diners...

Però dedicació, sí.

— La perseverança és important. Jo fa deu anys que medito. Poder acostar-te a això és, com diu San Juan de la Cruz, "la noche oscura del alma". No és que un es posi a meditar per prendre’s un vàlium natural. Jo no medito per estar bé, jo medito per saber com estic. L'espai de meditació és com una Polaroid, i hi van apareixent coses en forma de pensaments, d'emocions, de sensacions... El més important és que et deixis sentir que vols matar algú; és a dir, ira, odi, tristesa, angoixa, por. A mesura que t'asseus, t'adones que tu no ets allò que penses i no ets allò que sents, que hi ha una altra realitat més enllà d'això. M’agrada pensar que tenim accés al que és sa. La meditació és un camí com pot ser el ioga, o la natura. El que passa és que de vegades l’adversari ets tu mateix.

Porta pràcticament seixanta anys fent teatre i cinema, si comptem que als sis anys va debutar. És una carrera inabastable. És artista de fer balanços?

— Quan repasso la meva biografia veig que tot encaixa, que tot té sentit, que tot havia de ser així. Hi ha quatre coses que a mi em guien en aquests moments. Una és: “No deixis que res ni ningú alteri la teva pau interior”. La segona és: “La vida és immortal”. La tercera és: “Tothom fa sempre el millor que pot, no jutgis i no seràs jutjat”. I la quarta és: “Tot té un motiu d’amor, tot passa per alguna cosa”. Fins i tot en els moments més adversos, que evidentment hi han sigut, el que més m'agrada és donar gràcies per allò que se suposa que ha sigut una putada.

Són les grans lliçons.

— Grans lliçons d’humilitat. A mi no em costa sentir que m’he de tornar a posar a la casella de sortida. M’agrada molt la frase: “El dolor és inevitable. El patiment és opcional”. Esclar, com podem discernir la frontera? Perquè hi ha molts moments que la posició de víctima és tan temptadora, tan llaminera. Perquè realment et dona una manera d'estar a la vida. Ara bé, decidir que vull ser feliç, que malgrat tot tinc una mirada positiva sobre la vida i sobretot sobre mi, està a les meves mans.

Arriba al Teatre Romea amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, d’on l’estiu passat es va pactar la seva sortida per unes irregularitats administratives contractuals [per cobrar pel càrrec de direcció quan en realitat feia feina d’actor]. Com ho ha viscut?

— He passat per molts estadis i encara estic en procés, perquè és molt recent. El que t'he de dir és que estic feliç. Jo estic encantat del que he viscut, dels cinc anys i quatre mesos a la Compañía. Estic molt content del Lluís de després. Si jo hagués sabut a què anava, no hi hauria anat, però sort que hi vaig anar. Fins i tot amb el final, que no ha sigut fàcil. Hi ha una frase que m'agrada molt: el que ha passat és el millor que podia haver passat perquè és el que ha passat. Evidentment que si jo pogués tirar enrere canviaria alguna cosa. Però no puc tirar enrere. Per tant, el que passa és perfecte. Encara no estic en el punt de dir "gràcies", però sé que hi estic a prop. Sé que això m'està conformant per a la millor etapa de la meva vida.

El trencament també vol dir que Homar torna a Catalunya. La codirecció amb Gabriel Calderón d’Entre rimas y riberas de Garcilaso, al maig, serà el comiat de la CNTC. I després, què?

— El pacte que tenia amb la meva parella era que jo me n'anava per un període de cinc anys, i la vaig convèncer per seguir tres anys més. Les circumstàncies ens han fet tornar al pla inicial. I d’aquí dos anys la idea és marxar amb l’Alba a viure a l’Urgell, a Rocallaura. Ja tenim la casa.

Però continuarà actiu?

— Entre cinema, poesia i teatre ja tinc el 2025 dibuixat. Però cada vegada més penso en tenir espai per al jo espiritual. A vegades es diu: quin seria el teu epitafi? Actor? Doncs cada vegada més m'agrada pensar que l'actor no és el final, sinó que l'actor és l'instrument a partir del qual jo puc servir per créixer i fer créixer. Cada vegada més m'agraden els pardals, que tots són iguals, són bonics, són lliures. En la mesura del possible m’agradaria ser un pardal.