Devia ser durant el segon mes de confinament quan em van venir al cap els conills que havíem vist l’estiu passat en un descampat a tocar de l’autovia i del cementiri. Fèiem una d’aquelles passejades de nit d’agost per dissimular que no teníem on anar. Tot desert, el roc-roc de les granotes a la riera, una tele massa alta, tres xavals que s’amaguen el porro, l’àvia escarxofada que es venta, la criatura que fa una marranada i un policia fora del cotxe contemplant les musaranyes. De fons, encara, el xunda-xunda d’un pati de casa que es creu bona, una festa a tot drap, altaveus inclosos, com si no tinguessin ningú a un quilòmetre a la rodona. Havíem sortit perquè ja no aguantàvem més ni la nit arrencant el bull ni la barra dantesca dels refotuts pijos -ara ja no té cap sentit que m’hi empipi; tot s’ha capgirat, també per a aquests tifes, encara que fossin dels primers a saltar-se el confinament per venir al poble-. Tot és remot i ridícul com una mona de Pasqua desfent-se al mig de la plaça sense que ningú s’atreveixi a tocar-la.
Els capricis del confinament i de la policia que t’aturava cada dos per tres em van fer pensar en els conills del descampat que corrien a cor què vols. N’eren dotzenes i com més ens acostumàvem a la foscor, més en vèiem. Semblaven fer un cuit i amagar indesxifrable. Qui sap si ens feien llengots encriptats.
-T’imagines que el dia que tothom torni de vacances els conills s’han reproduït en massa, ho han envaït tot i s’han fet els nous amos del món?
I vam riure, sense clissar-los les orelles enravenades. Ens vam avesar als forats que cavaven al marge de la via del tren, esmunyedissos i flamencs. Aquell record ja s’ha trabucat. Fins i tot parlem diferent. Han prohibit expressions que els rebaixaven: anar conills, fer de conillet d’Índies... Han rellevat la conilleta de la revista Playboy pels sacsons sumptuosos d’homes obesos. Ens estan tornant tot el que ens van veure fer. Ens han desplaçat als descampats, al costat de la via. És impossible saber com fan rutllar l’economia. Tots els canals són conills. I nosaltres amb prou feines tenim res amb què tapar-nos.