La contenció com a expressió de les emocions

Àlex Rigola torna a la caixa de fusta on, ja fa quatre anys, va estrenar el seu homenatge a Pasolini (Who is me Pasolini) i on, posteriorment, va aixecar una versió de l’Oncle Vània de Txékhov. Una caixa de fusta de pi amb unes graderies per a només 88 espectadors i un miniescenari per als cinc intèrprets encarregats d’evocar el drama d'Ibsen. Uns intèrprets que ja són dins la caixa quan el públic hi accedeix i saluden els que coneixen i els que no. No són els personatges sinó els actors i les actrius amb els seus noms i cognoms. Així que no sentirem parlar a Hedda Gabler sinó a Nausicaa Bonnín, ni al seu marit Jorgen Tesman sinó a Joan Solé, ni a Thea sinó a Miranda Gas, ni al jutge Brack sinó a Marc Rodríguez, ni a l’escriptor alcohòlic Ejlert Løvborg sinó a Pol López.

Es tracta, doncs, d’una versió molt lliure i lògicament reduïda que es mou entre la narració introductòria dels personatges i alguns dels diàlegs més definitoris de la personalitat de la protagonista. Una versió que vol conservar l’alè dramàtic dels personatges, els seus conflictes interiors i el seu fracàs vital, però renunciant a la representació entesa com a reproducció d'alguna cosa apresa i aliena als intèrprets. Un joc de transferència dels sentiments del personatge en una posada en escena despullada de tota escenografia, de quasi tot atrezzo, on les actrius i els actors, vestits amb roba de carrer, no es poden agafar a cap altra eina interpretativa que el text, el silenci i la immobilitat.

Rigola intenta concentrar el dramatisme de la narració en les mínimes expressions facials que acompanyen una dicció neutra, gairebé sense emoció. Una contenció molt exigent per als intèrprets i també per als espectadors, sotmesos a una cadència sonora monòtona, a un ritme de xiuxiueig, de paraula velada. La versió posa el focus en temes amb total vigència com el tedi matrimonial, el suïcidi o el fracàs de l’artista, i ens ofereix una aproximació intensa a l’inici i en altres moments, però una mica decebedora en la seva globalitat, malgrat l’esforç d’una Nausicaa Bonnín que conjuga misteri i sentiment tràgic, fortalesa i debilitat, i a qui Rigola exonera de la mort.