Més comèdia, que és la guerra!
Àurea Márquez, Eduard Farelo, Mia Esteve i David Vert protagonitzen 'Conspiranoia' a la Villarroel
'Conspiranoia'
- Autoria: Marc Angelet i Jordi Casanovas. Direcció: Jordi Casanovas.
- Intèrprets: Àurea Márquez, Eduard Farelo, Mia Esteve i David Vert.
Jordi Casanovas és un autor prolífic (més de trenta obres), prou dúctil per acostar-se al teatre documental (Ruz/Bárcenas, Jauría), al drama sociohistòric (Vilafranca, Valenciana) o incidir amb bisturí en les comèdies dramàtiques com aquesta Conspiranoia, coescrita amb Marc Angelet (Lapònia, Teràpia integral), que a la fi s’inscriu dins d’un subgènere teatral que ell mateix ha conreat en diverses ocasions (Sopar amb batalla, Alguns dies d’ahir): la reunió d’una família o un grup d’amics per una qüestió anodina o fins i tot còmica com la de Conspiranoia, però que farà eixir totes les coses desagradables que uns i altres amaguen des de fa temps.
A Conspiranoia, un títol que anuncia comicitat a dojo (i potser no n'hi ha per a tant), un famós locutor de ràdio (Eduard Farelo) convoca el seu amic escriptor gai hipersexualitzat (David Vert) i la geòloga que explica acudits dolents de geòlegs (Mia Esteve), a la casa del poble on tots estiuejaven d’infants perquè l’ajudin a resoldre el problema que arrossega la seva dona (Àurea Márquez). Sigui pel que sigui, i acabarà sabent-se, aquesta dona s’ha convertit en una terraplanista que denuncia la conspiració internacional per amagar-ho.
És un esquer còmic segurament massa inversemblant que obliga el director i els intèrprets a buscar la comicitat en una exageració força ridícula. Si bé aquest és el detonant que omple els primers compassos de la proposta, aquesta gira fàcilment cap a les peculiaritats de cadascun dels reunits i com afecten la seva amistat, que a la fi és el rovell de l’ou de la funció. Gags, tics, algun crit i algun gir argumental per a una nova comèdia per passar l’estona que en segon pla parla de la intromissió a la vida privada dels altres encara que siguin amics. Bones interpretacions i una direcció no del tot afinada que satisfarà els consumidors menys exigents del gènere. Parafrasejant els germans Marx: més comèdia, que és la guerra!