El conte de l’alfabet (1)

A d’alfavit (А, а — алфавит)

AalfavitLa primera lletra de l’alfabet ciríl·lic, igual que del llatí, és la A.

Alfavit —alfabet— va ser la primera paraula que em va desconcertar.

El meu avi la feia aguda —alfavit— i l’àvia, plana: alfàvit. S’havien separat abans que jo nasqués i no els vaig veure mai junts. ¿Com era possible que haguessin viscut gairebé vint anys plegats si no es podien posar d’acord sobre una cosa tan senzilla? ¿O potser això de la seva vida en comú era una mentida més dels adults?

En qualsevol cas, hi havia algú que deia ser el seu fill. El pare. Quan jo tenia quatre o cinc anys em llegia, abans d’anar a dormir, poemes d’un llibre meravellós, Vrédnie sovieti (Consells perniciosos) de Grigori Óster. No tenia res a veure amb la poesia infantil hipòcrita i cursi que després em farien empassar a l’escola. Tenia tot el que ha de tenir la poesia de debò: ritme, intel·ligència, picardia... I el que més m’agradava era que l’autor no em prengués per ximple, i que em convidés a conspirar contra el món dels grans. Era com si, en una mena de guerra tàcita en què els nens sempre perdíem, un representant del bàndol contrari em donés permís per rebel·lar-me. En el segon consell, per exemple, hi havia uns versos que en català farien més o menys així:

Deixa els jocs i les ganyotes

i estudia l’alfabet

per escriure paraulotes

com Déu mana a la paret.

Quan tot just havia après a llegir, em vaig fixar en unes paraules estranyes que no sortien mai als llibres però apareixien constantment a les parets, als ascensors, a les tanques dels edificis. Els adults es negaven a explicar-me-les, i jo pressentia que, si gosava pronunciar-les, em castigarien. No m’hi vaig atrevir mai. A primària vaig saber que d’aquest lèxic obscè se’n deia mat: els mestres asseguraven que era propi de criminals, drogoaddictes o indigents, i ens advertien que, si dèiem alguna d’aquestes paraules a classe, ens farien fora de l’escola immediatament. Era una amenaça hiperbòlica, però eficaç.

Pensant-hi ara, m’adono que l’ostracisme a què se’l condemna converteix el mat rus en un substrat lingüístic únic, que no existeix en cap altre idioma que jo conegui. En totes les llengües hi ha mots gruixuts, però no se’ls atribueix, ni de lluny, una contundència tan gran ni una força subversiva tan perillosa. És un conjunt de paraules i expressions grolleres, de connotacions sexuals, que les institucions culturals i educatives han convertit en un tabú ominós i que les elits il·lustrades consideren patrimoni exclusiu de l’escòria de la societat. En realitat, és un vocabulari familiar al cent per cent de la població russa. Tothom coneix algú que, durant l’època soviètica, ha estat a la presó o als camps —on el mat es propaga de manera natural, inoculat pels delinqüents comuns— o algú pròxim a un expresoner. Tothom té el coneixement passiu del vocabulari prohibit. Si no fos així, la prohibició perdria la gràcia.

Al teatre Aleksandrinski, el més antic de Sant Petersburg (i de fet, de tot Rússia), hi van estrenar, el 2013, una adaptació del relat Nevski Prospekt de Gógol, a càrrec d’un equip de directors joves. Abans de cada sessió, una vigorosa veu masculina anunciava per megafonia: «Atenció! L’espectacle conté lèxic no normatiu (és el nom eufemístic del mat). Si no hi esteu d’acord, encara sou a temps de marxar.» No era cap broma. Molta gent podia prendre-s’ho com una ofensa. Molta gent podia tenir la convicció profunda que fer servir aquesta mena de paraules en l’adaptació d’un clàssic i dir-les entre aquelles quatre parets d’estil Imperi era una blasfèmia i una profanació de l’alta cultura. Molta gent, només per això, era capaç de no tornar mai més a aquell teatre. Al cap d’un any, va sortir una llei que promulgava la penalització severa de l’ús del mat en obres de teatre, pel·lícules, concerts, etc. Els llibres que continguessin «lèxic no normatiu» havien de portar una etiqueta especial a la coberta, que n’advertís el lector, però el que es recomanava als editors era substituir les paraules «brutes» per un seguit d’asteriscos pudorosos, tal com es feia en els anys tardans de censura soviètica.

Aprendre a llegir, doncs, també era aprendre a callar segons les circumstàncies. A part del ciríl·lic, hi havia un altre alfabet amb què convivíem i que apreníem simultàniament. Ens el trobàvem a les etiquetes dels refrescos i dels pots de cacau, als rètols de les botigues més noves i als anuncis televisius, que per a nosaltres —parlo de la meva generació, els que vam néixer a l’URSS pels volts de la Perestroika— eren una promesa d’un món feliç i màgic, tan diferent de les misèries del nostre. L’anunci de xocolata d’una marca estrangera —un Snickers, per exemple— ens presentava una família on tothom vestia amb una elegància insolent, somreia mostrant les dents d’una blancor immaculada i es movia per les habitacions luxoses d’una casa enorme. La meva àvia, la de l’alfàvit, mitificava aquest món occidental, com si allà tot per força hagués de ser millor. El meu avi, el de l’alfavit, hi va viatjar a principis dels noranta. Va anar a Nova York, convidat a un congrés de física. De record, me’n va portar un rellotge amb un holograma: una pilota de futbol i una cama, totes dues d’un verd llampant, que apareixien i desapareixen, perseguint-se mútuament. Només el vaig portar a l’escola un dia. La por que me’l robessin era més gran que el desig de presumir.

Be de bulvar (Б, б — бульвар)

BebulvarLa segona lletra, la be (Б, б), es pronuncia com la b al principi de la paraula.

Poetítxeski bulvar, o bulevard Poètic, és un carrer de Sant Petersburg, en un suburbi nord convertit en barri residencial als anys setanta, quan la ciutat creixia i s’omplia d’edificis de formigó, alts, rectangulars i avorrits com capses de sabates. Les autoritats de l’època van decidir que en cada barri nou els noms dels carrers havien de tenir unitat temàtica. Així, ben a prop hi ha el carrer dels Compositors, el passatge dels Actors i l’avinguda dels Pintors. Sembla un acudit, oi? A l’època soviètica l’acudit era com una bengala que il·luminava la realitat. N’hi ha un que va d’un borratxo que es pixa a la porta d’una comissaria i, quan el detenen i li demanen el seu domicili legal, respon: «Visc a la cruïlla de la Cultura i la Il·lustració!» Es refereix al punt de trobada de dues avingudes molt llargues, amb immobles monòtons d’aspecte depriment, no gaire lluny de casa meva. Allà a la vora també hi ha els carrers Iessenin, Prokófiev i Xostakóvitx. Tots tres van morir molt abans que aquesta zona formés part de la ciutat. A l’altra punta, en un suburbi sud, hi ha un altre camp urbanosemàntic memorable (amb edificis igual de lletjos i, de fet, indistingibles dels del barri «artístic»): la carretera de la Revolució, l’avinguda dels Bolxevics, el passeig dels Entusiastes, el carrer dels Plans Quinquennals... Curiosament, aquestes denominacions s’han mantingut fins ara, potser perquè es tracta de la perifèria. Al centre, en canvi, la majoria de vies públiques van recuperar els noms prerevolucionaris. Una de les poques excepcions és un conjunt de carrers paral·lels que es diuen el carrer Soviètic U, el carrer Soviètic Dos i així fins a nou.

L’edifici on vivia abans de marxar a Barcelona es troba a l’encreuament de l’avinguda dels Pintors i el bulevard Poètic. Aquest darrer, en realitat, és un carrer curt i estret, amb quatre bedolls esquifits i voreres mal pavimentades. La guia més ben documentada de topònims locals reconeix que l’estatus de bulevard que té és incomprensible, i la seva única funció és fer joc amb la solemnitat de l’adjectiu. Justificar l’adjectiu és encara més difícil. El bulevard Poètic és un lloc que associo amb esperes llargues i tenyides d’angoixa a primera hora del matí. Era allà on havia d’agafar el bus o el tramvia que em portés a l’escola. El bus i el tramvia feien un recorregut similar, i a mig trajecte s’aturaven davant d’una pastisseria de porxo alt, amb un fanal penjat del sostre. No sé com ni per què vaig decidir que si estava encès volia dir que aquell dia tot m’aniria bé, i vaig acabar creient-m’ho de debò. Sobretot a l’hivern, quan a quarts de vuit encara era fosc i, si volies veure alguna cosa més enllà del vidre gebrat, l’havies de rascar per fer-hi una claraboia, aquella punta de llum sota el cel tenebrós equivalia a un llambreig d’esperança.

Al Gymnasium Cervantes, que era i encara és el nom oficial d’aquella escola, hi vaig anar, de fet, només un curs, dels dotze als tretze anys. Si me’n recordo com si haguessin estat deu anys és pel rastre que em va deixar. Just abans havia passat un any a Tenerife, havia après a parlar castellà i no el volia perdre. També volia tenir un estímul per llegir més poesia espanyola: a Canàries m’havia aficionat als versos de García Lorca i Alberti i havia començat a imitar-los secretament en rus. El Gymnasium Cervantes era un institut públic, que a les pàgines grogues constava com a «escola d’estudi aprofundit de llengua espanyola», i la profunditat en qüestió es concretava en quatre hores setmanals d’espanyol. A més, s’hi estudiaven la literatura i la pintura espanyoles. Les professores d’espanyol i de pintura espanyola eren filles de refugiats de la Guerra Civil i tenien una mena de calidesa meridional que les convertia en rara avis. Una d’elles em va deixar un llibre sobre Bécquer, un llibre de la seva biblioteca particular, i això ja era un gest insòlit, perquè escurçava perillosament la distància entre professor i alumne. La majoria de les seves companyes de claustre —a les escoles russes, gairebé tot són dones— no tenien cap relació amb Espanya, no havien estat mai a l’estranger i seguien els mètodes soviètics de tota la vida: rigor absolut i, per qualsevol infracció de les normes, repressió immediata, amb tendència a l’escarni i a la humiliació. Si un dia, per exemple, arribaves tard i entraves a classe esbufegant, sense haver picat a la porta d’una manera respectuosa i enèrgica alhora, i t’oblidaves de fer cara de compunció, la professora de torn et mirava amb menyspreu i t’expulsava, dient alguna cosa com: «Surt de l’aula. I torna a entrar, però com cal. Fins que no entris com cal, no podrem reprendre la classe.» I tornaves a entrar, i et tornava a fer fora les vegades que calgués. Aquest esperit era general, i encara vaig tenir sort. La meva amiga Sveta Zúbova, que va estudiar en una altra escola, no oblida el dia que la seva mare va tornar d’una reunió de pares on la tutora els havia dit: «Heu parit aquesta colla d’imbècils... i ara, què n’hem de fer?»

No recordo gairebé res del que em van ensenyar a l’escola «espanyola». Crec que un dia ens van obligar a aprendre els noms dels catorze germans de Murillo. Me’n queda, això sí, la marca d’una convicció desoladora. Davant d’algú com la cap d’estudis, que entra al menjador a l’hora d’esmorzar, et saluda i, quan li contestes, t’etziba: «Com t’atreveixes a parlar-me amb la boca plena!», estàs sol i desemparat. Ni Goya, ni Murillo amb tota la seva família, ni aquelles dues professores diferents te’n poden protegir. L’únic que pots fer és deixar que passi el dia, tornar a casa, a l’avinguda dels Pintors, cantonada bulevard Poètic, no dir-ne res a ningú i agafar un llibre.

Ve de Vénitxka (В, в — Веничка)

VeVénitxkaLa tercera lletra, la ve (В, в), es pronuncia com una v labiodental.

Vénitxka és el nom tendre i pueril del protagonista de Moscou-Petuixkí, de Venedikt Ieroféiev, una novel·la de culte per als lectors russos des de principis dels setanta, quan va començar a distribuir-se clandestinament, fins avui dia, quan té l’estatus d’un clàssic.

Un dia, sortint de casa de l’àvia quan ja era fosc, el pare i jo vam empènyer la porta principal de l’edifici i vam topar amb un cos en posició horitzontal. «Vigilin!», va dir una veu severa, però civilitzada. «Aquest podria ser en Vénitxka», vaig pensar, i aquella aparició sobtada m’ha vingut sovint a la memòria.

Devia tenir uns setze anys; acabava de llegir el llibre. La imatge d’algú que és, d’una banda, un intel·lectual d’una gran finesa i un sentit de l’humor excepcional, i de l’altra, un alcohòlic mig indigent que es complau en la seva misèria i és capaç de portar-la fins a l’extrem més sòrdid, em fascinava. A la meva família, de gent així no n’hi havia, però el món de fora n’era ple. Encara ara, és un personatge perfectament plausible a Rússia, que no m’imagino enlloc més. Al principi del relat, en Vénitxka agafa un tren de rodalies des de Moscou en direcció a Petuixkí, un poble llòbrec on viuen la seva amant i el seu fill. Durant el trajecte —cada capítol és un tram entre estacions— coneix diversos tipus marginals, hi manté converses fantasioses i vehements sobre literatura, història o política internacional i beu, amb tots ells, «per la glòria de Déu». Arriba a Petuixkí adormit i, quan es desperta, veu que el tren torna cap a Moscou. Petuixkí, que en les visions misticoetíliques d’en Vénitxka es transforma en el paradís terrenal, és una meta inassolible.

I quin llenguatge que s’empesca aquest viatger etern! És una combinació de cites de l’Evangeli, pinzellades líriques, clixés de la premsa soviètica, paràfrasis de poemes clàssics, argot carcerari i jocs de paraules. No és estrany, doncs, que molts crítics considerin Ieroféiev el primer autor postmodern de la literatura russa (encara que el propi Ieroféiev detestava qualsevol classificació). Tot el «lèxic no normatiu» de Moscou-Petuixkí, quan per fi es va publicar de manera oficial, el 1988, va ser substituït per asteriscos. La censura havia afegit un altre element lúdic al text. La revista Sobrietat i cultura, abans, n’havia publicat un fragment amb una intenció dissuasiva. Va tenir, però, un efecte contrari, i són molts els que han seguit al peu de la lletra el consell d’en Vénitxka de tastar els seus còctels d’autor, on barrejava —entre altres substàncies— cervesa, xampú anticaspa, aigua de colònia, pasta de dents, pintaungles i insecticida, i que batejava amb noms sublims i ridículs: «El bàlsam de Canaan», «El petó de la tia Klava», «Llàgrima de la jove comunista»...

Moscou-Petuixkí no és només la confessió d’un borratxo i una narració poètica, en primera persona, que fluctua entre la realitat i l’al·lucinació. És l’autocaricatura d’un home en qui es poden veure reflectits tots els infeliços i contrariats de la Terra. També és un llibre que diu grans veritats: «Tots estem embriacs, cadascú a la seva manera. Hi ha qui ha begut més i hi ha qui menys. I ens afecta diferent. Hi ha qui riu a la cara del món i hi ha qui plora contra el pit del món. Hi ha qui ja ha vomitat, i es troba bé, i hi ha qui tot just comença a tenir arcades.» Alguns lectors hi han vist fins i tot una profecia. Al penúltim paràgraf, quatre desconeguts, no se sap ben bé si reals o imaginaris, ataquen el protagonista i un d’ells li clava un punxó a la gola. Vint anys després d’enllestir el llibre, el 1990, Venedikt Ieroféiev va morir de càncer de laringe. En Vénitxka, en canvi, encara ronda per allà, esperant com qui diu darrere la porta, disposat a hipnotitzar amb la seva xerrameca màgica qui s’hi avingui.

Aquest text es publica al número 475 de al número 475L’Avenç